En l’escenari polític que vivim
actualment sembla que les dinàmiques dels esdeveniments es succeeixen amb una
velocitat que, a vegades, sembla difícil de digerir, sobretot quan la
informació deambula vertiginosament pels camins digital-mediàtics, com les
turbulències habituals dels mercats financers.
A Catalunya, d'ençà de l'1
d´Octubre, i probablement d'abans, hem vist com les il·lusions i esperances
d'una bona part de catalans convivien amb el silenci i el rebuig d'una altra part
de catalans i d'una gran majoria d'espanyols, emergint cada vegada més
sentiments de malestar, ansietats i pors, en un marc polític d'intervenció de
la Generalitat (aplicació del 155, empresonaments, judicialització política,
etc.) i d'una certa confrontació, a vegades explicita, en la societat civil.
Actualment, la polarització i l’hostilitat
d’aquesta situació és present, directe o indirectament, en els diferents àmbits
de la vida quotidiana de moltes persones a Catalunya. La incertesa sobre un
futur immediat i els neguits diversos semblen ser el pa de cada dia per a
molts.
Quan grans col·lectius o grups
humans entren en conflicte, les vies tradicionals de l’acció política es veuen
fortament limitades i tendeixen a enquistar-se en la confrontació. Els grups
en conflicte apel·len, de manera conscient i sobretot inconscient, a la
identitat, a la història i, sovint, actualitzen i reviuen velles ferides
compartides que reforcen el sentit de pertinença.
Per tal de poder connectar amb
l’altre ens cal posar de relleu allò que és emocional en la manera de funcionar
dels grups humans, tot i sabent que normalment és un aspecte que s’intueix però
no es vol reconèixer o es deprecia. Els aspectes menys conscients de les
nostres opcions col·lectives, il·lusions i esperances, sovint són qualificats
d’irracionals o “màgics” i són exclosos del pensament explícit.
Quan la política es redueix a la
força, a la imposició o a la negació de l’altre (per no parlar de la
racionalitat algorítmica com a nous sistemes de control), tenim dos camins:
l’exclusió i l’enquistament en la barbàrie o la tolerància i persistència en la
recerca de sentits compartits.
Per a la transformació individual i
col·lectiva és important identificar aquells aspectes emocionals i menys
conscients, mirar-los de cara, intentar d’entendre’ls i treballar-los, perquè
juguen un paper clau en el comportament col·lectiu. Més encara, l’efectivitat
de l’acció política, com qualsevol acció humana, ve molt determinada per la
capacitat d’entendre’ns millor.
Com diu G. Lakoff[1],
"Mentre seguim ignorant la dimensió
moral, mítica i emocional de la política, mentre ens cenyim a l'aplicació
pràctica de tals o quals mesures, no entendrem la naturalesa del procés
transformador".
Es tracta doncs, de poder mirar-nos
allò polític també amb una altre visió, és a dir, pensar els aspectes socials i
polítics des del punt de vista del funcionament de la nostra ment. No amb
receptes preestablertes, no com un codi de bones pràctiques, sinó poder
escoltar i pensar més enllà del que sembla evident i literal, com per ex. preguntar-nos,
si quan ens referim a la “nació” probablement estem apel·lant, també, a una determinada
idea de família, amb el que això pot representar; o quan, en el cas de
Catalunya, hi ha una part significativa de gent que vota a Ciudadanos, potser
també te a veure amb un ressentiment transgeneracional no elaborat.
Si fugim de la resposta immediata i
reactiva, que sovint ens porta a un atzucac o a més del mateix, i ens obrim a
preguntes connectades amb el nostre sentir, amb el nostre funcionament
emocional, individual i col·lectiu, sens poden obrir nous camins per entendre i
actuar.
En la situació que es viu a
Catalunya, entenc que cal fer un treball que ens permeti explorar, d'una banda,
els aspectes més inconscients que trobem en el nostre món mental i fer sentit
del conflicte que es viu a Catalunya en relació a Espanya i, d'una altra, com
influïm i som influïts pel funcionament dels diferents grups confrontats.
Es tracte, al meu entendre,
d’ampliar al marc mental i obrir-nos a certes noves preguntes que no es poden
resoldre amb el pim-pam-pum del la política pragmàtica.
Avui, en el context que vivim, ens
cal trobar i construir espais de dignitat compartida, no despòtics, de
confiança i empàtics, en el supòsit que allò que ens mou és entendre'ns millor,
tot i sabent que som lluny de la comprensió total.
Marcel Cirera Febrer
2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada