Per explicar i imaginar el que m'inspiren els detalls...
30 de nov. 2016
7 de set. 2016
Conjectures sobre la necessària reparació del vincle grupal
Mirar i posar l'accent
en els vincles grupals afectius és al meu entendre una necessitat més que
urgent avui dia, una necessitat per a tots, doncs, amb freqüència prevalen
tendències a la desvinculació amb l'altre, tancant-nos en un reducte individualitzant,
per així, suposadament, evitar malestars diversos, la incertesa actual i
l'acceleració quotidiana. Al seu torn, aquesta desvinculació ens ennuvola la
vista amb un ensomni de comoditats i capacitats il·limitades a l’abast de la mà
amb un sol clic.
Dir que les dinàmiques
socials, de tot tipus, afecten al nostre benestar com a subjectes és gairebé
una obvietat i alhora alguna cosa massa negligida, o això és el que sembla,
quan observem certs fenòmens socials molt actuals, com per exemple el populisme
creixent (versió Trump, etc.), la xenofòbia rampant de molts europeus, o les
recents i desgraciades migracions i deportacions de les persones “sense res”,
miralls de la por i de l'estupor davant la barbàrie diplomàtica.
Quin/s tipus de
subjecte/s socials s'estan construint en aquests marcs i contextos?
La negligència d’allò
vincular és una negligència del reconeixement de l'altre, del diferent,
(negligència de la solidaritat), una negligència en absolut ingènua o fortuïta
sinó interessada i promoguda pels poders i institucions regnants, per les seves
estratègies polítiques i de domini per tal de mantenir i incrementar les dosis
de cobdícia i vanitat insaciables al preu que sigui, per tal que continuï
dansant la lògica maníaca i destructiva del més i més benefici.
Amb massa freqüència
aquestes actituds són legitimades des de diverses posicions polítiques,
econòmiques, científiques (ex. la moda de la causalitat genètica, etc.) i
convenientment amplificades per l'ànsia de espectacle (Tot per l'audiència!) de
certs mitjans de “comunicació” (millor dit, mitjans de propaganda directa o
subtil), tant en les seves graelles “informatives” com en les d’“entreteniment”.
Per a això una de les
“armes” més utilitzades és la imposició, difusió i propagació de la por, de
polítiques de la por que es funden en: el terror directe o amenaçador (poder
armamentístic, deportacions, exclusions, etc.); la promoció de la submissió
complaent (estratègies de seducció narcisista i omnipotent, etc.); la capil·laritat
social de la por a través dels més diversos àmbits (pors alimentàries, pors en
la cura de la salut, etc.); i en conseqüència amb el desenvolupament de
determinades pràctiques per mantenir, suposadament, una “qualitat de vida” que
ens farà sentir triomfants i feliços.
D'altra banda, aquesta
negligència de les emocions i sentiments més vinculatoris (confiança, plaer-alegria,
curiositat, coneixement, etc.) sembla
encarnar-se amb força renovada en el si de la societat actual, o en gran part
d'ella, a través de conductes resignades, submises o d'assumpció, conscient o
no, del sentit d'allò que ens han dit amb tanta insistència: “There is no alternative” (M. Thatcher
es referia al neoliberalisme en un sentit global).
Davant aquest panorama,
que és sistèmic, cal preguntar-se per les actituds i conductes de la gent, de
les poblacions que sofreixen, comporten o assumeixen unes formes de
“convivència” destructives, o si més no generadores de malestar, encara que de
vegades la negació i les pròpies defenses ens facin fantasiar amb alguna cosa
diferent. No per casualitat constatem, en els nostres entorns, un augment
absurd del consum de psicofàrmacs, entre altres tipus de consums “anestèsics”.
Distingiré, grosso modo,
tres grans actituds i conductes socials, no com a compartiments estancs sinó en
freqüència solapats i convivint.
Una part de la població
assumeix i es fa seves aquestes polítiques destructives (la corrupció, com
sabem, no és cosa de pocs), identificant-se directament amb l'agressor o
integrant-se en ell, en un esquema relacional que podem qualificar de sadomasoquista.
Una altra part de la
població protesta i es rebel·la activament (ex. 15M, primaveres àrabs, etc.),
elabora i articula alternatives que, encara que provisionalment derrotades,
poden ser germen d'esperança, solidaritat i d'uns vincles més humans.
