El desenvolupament de la globalització en les
nostres societats líquides (Bauman) i
del rendiment (Han) sembla reforçar
l'emergència d'un tipus de conflicte social en què un dels trets més
característics és l'exclusió de la diferència, és a dir, construeix un tipus de
subjecte social i grups socials, que en major o menor mesura, de manera
explícita o implícita, tendeix a l'exclusió de l'altre-diferent.
Aquests trets, accentuats per la recent crisi
i les seves conseqüències, s'evidencien des de les polítiques de Trump (per ex.
La intenció de construir un mur que separi USA de Mèxic) fins a les polítiques
dels poders europeus pel que fa als migrants que sucumbeixen al Mediterrani,
secundades ambdues per gran part de les poblacions respectives.
Campanya
electoral de Trump amb el lema “Make America great again !”
|
L'altra cara de l'exclusió són les dinàmiques
socials d'adhesió, aglutinació o fusió, i l'afirmació del que s'entén com a
propi per part d'un col·lectiu determinat. La seva expressió més clara són
d'una banda, les diverses variants de nacionalismes (terme conflictiu en els
nostres àmbits culturals), de diferent calat i intensitat, que emergeixen en
les cultures globalitzades del món actual (com veiem als EUA, França, Escòcia,
el Brexit anglès, Catalunya / Espanya, etc.) i, d'altra banda, els que
s'aferren a creences messiànic-religioses, sovint amb formes violentes (ISIS,
etc.).
Però també podem observar aquestes dinàmiques
en l'adhesió a cultures específiques i comunitats de goig compartit, reals
(vegans, centres de fitness, etc.) o virtuals (grups de WhatsApp, Instagram,
etc.), i en l'anhel de dignificació d'identitats perdudes i negades d'índole
molt diversa (p.ex. col·lectius com els transgènere, els autistes, etc.)
Aquests processos socials d'exclusió /
adhesió, malgrat la seva diversitat manifesta, comparteixen tots ells les
conseqüències globalitzades de la fragmentació social i de la dilució dels
vincles socioafectius, de manera que la gratificació del reconeixement de
l'altre és substituïda per la gratificació del mirall de Narcís, en una
incessant i esgotadora carrera darrere de l'autoafirmació i del benefici
individual.
Probablement, aquests processos socials es puguin
entendre, almenys en part, com "un
intent de compensar el buit" (com assenyala Han[i])
generat en les societats globalitzades, plens d'hiperactivitat, d'acceleració
dels processos vitals i d'histèria per l'acumulació i el creixement.
En efecte, les societats de la modernitat
tardana comporten uns buits soci-emocionals que tots hem d'omplir i compensar,
d'alguna manera o d'una altra, per protegir-nos del malestar.
Aquests sentiments de pèrdua, d'abandonament,
de frustració de les expectatives i de les necessitats es fan intolerables i
tant els grups socials com els subjectes es retreuen defensivament per
protegir, de vegades il·lusòriament, el que s'entén com legítim o bàsic.
Aquestes dinàmiques socials poden arribar a
mobilitzar àmplies masses de població i presentar-se com grans conflictes
inter-grupals (entre "grups-grans", a dir de V. Volkan).
Així, els subjectes i grups socials, per protegir-se
d’aquests malestars, posen en joc formes bàsiques d'atac / defensa, unes més
dissociades o dividides i altres més integrades, que es reactiven i focalitzen
segons la posició cultural dominant.
D'una banda, les actituds socialment més
dissociades es focalitzen sobre el que representa l'objecte portador del
"mal", l'altre, que pot ser el diferent, l'exclòs, el migrant, el
minoritzat, etc. Al seu torn, els subjectes estigmatitzats construiran tota
mena de relats persecutoris i de ressentiment, de manera que s'aprofundeix la
ruptura dels vincles socials, impossibilitant la comprensió i el diàleg.
En les situacions d'atac / defensa és quan
emergeixen i s’actualitzen els conflictes grupals d'exclusió / adhesió, on els
anhels d'afirmació i les identificacions amb el propi grup es converteixen
imaginàriament en una necessitat de supervivència i per tant en una necessitat
d'excloure al diferent i / o adherir-se de forma fusional al propi grup en una
unicitat (one-ness, ho va anomenar P. Turquet[ii]).
D'aquí que gran part dels conflictes actuals tinguin un caràcter de replegament
cap a "allò nostre" (la vivència del nosaltres).
D'altra banda, les actituds socialment més
integrades, que suposen assumir processos de dol, si són mentalitzades i
elaborades de forma rigorosa posseeixen un enorme potencial i poden contribuir
a la comprensió, a la tolerància i al reconeixement de l'altre-diferent.
No es tracta de negar "allò nostre",
el que se sent com a propi i es comparteix com a grup de pertinença, és a dir,
la pròpia identitat grupal, sinó reconèixer-la com interdependent d'altres
identitats també reconegudes com a tal, ja que és a partir de la tolerància amb
la diferència que podem empatitzar i créixer afectivament, uns i altres.
Diu el refrany que és més fàcil veure la
palla a l'ull del veí que la biga en el propi. Comprendre el malestar social
que ens interpel·la no sempre és fàcil, ja que amb freqüència s'aplica allò,
tan habitual en la política a l'ús, que el dolent o l’equivocat és l'altre,
utilitzant el recurs de l'estereotip per així justificar les pitjors gestes.
Una altra forma elusiva del conflicte social consisteix en reduir-lo a una
qüestió individual (vegeu el que es diu de la corrupció) evitant així una
mirada sistèmica que implica també a qui ho mira.
Pensar els fenòmens socials des de la nostra
dimensió grupal com a subjectes requereix estar atents a uns processos socials
que actualment, com he referit més amunt, fan emergir i actualitzen conflictes
grupals de diversa índole i en especial conflictes entre els grans grups, en
els quals es posen en joc les pròpies identitats grupals com a resposta bàsica
i primària. Som des de l'inici animals grupals.
Posar en joc les identitats grupals és parlar
dels marcs mentals, dels imaginaris dels grups socials, dels seus sentiments,
afectes, identificacions, etc.. I això fa mal! Les resistències a allò que és
identitari són fortes, és obvi i comprensible, fins i tot entre les posicions
crítiques i il·lustrades que fan del racionalisme i del cientifisme social el
seu paradigma, per aferrar i cosificar-se en els grans metarelats del s.XIX.
Enfocar i confrontar-se amb els malestars
actuals i les identitats són tasques força complexes, ja que requereixen de
sistemes institucionals, lideratges i espais comunitaris capaços de contenir i
dialogar amb l'altre, amb el diferent, en lloc de recórrer a formes primàries
d'hostilitat i violència.
Marcel Cirera
Agost 2017
[ii] P. Turquet
defineix "one-ness" com aquell estat mental en què els membres d'un
grup busquen ajuntar-se, passivament i de forma anònima, en una poderosa unió,
de força omnipotent, per a l'obtenció del benestar i si aquesta unió aquesta
personificada , ser una part d'una inclusió salvadora. Es tracta d'un
narcisisme de tipus fusional amb un determinat fet sociocultural. P.Turquet
citat per R. Morgan-Jones a The body of the organisation and its health.
Karnac, 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada