Experiències i sentits: de setembre 2016

Mirar i posar l'accent en els vincles grupals afectius és al meu entendre una necessitat més que urgent avui dia, una necessitat per a tots, doncs, amb freqüència prevalen tendències a la desvinculació amb l'altre, tancant-nos en un reducte individualitzant, per així, suposadament, evitar malestars diversos, la incertesa actual i l'acceleració quotidiana. Al seu torn, aquesta desvinculació ens ennuvola la vista amb un ensomni de comoditats i capacitats il·limitades a l’abast de la mà amb un sol clic.

Dir que les dinàmiques socials, de tot tipus, afecten al nostre benestar com a subjectes és gairebé una obvietat i alhora alguna cosa massa negligida, o això és el que sembla, quan observem certs fenòmens socials molt actuals, com per exemple el populisme creixent (versió Trump, etc.), la xenofòbia rampant de molts europeus, o les recents i desgraciades migracions i deportacions de les persones “sense res”, miralls de la por i de l'estupor davant la barbàrie diplomàtica.

Quin/s tipus de subjecte/s socials s'estan construint en aquests marcs i contextos?

La negligència d’allò vincular és una negligència del reconeixement de l'altre, del diferent, (negligència de la solidaritat), una negligència en absolut ingènua o fortuïta sinó interessada i promoguda pels poders i institucions regnants, per les seves estratègies polítiques i de domini per tal de mantenir i incrementar les dosis de cobdícia i vanitat insaciables al preu que sigui, per tal que continuï dansant la lògica maníaca i destructiva del més i més benefici.

Amb massa freqüència aquestes actituds són legitimades des de diverses posicions polítiques, econòmiques, científiques (ex. la moda de la causalitat genètica, etc.) i convenientment amplificades per l'ànsia de espectacle (Tot per l'audiència!) de certs mitjans de “comunicació” (millor dit, mitjans de propaganda directa o subtil), tant en les seves graelles “informatives” com en les d’“entreteniment”.

Per a això una de les “armes” més utilitzades és la imposició, difusió i propagació de la por, de polítiques de la por que es funden en: el terror directe o amenaçador (poder armamentístic, deportacions, exclusions, etc.); la promoció de la submissió complaent (estratègies de seducció narcisista i omnipotent, etc.); la capil·laritat social de la por a través dels més diversos àmbits (pors alimentàries, pors en la cura de la salut, etc.); i en conseqüència amb el desenvolupament de determinades pràctiques per mantenir, suposadament, una “qualitat de vida” que ens farà sentir triomfants i feliços.

D'altra banda, aquesta negligència de les emocions i sentiments més vinculatoris (confiança, plaer-alegria, curiositat, coneixement, etc.) sembla encarnar-se amb força renovada en el si de la societat actual, o en gran part d'ella, a través de conductes resignades, submises o d'assumpció, conscient o no, del sentit d'allò que ens han dit amb tanta insistència: “There is no alternative” (M. Thatcher es referia al neoliberalisme en un sentit global).

Davant aquest panorama, que és sistèmic, cal preguntar-se per les actituds i conductes de la gent, de les poblacions que sofreixen, comporten o assumeixen unes formes de “convivència” destructives, o si més no generadores de malestar, encara que de vegades la negació i les pròpies defenses ens facin fantasiar amb alguna cosa diferent. No per casualitat constatem, en els nostres entorns, un augment absurd del consum de psicofàrmacs, entre altres tipus de consums “anestèsics”.

Distingiré, grosso modo, tres grans actituds i conductes socials, no com a compartiments estancs sinó en freqüència solapats i convivint.

Una part de la població assumeix i es fa seves aquestes polítiques destructives (la corrupció, com sabem, no és cosa de pocs), identificant-se directament amb l'agressor o integrant-se en ell, en un esquema relacional que podem qualificar de sadomasoquista.

Una altra part de la població protesta i es rebel·la activament (ex. 15M, primaveres àrabs, etc.), elabora i articula alternatives que, encara que provisionalment derrotades, poden ser germen d'esperança, solidaritat i d'uns vincles més humans.