Finalment, una gran
majoria conviu, comporta i colusiona amb la negligència vincular, amb la
desvinculació i la ignorància de l'altre (ex. gran part de la població atorga
el seu vot a polítics convictes i confessos de corrupció o simplement
engalipadors), doncs les bambolines de l'aparent confortabilitat, l'adaptació a
les pors socials i l'evitació dels sentiments d'exclusió són molt més atractius
(en el sentit motivacional) que les dosis de sofriment que comporta tot canvi i
la necessària tolerància d'una espera madurativa i reparadora del que encara no
és possible.
L'atac a les emocions
vinculatories, la interiorització (individual i grupal) de la negligència d'uns
vincles madurs i integradors (solidaris) i del conseqüent malestar quotidià,
més o menys conscient, té unes conseqüències evidents, just al costat,
observables amb solament aixecar la vista o obrir el diari del dia.
Així per exemple, la
polèmica “caça” de “burquinis” desfermada a la França[1]
laica pot representar, entre altres aspectes, l'exclusió del diferent, la
dissociació de la por i del malestar projectats en un col·lectiu fràgil.
El recent pànic a Platja
d’Aro[2],
en forma d'estampida pels carrers, generat per la tonteria d'uns turistes eufòrics,
és com una clara interiorització d'unes pors persecutòries, convenientment
inoculades.
I, què podem dir dels
apassionats seguidors del profeta-Trump? Sembla que amplis i diversos grups
comparteixen una actitud mental, encarnada en la fascinació per Trump, basada en l'atac, l'hostilitat i en tot un
festeig d'emocions primàries (ira, fàstic, por, pànic) i sentiments destructius
(enveja, odi, menyspreu, etc.) cap als considerats “dolents”, operant sota una
suposada lògica de l’“ull per ull”.
En un recent article[3] sobre Donald J. Trump, G. Lakoff deia, “La gent està enutjada i ell parla a la seva
ira” . És a dir, Trump es dirigeix a aquella gran majoria (amb
especificitat USA) a la qual em referia anteriorment i ho expressa dient: “Aquests són els homes i dones oblidats del
nostre país. La gent que treballa dur però que ja no té veu. JO SÓC LA VOSTRA
VEU” (les majúscules estaven en la versió impresa del discurs distribuïda
per la campanya de Trump)[4] .
Aquest menyspreu i atac
directe a les relacions vinculació el podem visualitzar dramàticament en el
fenomen dels refugiats i exclosos, que fugint de la misèria i la destrucció
se'ls condemna a un gueto físic i mental, on el sofriment té unes clares
conseqüències, no solament en la vida present de multitud de persones sinó
també en la futures generacions.
Aquesta situació tan
actual, dramàtica i trista com la que més, traumatitza terriblement la vida
d'homes i dones, de famílies senceres i, el més greu encara, traumatitza a
milers d’infants, potser per a tota la vida, en afectar els primers vincles
bàsics per al seu desenvolupament emocional i social.
Entre altres aspectes,
aquest atac posa en relleu, almenys, tres conseqüències greus per als subjectes
sofrents: la creació d’un caldo de cultiu per a l'emergència d'emocions i
sentiments desestructurants (ressentiment, odi, enveja, ira, desconfiança,
desesperança, etc.); la dificultat per a l'elaboració del dol i la seva
reparació (mirall de la desmemoria recent de les democràcies liberals i també
de la seva incapacitat, o la de no pocs col·lectius, per elaborar els seus
propis traumes, com són els milions de morts en els camps nazis, el genocidi i
oblit pertinaç del franquisme i els seus hereus, etc.); i finalment, la
pervivència i transmissió intergeneracional dels traumes, aspecte aquest cada
vegada més conegut[5]
.
Vull insistir en la
dimensió o visió grupal de tot l'anterior. Avui sabem bé que cadascun de
nosaltres, com a subjectes individuals, ens construïm en un marc relacional, grupal,
ambiental-cultural, és a dir, els vincles amb els altres i el grup són “locus nascendi del subjecte” (J.
Moreno), són “matriu modeladora del
psiquisme” (Foulkes). El grup és instituïdor del subjecte i alhora aquest
és instituïdor del grup. El grup o els grups són instàncies de mediació, articulació
i vincle entre allò social i el subjecte, espais de construcció de necessitats,
fantasies, tasques conscients i inconscients.
