Paraules, sons, ... memòria i memòria col·lectiva
14 de des. 2017
29 de set. 2017
19 d’ag. 2017
In Memoriam: La Rambla i el poeta Garcia Lorca
La
barbàrie no entén de temps ni llocs.
Al
llarg de la història sembla que les emocions vinculants positives, empàtiques i
reparatives, no han predominat sobre les accions i fantasies de les hordes
grupals desbocades i aquestes han senyorejat intra-inter grupalment sobre les
comunitats.
El
17.8.17 la barbàrie dels exclosos va assassinar a Barcelona al crit de Allahu
Akbar.
El
18.8.36 la barbàrie franquista va assassinar al poeta al crit de "Por Dios y por España”.
De
vegades com raigs d'esperança els vincles generen solidaritat, sentit i
dignitat.
Valguin
com a exemple les accions de múltiples i diversos ciutadans a Barcelona (la
fotografia de més avall ho il·lustra, 18.8.17) i el contrapunt del cant del
poeta Lorca a les floristes de la Rambla de Barcelona.
 |
| La Rambla |
Lorca i l'actriu Margarida Xirgu van decidir
dedicar com a homenatge una funció a les floristes de la Rambla (1935).
 |
| Lorca i Margarida Xirgu |
Margarida
Xirgu, que el desembre de 1935 va estrenar a Barcelona l'obra de Federico
García Lorca "Doña Rosita la soltera o el llenguatge de les flors",
rebia cada dia un ram sense targeta i va saber que es tractava d'un obsequi de
les floristes de la Rambla.
Alocución a las floristas de la rambla de Barcelona:
Señoras y señores:
Esta noche, mi hija más pequeña y querida, Rosita la
soltera, señorita Rosita, Doña Rosita, sobre el mármol y entre cipreses Doña
Rosa, ha querido trabajar para las simpáticas floristas de la Rambla, y soy yo
quien tiene el honor de dedicar la fiesta a estas mujeres de risa franca y
manos mojadas, donde tiembla de cuando en cuando el diminuto rubí causado por
la espina…
La rosa mudable, encerrada en la melancolía del Carmen
granadino, ha querido agitarse en su rama al borde del estanque para que la
vean las flores de la calle más alegre del mundo, la calle donde viven juntas a
la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo
desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante de brisas, hermosa
de encuentros, antigua de sangre: Rambla de Barcelona.
Como una balanza, la Rambla tiene su fiel y su equilibrio
en el mercado de las flores donde la ciudad acude para cantar bautizos y bodas
sobre ramos frescos de esperanza y donde acude agitando lágrimas y cintas en
las coronas para sus muertos.
Estos puestos de alegría entre los árboles ciudadanos son
el regalo del ramblista y su recreo y aunque de noche aparezcan solos, casi
como catafalcos de hierro, tienen un aire señor y delicado que parece decir al
noctámbulo:
“Levántate mañana para vernos, nosotros somos el día.”
Nadie que visite Barcelona puede olvidar esta calle que
las flores convierten en insospechado invernadero, ni dejarse de sorprender por
la locura mozartiana de estos pájaros, que, si bien se vengan a veces del
transeúnte de modo un poquito incorrecto, dan en cambio a la Rambla un aire
acribillado de plata y hacen caer sobre sus amigos una lluvia adormecedora de
invisibles lentejuelas que colman nuestro corazón.
Se dice, y es verdad, que ningún barcelonés puede dormir
tranquilo si no ha paseado por la Rambla por lo menos una vez, y a mí me ocurre
otro tanto estos días que vivo en vuestra hermosísima ciudad.
Toda la esencia de la gran Barcelona, de la perenne, la
insobornable, está en esta calle que tiene un ala gótica donde se oyen fuentes
romanas y laúdes del quince y otra a la abigarrada, cruel, increíble, donde se
oyen los acordeones de todos los marineros del mundo y hay un vuelo nocturno de
labios pintados y carcajadas al amanecer.
Yo también tengo que pasar todos los días por esta calle
para aprender de ella cómo puede persistir el espíritu propio de una ciudad.
Amigas floristas, con el cariño con que os saludo bajo
los árboles, como transeúnte desconocido, os saludo esta noche aquí como poeta,
y os ofrezco, con franco ademán andaluz, esta rosa de pena y palabras: es la
granadina Rosita la soltera.
Salud. Federico
García Lorca.
Marcel Cirera 19.8.17
8 d’ag. 2017
La irrupció de conflictes identitaris
El desenvolupament de la globalització en les
nostres societats líquides (Bauman) i
del rendiment (Han) sembla reforçar
l'emergència d'un tipus de conflicte social en què un dels trets més
característics és l'exclusió de la diferència, és a dir, construeix un tipus de
subjecte social i grups socials, que en major o menor mesura, de manera
explícita o implícita, tendeix a l'exclusió de l'altre-diferent.
Aquests trets, accentuats per la recent crisi
i les seves conseqüències, s'evidencien des de les polítiques de Trump (per ex.
La intenció de construir un mur que separi USA de Mèxic) fins a les polítiques
dels poders europeus pel que fa als migrants que sucumbeixen al Mediterrani,
secundades ambdues per gran part de les poblacions respectives.
 |
Campanya
electoral de Trump amb el lema “Make America great again !”
|
L'altra cara de l'exclusió són les dinàmiques
socials d'adhesió, aglutinació o fusió, i l'afirmació del que s'entén com a
propi per part d'un col·lectiu determinat. La seva expressió més clara són
d'una banda, les diverses variants de nacionalismes (terme conflictiu en els
nostres àmbits culturals), de diferent calat i intensitat, que emergeixen en
les cultures globalitzades del món actual (com veiem als EUA, França, Escòcia,
el Brexit anglès, Catalunya / Espanya, etc.) i, d'altra banda, els que
s'aferren a creences messiànic-religioses, sovint amb formes violentes (ISIS,
etc.).
Però també podem observar aquestes dinàmiques
en l'adhesió a cultures específiques i comunitats de goig compartit, reals
(vegans, centres de fitness, etc.) o virtuals (grups de WhatsApp, Instagram,
etc.), i en l'anhel de dignificació d'identitats perdudes i negades d'índole
molt diversa (p.ex. col·lectius com els transgènere, els autistes, etc.)
Aquests processos socials d'exclusió /
adhesió, malgrat la seva diversitat manifesta, comparteixen tots ells les
conseqüències globalitzades de la fragmentació social i de la dilució dels
vincles socioafectius, de manera que la gratificació del reconeixement de
l'altre és substituïda per la gratificació del mirall de Narcís, en una
incessant i esgotadora carrera darrere de l'autoafirmació i del benefici
individual.
Probablement, aquests processos socials es puguin
entendre, almenys en part, com "un
intent de compensar el buit" (com assenyala Han[i])
generat en les societats globalitzades, plens d'hiperactivitat, d'acceleració
dels processos vitals i d'histèria per l'acumulació i el creixement.
En efecte, les societats de la modernitat
tardana comporten uns buits soci-emocionals que tots hem d'omplir i compensar,
d'alguna manera o d'una altra, per protegir-nos del malestar.
Aquests sentiments de pèrdua, d'abandonament,
de frustració de les expectatives i de les necessitats es fan intolerables i
tant els grups socials com els subjectes es retreuen defensivament per
protegir, de vegades il·lusòriament, el que s'entén com legítim o bàsic.
Aquestes dinàmiques socials poden arribar a
mobilitzar àmplies masses de població i presentar-se com grans conflictes
inter-grupals (entre "grups-grans", a dir de V. Volkan).
Així, els subjectes i grups socials, per protegir-se
d’aquests malestars, posen en joc formes bàsiques d'atac / defensa, unes més
dissociades o dividides i altres més integrades, que es reactiven i focalitzen
segons la posició cultural dominant.
D'una banda, les actituds socialment més
dissociades es focalitzen sobre el que representa l'objecte portador del
"mal", l'altre, que pot ser el diferent, l'exclòs, el migrant, el
minoritzat, etc. Al seu torn, els subjectes estigmatitzats construiran tota
mena de relats persecutoris i de ressentiment, de manera que s'aprofundeix la
ruptura dels vincles socials, impossibilitant la comprensió i el diàleg.
En les situacions d'atac / defensa és quan
emergeixen i s’actualitzen els conflictes grupals d'exclusió / adhesió, on els
anhels d'afirmació i les identificacions amb el propi grup es converteixen
imaginàriament en una necessitat de supervivència i per tant en una necessitat
d'excloure al diferent i / o adherir-se de forma fusional al propi grup en una
unicitat (one-ness, ho va anomenar P. Turquet[ii]).
D'aquí que gran part dels conflictes actuals tinguin un caràcter de replegament
cap a "allò nostre" (la vivència del nosaltres).
D'altra banda, les actituds socialment més
integrades, que suposen assumir processos de dol, si són mentalitzades i
elaborades de forma rigorosa posseeixen un enorme potencial i poden contribuir
a la comprensió, a la tolerància i al reconeixement de l'altre-diferent.