Finalment, una gran majoria conviu, comporta i colusiona amb la negligència vincular, amb la desvinculació i la ignorància de l'altre (ex. gran part de la població atorga el seu vot a polítics convictes i confessos de corrupció o simplement engalipadors), doncs les bambolines de l'aparent confortabilitat, l'adaptació a les pors socials i l'evitació dels sentiments d'exclusió són molt més atractius (en el sentit motivacional) que les dosis de sofriment que comporta tot canvi i la necessària tolerància d'una espera madurativa i reparadora del que encara no és possible.

L'atac a les emocions vinculatories, la interiorització (individual i grupal) de la negligència d'uns vincles madurs i integradors (solidaris) i del conseqüent malestar quotidià, més o menys conscient, té unes conseqüències evidents, just al costat, observables amb solament aixecar la vista o obrir el diari del dia.

Així per exemple, la polèmica “caça” de “burquinis” desfermada a la França[1] laica pot representar, entre altres aspectes, l'exclusió del diferent, la dissociació de la por i del malestar projectats en un col·lectiu fràgil.

El recent pànic a Platja d’Aro[2], en forma d'estampida pels carrers, generat per la tonteria d'uns turistes eufòrics, és com una clara interiorització d'unes pors persecutòries, convenientment inoculades.

I, què podem dir dels apassionats seguidors del profeta-Trump? Sembla que amplis i diversos grups comparteixen una actitud mental, encarnada en la fascinació per Trump, basada en l'atac, l'hostilitat i en tot un festeig d'emocions primàries (ira, fàstic, por, pànic) i sentiments destructius (enveja, odi, menyspreu, etc.) cap als considerats “dolents”, operant sota una suposada lògica de l’“ull per ull”.

En un recent article[3] sobre Donald J. Trump, G. Lakoff deia, “La gent està enutjada i ell parla a la seva ira” . És a dir, Trump es dirigeix a aquella gran majoria (amb especificitat USA) a la qual em referia anteriorment i ho expressa dient: “Aquests són els homes i dones oblidats del nostre país. La gent que treballa dur però que ja no té veu. JO SÓC LA VOSTRA VEU” (les majúscules estaven en la versió impresa del discurs distribuïda per la campanya de Trump)[4] .

Aquest menyspreu i atac directe a les relacions vinculació el podem visualitzar dramàticament en el fenomen dels refugiats i exclosos, que fugint de la misèria i la destrucció se'ls condemna a un gueto físic i mental, on el sofriment té unes clares conseqüències, no solament en la vida present de multitud de persones sinó també en la futures generacions.

Aquesta situació tan actual, dramàtica i trista com la que més, traumatitza terriblement la vida d'homes i dones, de famílies senceres i, el més greu encara, traumatitza a milers d’infants, potser per a tota la vida, en afectar els primers vincles bàsics per al seu desenvolupament emocional i social.

Entre altres aspectes, aquest atac posa en relleu, almenys, tres conseqüències greus per als subjectes sofrents: la creació d’un caldo de cultiu per a l'emergència d'emocions i sentiments desestructurants (ressentiment, odi, enveja, ira, desconfiança, desesperança, etc.); la dificultat per a l'elaboració del dol i la seva reparació (mirall de la desmemoria recent de les democràcies liberals i també de la seva incapacitat, o la de no pocs col·lectius, per elaborar els seus propis traumes, com són els milions de morts en els camps nazis, el genocidi i oblit pertinaç del franquisme i els seus hereus, etc.); i finalment, la pervivència i transmissió intergeneracional dels traumes, aspecte aquest cada vegada més conegut[5] .

Vull insistir en la dimensió o visió grupal de tot l'anterior. Avui sabem bé que cadascun de nosaltres, com a subjectes individuals, ens construïm en un marc relacional, grupal, ambiental-cultural, és a dir, els vincles amb els altres i el grup són “locus nascendi del subjecte” (J. Moreno), són “matriu modeladora del psiquisme” (Foulkes). El grup és instituïdor del subjecte i alhora aquest és instituïdor del grup. El grup o els grups són instàncies de mediació, articulació i vincle entre allò social i el subjecte, espais de construcció de necessitats, fantasies, tasques conscients i inconscients.