En aquest sentit, perquè
les estratègies destructives dels millors vincles socials apareguin i es
desenvolupin com a repetició, necessiten d'un context favorable que, a la meva
manera de veure, J.L. Tizón caracteritza molt encertadament com a Organització
social (psicopatològica) perversa.
Diu Tizón[6] : “la importància del fetitxisme, de les
diverses formes exagerades d'agressió intraespecífica, la defensa ideològica
que es fa (amb els nostres fons) d'aquests ‘excel·lents sistemes polítics’ i
‘formes de transició’, les capacitats d’ ‘entrar en la ment’ i (el cos) de
l'altre amb plaer o fruïció en aquesta entrada no acceptada, l'elecció fins i
tot com a presidents dels països més poderosos de la Terra de dos espies o
directius d'espies (Bush i Putin), què una altra cosa poden fer-nos pensar sinó
en l'organització perversa de la relació? Que és una defensa contra la psicosi,
no ho oblidem. Com les defenses obsessives, per descomptat. Però una defensa
bastant primitiva, parcial i perillosa per al desenvolupament de l'individu i
de l'espècie. El control pervers com a defensa contra la persecució i el
caos...”
I contínua dient: “Solament així pot explicar-se la baixa
capacitat de reacció de les poblacions europees...la por està niada
profundament en les nostres relacions personals, socials i, per descomptat, ha
encunyat el nostre sistema nerviós, produint fins i tot límits biològics per a
l'ús de la llibertat (que sempre significa afrontar la por). Tot això no pot
aguantar-se si no és en un mitjà social molt dominat també per la perversió o
el terror psicòtic.”
Com deia anteriorment,
la construcció del subjecte i els seus vincles es realitza a través de l'espai grupal
(des dels petits grups, com la família, als grans grups, inclòs els grans
col·lectius socials de tot tipus), en un sense fi d'interaccions i introjeccions
que ens constitueixen com a subjectes socials i que conformen cultures i
mentalitats grupals, de diferent nivell, naturalesa o grandària. En aquestes
interaccions les dinàmiques inconscients solen ser prevalents, fins i tot quan
pugui semblar que estan estructurades amb unes lògiques o discursos racionals
(ex. un partit polític, una institució, etc.). Una altra cosa és la dificultat
que tenim de mirar des d'una visió grupal o reconèixer-nos com a subjectes
portadors del que és grupal (fantasies, il·lusions, etc.).
Així, a tot espai grupal
es conforma un estat mental homogeni i compartit, generat a través de les
identificacions projectives mútues, d'on emergeix una adhesió inconscient a les
fantasies i mites propis de cada grup. De tal forma, en la vida de cada grup
existeix una experiència emocional, primària, universal i inconscient, que es
contraposa o correlaciona amb l'objectiu o tasca que aquest grup es proposa
portar a terme (aquestes diferents mentalitats i dinàmiques del grup, Bion[7] les va teoritzar com a “Grup de Supòsit
Bàsic” i “Grup de Treball”).
Tot això fins fa poc
eren conjectures, constructes o teories psicològiques (no per això menys
científiques, si ho mirem des de l'òptica de les teories dels sistemes
complexos i no lineals) basades en la clínica i l'experiència, però en els
últims anys, des de l'òptica de l'experimentació neurocientifica, es constata
també que per ex. els conflictes socials poden ser desencadenants de traumes no
solament mentals sinó somàtics i que la simple interacció amb l'extern modifica
la nostra estructura i funcionalisme cerebral.
Em refereixo, per
exemple, a recerques que correlacionen les carències i traumes socials i
determinades afectacions de l'escorça cerebral (Hubel, 1967); treballs que
evidencien que el desenvolupament cortical és extremadament sensible als
estímuls externs (MIT, 2002); o els estudis sobre la plasticitat neuronal i la
memòria (Kandel, 2005).
En aquest sentit podem
pensar l'ampli impacte que tenen i tindran, sobre els subjectes, els vincles i
els grups socials respectius, la
massacres i genocidi del poble sirià o la duradora catàstrofe dels refugiats i
deportats que passegen per Europa, quant als efectes traumàtics (físics i
mentals) presents i els transmesos entre generacions.
Probablement, com sabem
per l'experiència de “la nostra Guerra Civil” o altres experiències, entre els
refugiats i deportats s’instal·larà com a grup, o millor dit s'instituirà, el
que V. Volkan anomena com a “trauma
escollit” ( i conseqüents duels paranoides, negacions, etc.), repetit
generació rere de generació, perquè les ansietats persecutòries hauran envaït
la vida mental i la vida social (Tizón, 2013), si no som (qüestió sistèmica)
capaços d'elaborar i reparar aquest trauma i dol col·lectiu.