No es tracta de negar "allò nostre",
el que se sent com a propi i es comparteix com a grup de pertinença, és a dir,
la pròpia identitat grupal, sinó reconèixer-la com interdependent d'altres
identitats també reconegudes com a tal, ja que és a partir de la tolerància amb
la diferència que podem empatitzar i créixer afectivament, uns i altres.
Diu el refrany que és més fàcil veure la
palla a l'ull del veí que la biga en el propi. Comprendre el malestar social
que ens interpel·la no sempre és fàcil, ja que amb freqüència s'aplica allò,
tan habitual en la política a l'ús, que el dolent o l’equivocat és l'altre,
utilitzant el recurs de l'estereotip per així justificar les pitjors gestes.
Una altra forma elusiva del conflicte social consisteix en reduir-lo a una
qüestió individual (vegeu el que es diu de la corrupció) evitant així una
mirada sistèmica que implica també a qui ho mira.
Pensar els fenòmens socials des de la nostra
dimensió grupal com a subjectes requereix estar atents a uns processos socials
que actualment, com he referit més amunt, fan emergir i actualitzen conflictes
grupals de diversa índole i en especial conflictes entre els grans grups, en
els quals es posen en joc les pròpies identitats grupals com a resposta bàsica
i primària. Som des de l'inici animals grupals.
Posar en joc les identitats grupals és parlar
dels marcs mentals, dels imaginaris dels grups socials, dels seus sentiments,
afectes, identificacions, etc.. I això fa mal! Les resistències a allò que és
identitari són fortes, és obvi i comprensible, fins i tot entre les posicions
crítiques i il·lustrades que fan del racionalisme i del cientifisme social el
seu paradigma, per aferrar i cosificar-se en els grans metarelats del s.XIX.
Enfocar i confrontar-se amb els malestars
actuals i les identitats són tasques força complexes, ja que requereixen de
sistemes institucionals, lideratges i espais comunitaris capaços de contenir i
dialogar amb l'altre, amb el diferent, en lloc de recórrer a formes primàries
d'hostilitat i violència.
Marcel Cirera
Agost 2017
[ii] P. Turquet
defineix "one-ness" com aquell estat mental en què els membres d'un
grup busquen ajuntar-se, passivament i de forma anònima, en una poderosa unió,
de força omnipotent, per a l'obtenció del benestar i si aquesta unió aquesta
personificada , ser una part d'una inclusió salvadora. Es tracta d'un
narcisisme de tipus fusional amb un determinat fet sociocultural. P.Turquet
citat per R. Morgan-Jones a The body of the organisation and its health.
Karnac, 2010
Alguns pensaments sobre identitat i grups-grans
Plantejar la qüestió del que és grupal i més
en concret dels grups nombrosos (grups grans[i]),
suscita diferents interrogants, des dels més escèptics que poden qüestionar la
seva mateixa existència i utilitat fins a aspectes com la perspectiva del seu
abordatge i sobretot qüestions de fronteres o límits del propi espai grupal,
com el paper de l'individu i el grup, la persona i el rol, el públic i l’íntim,
els grups petits i els grups nombrosos, etc.
D'altra banda, els desenvolupaments
tecnològics recents i en concret les xarxes digitals semblen plantejar una
dilució dels límits relacionals i comunicacionals, canvis en les formes
d'interacció, percepció i vivències dels subjectes entre el virtual i el real.
Però en tot cas, semblen re-emergir fenòmens grupals diversos, a diferents
nivells, com poden ser el cas del paper exercit pels mitjans digitals a les
"Primaveres àrabs" o les actituds i usos quotidians dels grups de
WhatsApp.
Parteixo del supòsit de l'existència d’allò grupal
com a fenomen primari, psicobiològic i social, doncs crec que hi ha sobrades
evidències d'això. El que és grupal pot ser vist des de diferents perspectives,
des de l’estrictament observacional, com a objecte de coneixement d'una
dinàmica social, fins a una forma d'operar, accionar i transformar. Com deia
Pat de Maré[ii] "el propòsit declarat del grup gran és
permetre a la gent aprendre a parlar amb els altres; aprendre a dialogar.