En aquest sentit, perquè les estratègies destructives dels millors vincles socials apareguin i es desenvolupin com a repetició, necessiten d'un context favorable que, a la meva manera de veure, J.L. Tizón caracteritza molt encertadament com a Organització social (psicopatològica) perversa.

Diu Tizón[6] : “la importància del fetitxisme, de les diverses formes exagerades d'agressió intraespecífica, la defensa ideològica que es fa (amb els nostres fons) d'aquests ‘excel·lents sistemes polítics’ i ‘formes de transició’, les capacitats d’ ‘entrar en la ment’ i (el cos) de l'altre amb plaer o fruïció en aquesta entrada no acceptada, l'elecció fins i tot com a presidents dels països més poderosos de la Terra de dos espies o directius d'espies (Bush i Putin), què una altra cosa poden fer-nos pensar sinó en l'organització perversa de la relació? Que és una defensa contra la psicosi, no ho oblidem. Com les defenses obsessives, per descomptat. Però una defensa bastant primitiva, parcial i perillosa per al desenvolupament de l'individu i de l'espècie. El control pervers com a defensa contra la persecució i el caos...”

I contínua dient: “Solament així pot explicar-se la baixa capacitat de reacció de les poblacions europees...la por està niada profundament en les nostres relacions personals, socials i, per descomptat, ha encunyat el nostre sistema nerviós, produint fins i tot límits biològics per a l'ús de la llibertat (que sempre significa afrontar la por). Tot això no pot aguantar-se si no és en un mitjà social molt dominat també per la perversió o el terror psicòtic.”

Com deia anteriorment, la construcció del subjecte i els seus vincles es realitza a través de l'espai grupal (des dels petits grups, com la família, als grans grups, inclòs els grans col·lectius socials de tot tipus), en un sense fi d'interaccions i introjeccions que ens constitueixen com a subjectes socials i que conformen cultures i mentalitats grupals, de diferent nivell, naturalesa o grandària. En aquestes interaccions les dinàmiques inconscients solen ser prevalents, fins i tot quan pugui semblar que estan estructurades amb unes lògiques o discursos racionals (ex. un partit polític, una institució, etc.). Una altra cosa és la dificultat que tenim de mirar des d'una visió grupal o reconèixer-nos com a subjectes portadors del que és grupal (fantasies, il·lusions, etc.).

Així, a tot espai grupal es conforma un estat mental homogeni i compartit, generat a través de les identificacions projectives mútues, d'on emergeix una adhesió inconscient a les fantasies i mites propis de cada grup. De tal forma, en la vida de cada grup existeix una experiència emocional, primària, universal i inconscient, que es contraposa o correlaciona amb l'objectiu o tasca que aquest grup es proposa portar a terme (aquestes diferents mentalitats i dinàmiques del grup, Bion[7] les va teoritzar com a “Grup de Supòsit Bàsic” i “Grup de Treball”).

Tot això fins fa poc eren conjectures, constructes o teories psicològiques (no per això menys científiques, si ho mirem des de l'òptica de les teories dels sistemes complexos i no lineals) basades en la clínica i l'experiència, però en els últims anys, des de l'òptica de l'experimentació neurocientifica, es constata també que per ex. els conflictes socials poden ser desencadenants de traumes no solament mentals sinó somàtics i que la simple interacció amb l'extern modifica la nostra estructura i funcionalisme cerebral.

Em refereixo, per exemple, a recerques que correlacionen les carències i traumes socials i determinades afectacions de l'escorça cerebral (Hubel, 1967); treballs que evidencien que el desenvolupament cortical és extremadament sensible als estímuls externs (MIT, 2002); o els estudis sobre la plasticitat neuronal i la memòria (Kandel, 2005).