Finalment, com a
conjectura, entenc que en les actuals societats tardocapitalistas, “liquides” i
consumistes, semblen existir, ostensiblement, unes potents dinàmiques
inconscients grupals que oscil·len entre uns comportaments “abstrets” i uns
comportaments “fusionals” (I. Hopper, 2003, parlava de In-cohesió/massificació),
entre altres dinamismes ja assenyalats.
El comportament “abstret”,
es tractaria d'un narcisisme social, aparentment no-grupal, associat a un
complex fantasiós i defensiu, que davant les ansietats i turbulències
intolerables els subjectes s'encapsularien en si mateixos. Pensem per exemple
en els molts subjectes que passegen pels nostres carrers adherits, com a
pròtesi, a un smartphone, o millor, l'escena recognoscible d'una parella
asseguts cara a cara embadalits amb la seva respectiva “coseta”; situacions de shopping
en un centre comercial, com a oci d'un dissabte a la tarda; probablement part
dels actes de consum actuals i la seva voracitat implícita (intenses motivacions
d'incorporació, possessió, etc.), també ho il·lustrin ( F. Dogana,1980, ho anomenava
“perversió consumidora”); etc.
El comportament “fusional”,
seria un estat mental de narcisisme fusional en el qual fantasiosament un
formaria part, passivament, d'un tot idealitzat, omnipotent i carismàtic. Per
exemple, hem vist que Trump apel·lava als oblidats, majoria silenciosa, dient “Jo sóc la vostra veu”; aquesta dinàmica
“fusional” podem veure-la també en el seguidisme cec i mortífer dels jihadistes
i paradoxalment en certs grups (extremes i noves dretes europees, etc.) que diuen
combatre’ls; podem trobar també elements de resposta “fusional” en els automatismes
mobilitzats per la introjecció massiva de la por; etc.
Ambdues dinàmiques
(“fusional” i “abstreta”) tenen en comú, en major o menor intensitat, l’elusió
del pensament i el minvament de les capacitats d’elaboració, al costat d'una
regressió grupal i reaccions de negació, dissociació i projecció. Així, davant
les catàstrofes socials actuals i situacions viscudes com a amenaçadores i pertorbadores,
davant la incertesa, desassossec i acceleració quotidianes aquestes dinàmiques
mentals actuen com a acomodació defensiva i negligent, oscil·lant d'una a una
altra posició i vinculant als subjectes i grups a la repetició i el no-canvi.
Com ja he assenyalat, aquests estats mentals grupals s'intercalen amb uns
altres, que obvio comentar.
En les societats actuals
és com si necessitéssim activar contínuament els nostres sistemes defensius,
individuals i grupals. En aquesta línia, Z. Bauman[8] assenyala que la nostra societat, essent la
més segura de tots els temps (sistemes de seguretat de tot tipus, lleis,
presons plenes de gent, etc.), també és la més poruga i O. Beck[9] la caracteritza com a societat dels riscos.
En fi, si el sistema de
vida actual (creació col·lectiva i sistèmica, no ho oblidem!) ataca, quan no
destrueix, els vincles afectius bàsics i altres vincles de caràcter positiu,
imposant a la vegada el seu poder, les seves crisis, les seves guerres i
malestars de tot tipus, queda per veure, sobretot pel que fa al vincle-grupal,
fins a on pot arribar la nostra capacitat de resistència i compromís amb el
pensament, la reparació emocional i la solidaritat.
Marcel Cirera Agost,
2016
[1] El dia 26.8.18 la justícia
francesa suspèn la prohibició del burkini, http://www.lavanguardia.com/internacional/20160826/404209624500/justicia-francesa-suspende-prohibicion-burkini.html , però certs municipis i part de la societat francesa desoïen
la prohibició.
[5] Mi he referit en
l’article “Memoria y transmisión intergeneracional del trauma”, http://insightsneuromarketing.blogspot.com.es/2016/08/memoria-y-transmision-intergeneracional.html
[6] J.L. Tizón, La
insoportable venalidad del mal. Temas
de psicoanálisis, Núm. 6 Julio 2013 y “Psicopatología del poder”, Herder
Editorial, 2015
Subscriure's a:
Missatges (Atom)