Gran part dels missatges construïts en les
entranyes de la indústria mediàtica i també pels interessats situen el panorama
polític espanyol, i en concret el 20D, com una mena de confrontació entre
"el vell" i "el nou" (polítics vells vs. polítics nous;
vella política vs. nova política, etc.), representada pel PP i PSOE per una
banda i Ciutadans i Podem per una altra.
Segons com es miri aquesta confrontació pot
ser una ingènua obvietat, una evidència centrada en un conflicte generacional,
o una confrontació entre els maculats i els sense macula per corrupció, o entre
suposats lideratges horitzontals enfront dels lideratges verticals de sempre.
Però aquesta mirada d'oposició entre
"vell" i "nou" comporta el problema d'esdevenir un clar
reduccionisme eufemístic o una simple figura retòrica segons el marc en el que
és pensat.
Els discursos actuals sobre "el
vell" i "el nou" els podem mirar des d'altres àmbits de
significat, que a la meva manera de veure influeixen en el públic receptor dels
mateixos: el dels valors, el publicitari i el pròpiament polític, els tres
íntimament relacionats.
El primer, el dels valors, associat a uns
nivells primaris de significació, "el nou" representa el que està per
néixer o està naixent, la vida mateixa, que en els moments actuals actua com a
valor enfront de tot el que pugui considerar-se vell , que en aquest sentit
remet al caduc, a la mort. És més, avui veiem com “allò vell” tendeix a evitar-se, en una societat en la
qual regna l’obsolescència programada, en què “allò nou” mai pot madurar i la
seva lògica és la d'embellir i negar la mort (ho veiem en la majoria de
productes de consum, especialment els tecnològics).
Però potser, actualment, el més preocupant
d'aquest enaltiment del que és "nou" és que sol comportar la no
elaboració de la pèrdua i del dol per la cosa que en un moment va ser tinguda
com a pròpia.
D'altra banda, i és de sobres conegut en els
àmbits del màrqueting, l'ús ja d'anys del terme "nou". La seva força
està en la promesa d'un re-abastiment de les nostres identitats (en relació a
la força emocional de l'objecte investit), és a dir, el nou Iphone7 ens retornarà
un reflex original d'un Jo transformat, immaculat, disposat a embarcar-se en
una nova vida efímera (una espècie de auto-idealització perible).
Així mateix, els discursos nou / vell, en el
nostre marc polític, apel·len associativament a la necessitat de "fer
net" davant de la "brutícia" (corrupció, el Règim del 78 -per
uns, no per altres-) o el que és el mateix l'ordre (el net) enfront del caos
(el brut).
No oblidem que les dues forces emergents,
Podem i Ciutadans, pel que fa al que simbolitzen s'assemblen com un ou i una
castanya i en el simbolitzat es poden homologar, per algunes de les seves
pràctiques mediàtiques o certes actituds dels seus líders, totes dues són, o
gairebé són, verges i immaculades en l'exercici del poder.
Ells representen el net (Katharós) i
enarboren, d'una manera o d'una altra, la legitima kátharsis. Però, prenguem
nota del que li va passar en el seu moment a Giorgos Papandreu, portaveu de la
kátharsis a Grècia, en la qual actualment el PASOK és ni més ni menys que
residual.
Finalment, sobretot a les nostres coordenades
sociopolítiques, podem veure que l'arena política es configura com una mena
d'escenari on regeixen les lleis del simulacre, on votar o adherir-se a una
opinió política és com comprar un objecte de consum i un determinat relat, més
o menys efímers.
D'aquí que els estrategues de les formacions
polítiques (enfundats en el paper de "politòlegs", que sona molt
científic) busquin intrèpidament al que aspira qualsevol producte per
posicionar-se adequadament en la ment dels consumidors, captar l'atenció,
despertar interès, ser creïble i "enganxar" motivacionalment per
mantenir la seva fidelitat.
En aquest sentit actua també la lògica nou /
vell, "els nous", la "nova política" (de fet ningú accepta
ser "vell", ni el PP, ni el PSOE), on els lideratges polítics
emergents, amb alguns matisos i diverses coincidències, pugnen per aparèixer
com a figures estel·lars a la caça del seu segment de mercat, en ressonància
amb uns imaginaris col·lectius que es van construint.
Per tot això no és casualitat la percepció d’un
cert messianisme amb trets omnipotents encarnada, assumida i / o projectada, en
els líders polítics en els escenaris descrits, però aquesta percepció brilla
encara més en els que es proclamen com a portadors d’allò "nou" .
En moments de crisi i de grans incerteses,
com els actuals, bona part de les gents es refugien en les polítiques de seguretat
i en les promeses maníaques de líders narcisistes. D'això en tenim exemples
arreu.
Salvant les distàncies de context i
trajectòria política el president Hollande que, abans dels atemptats de 13N a
Paris, tenia una imatge i uns índexs d'acceptació per terra, l'estil de
lideratge que posa en marxa després de la data, descrivint els atemptats com un
acte de guerra, li suposa que el 74% dels francesos aproven la seva gestió en
aquesta crisi i el 84% accepti subordinar determinades llibertats a l'imperi de
la seguretat.
Hollande va guanyar credibilitat, però unes
setmanes més tard podíem veure com el Front National (extrema dreta francesa)
guanyava la primera volta de les eleccions regionals franceses (6 regions de 12
i aproximadament un 30% de vots).
Apuntar-se a les receptes simples, efímeres,
de fàcil digestió, no només no garanteix l'eficàcia de les respectives
polítiques sinó que s'allunya d'una necessària ètica política, que propiciï la
maduresa, la tolerància i la capacitat d'elaboració de les pèrdues que tot
canvi comporta, tan distant de posicions omnipotents, especialment per als que
es diuen defensors dels de baix.
Marcel
Cirera Desembre
2015