En aquest sentit podem pensar l'ampli impacte que tenen i tindran, sobre els subjectes, els vincles i els grups socials respectius, la massacres i genocidi del poble sirià o la duradora catàstrofe dels refugiats i deportats que passegen per Europa, quant als efectes traumàtics (físics i mentals) presents i els transmesos entre generacions.

Probablement, com sabem per l'experiència de “la nostra Guerra Civil” o altres experiències, entre els refugiats i deportats s’instal·larà com a grup, o millor dit s'instituirà, el que V. Volkan anomena com a “trauma escollit” ( i conseqüents duels paranoides, negacions, etc.), repetit generació rere de generació, perquè les ansietats persecutòries hauran envaït la vida mental i la vida social (Tizón, 2013), si no som (qüestió sistèmica) capaços d'elaborar i reparar aquest trauma i dol col·lectiu.

Finalment, com a conjectura, entenc que en les actuals societats tardocapitalistas, “liquides” i consumistes, semblen existir, ostensiblement, unes potents dinàmiques inconscients grupals que oscil·len entre uns comportaments “abstrets” i uns comportaments “fusionals” (I. Hopper, 2003, parlava de In-cohesió/massificació), entre altres dinamismes ja assenyalats.

El comportament “abstret”, es tractaria d'un narcisisme social, aparentment no-grupal, associat a un complex fantasiós i defensiu, que davant les ansietats i turbulències intolerables els subjectes s'encapsularien en si mateixos. Pensem per exemple en els molts subjectes que passegen pels nostres carrers adherits, com a pròtesi, a un smartphone, o millor, l'escena recognoscible d'una parella asseguts cara a cara embadalits amb la seva respectiva “coseta”; situacions de shopping en un centre comercial, com a oci d'un dissabte a la tarda; probablement part dels actes de consum actuals i la seva voracitat implícita (intenses motivacions d'incorporació, possessió, etc.), també ho il·lustrin ( F. Dogana,1980, ho anomenava “perversió consumidora”); etc.

El comportament “fusional”, seria un estat mental de narcisisme fusional en el qual fantasiosament un formaria part, passivament, d'un tot idealitzat, omnipotent i carismàtic. Per exemple, hem vist que Trump apel·lava als oblidats, majoria silenciosa, dient “Jo sóc la vostra veu”; aquesta dinàmica “fusional” podem veure-la també en el seguidisme cec i mortífer dels jihadistes i paradoxalment en certs grups (extremes i noves dretes europees, etc.) que diuen combatre’ls; podem trobar també elements de resposta “fusional” en els automatismes mobilitzats per la introjecció massiva de la por; etc.

Ambdues dinàmiques (“fusional” i “abstreta”) tenen en comú, en major o menor intensitat, l’elusió del pensament i el minvament de les capacitats d’elaboració, al costat d'una regressió grupal i reaccions de negació, dissociació i projecció. Així, davant les catàstrofes socials actuals i situacions viscudes com a amenaçadores i pertorbadores, davant la incertesa, desassossec i acceleració quotidianes aquestes dinàmiques mentals actuen com a acomodació defensiva i negligent, oscil·lant d'una a una altra posició i vinculant als subjectes i grups a la repetició i el no-canvi. Com ja he assenyalat, aquests estats mentals grupals s'intercalen amb uns altres, que obvio comentar.

En les societats actuals és com si necessitéssim activar contínuament els nostres sistemes defensius, individuals i grupals. En aquesta línia, Z. Bauman[8] assenyala que la nostra societat, essent la més segura de tots els temps (sistemes de seguretat de tot tipus, lleis, presons plenes de gent, etc.), també és la més poruga i O. Beck[9] la caracteritza com a societat dels riscos.

En fi, si el sistema de vida actual (creació col·lectiva i sistèmica, no ho oblidem!) ataca, quan no destrueix, els vincles afectius bàsics i altres vincles de caràcter positiu, imposant a la vegada el seu poder, les seves crisis, les seves guerres i malestars de tot tipus, queda per veure, sobretot pel que fa al vincle-grupal, fins a on pot arribar la nostra capacitat de resistència i compromís amb el pensament, la reparació emocional i la solidaritat.

Marcel Cirera Agost, 2016