"
Un dels interrogants, als quals em referia
més amunt, és la qüestió complexa i polèmica de la identitat grupal. Sabem de
la identitat individual, però ¿podem parlar d'identitat en els grups grans o
nombrosos ?. La meva resposta és clarament afirmativa, tant des de la meva
posició reflexiva com des de la meva experiència professional i relacional. Una
altra cosa és que la creixent complexitat del bosc ens dificulti veure els
arbres, és a dir, que en la nostra visió puguem distingir-nos com a subjectes
individuals i alhora com a subjectes grupals, el que W.R. Bion denominava com
"visió binocular".
La identitat individual depèn dels vincles
entre el que és personal i el que és col·lectiu, i es desenvolupa a través del grup
primari familiar que està en relació amb determinats grups grans i les cultures
que d'ells dimanen. Els grups són aquests vincles.
Les identitats grupals de grup-gran són
constructes culturals i històrics que remeten al si-mateix, a la similitud i
continuïtat compartida entre els membres d'un grup i a la relació amb els
altres (aquells que tenen una diferent identitat de grup-gran), són àmplies
comunitats d'individus que comparteixen els mateixos sentiments, afectes i
passions (nacionals, religioses, o ideològiques), són el resultat compartit
d'orígens, mites i continuïtats històriques, realitats geogràfiques i altres
aprenentatges realitzats en la família i en la pròpia comunitat. Les identitats
grupals no són eternes, sinó en constant evolució i redefinició amb alguns
elements de invariància[iii]
(ex. la llengua en una comunitat).
Les identitats de grup-gran es modulen i
manifesten en forma de grup o comunitat per ex. som maoris; som alemanys; som
catalans; som jueus; som comunistes. En aquest sentit sembla difícil pensar la
nostra identitat sense fer referència als diversos grups als quals pertanyem.
La identitat grupal és una complexa
estructura sistèmica i intersistémica (pertanyem a més d'un grup i a subgrups),
que es construeix a través de vincles d'identificació (transpersonals i
intergeneracionals) amb el grup de referència i les seves estructures de
lideratge, establint una relació d’ipseïtat amb el propi grup i alhora
diferenciant-se d'altres amb identitat diferent. La identitat grupal és tan
necessària per als grups humans com l'aire ho és per als pulmons i el sentit
per a la ment.
Però la vivència d'identitat és una cosa que
va amb cada subjecte, és a dir, no estem contínuament pensant en ella, excepte
quan hi ha un context o un conflicte que afavoreix la seva emergència perquè
al·ludeix o amenaça la nostra manera de sentir, decidir i actuar. Tornant a
l'exemple anterior, nosaltres no solem pensar en la necessitat de respirar i
només ho fem quan hi ha algun tipus d'impediment, real o imaginat, que ens
dificulta aquesta acció.
Probablement els moments actuals siguin
moments d'aquesta re-emergència, en els quals les identitats grupals cobren
protagonisme en els més diversos àmbits (socials, culturals, polítics i
ideològics), un protagonisme que en no pocs casos adquireix un caràcter de trauma
social intergeneracional[iv] (
per ex. el conflicte amb els refugiats), ple de prejudicis hostils i malignes.
Marcel Cirera juliol 2017
[i] Amb el
concepte "grup-gran" em refereixo a una idea de grup, ja definida per
diversos autors des de diverses òptiques (Foulkes, Maré, Volkan, etc.), compost
per gran quantitat de persones, que poden ser milers o milions, que
interaccionen de diverses maneres, com un tot, en base a uns suposats
compartits. És un constructe conceptual que permet observar un gran nombre de
fenòmens socials i polítics com la xenofòbia, el racisme, els lideratges
socials, el nacional i diversos moviments i comunitats socials.
[iii] Per
invariància entenc, aquells elements del sistema anterior, que en un procés de
canvi, poden ser reconeguts en el nou tot i que no amb un sentit de permanència
sinó de transformació.
[iv] Ver artículo: “Memoria
y transmisión intergeneracional del trauma”. http://insightsneuromarketing.blogspot.com.es
3 d’ag. 2017
Es diu: Estàs a la lluna!
 |
http://www.nationalgeographic.com/content/dam/photography/PROOF/2017/July/Tafreshi_Babak_Moonrise/06-Moonrise-boston-fullmoon.ngsversion.1500325247191.adapt.768.1.jpg
|
La lluna plena que s'aixeca el 10 de juliol de 2017 sobre la llum de Boston. Situat a Little Brewster Island, a 9 milles de la costa de Boston, la llum original construïda en 1716 va ser el primer far als EUA (Foto de Babak Tafreshi)
Veure el vídeo a Fent camins
Veure el vídeo a Fent camins
27 de jul. 2017
Subscriure's a:
Missatges (Atom)