La recerca de sentit i l’emoció del coneixement (en
la vida, en els fenòmens, en les relacions, etc.) són uns dels vincles primaris
del ser humà i motors de la nostra ment individual i grupal.
L’impuls al coneixement comporta estar obert a la
curiositat i paradoxalment tolerar o acceptar que el nostre coneixement de la
realitat serà parcial o aproximatiu, amb tots els neguits que això comporta, doncs probablement se’ns fa difícil d’aprehendre-la
com a quelcom definitiu o absolut, però és aquest actiu de cerca que ens posa
en el camí del coneixement de la veritat (també objectiu consubstancial de tota
ciència).
Massa sovint volem resoldre màgicament la tensió
entre el dubte i la certesa, entre la pregunta i la resposta, pretenent
carregar-nos de raons per evitar la frustració de la no-resposta o d’un
coneixement complex. L’explicació racional ens tranquil·litza, sembla que ens
dona certeses, però de fet de fet la raó és esclava de l’emoció i existeix per
a racionalitzar l’experiència emocional.
Avui, en la societat liquida, sembla ser un imperatiu necessari tenir la resposta
definitiva (només cal veure la proliferació de receptes suposadament eficaces,
des de l’anomenada autoajuda, passant
per las claus de l’èxit que ens ofereix qualsevol trapella investit de guru,
fins a l’omnipotència de la medicalització social), la resposta rapida, la
resposta que tanca, elimina i esvaeix tot dubte, tot i que després aquest pugui
aparèixer, altre volta, formulat d’altre manera. El desig de satisfacció immediata
i la poca tolerància a l’espera dificulten l’emergència del sentit.
Maurice Blanchot deia, “La réponse est le malheur de la question” , que podria traduir-se
com “La resposta es la desgracia de la pregunta”, és a dir, la limitació o
aniquilació de la curiositat, doncs la pregunta obra camins i possibilitats que
quan s’encarnen en una resposta sovint s’eliminen les altres possibilitats.
Entendre aquesta limitació, acceptar-la, poder
observar des d’altres vèrtex, ens pot obrir a l’emergència de nous sentits.
Quan Heisenberg, a traves de la seva recerca científica afirmava que era
impossible calcular la trajectòria d’un electró perquè no existeix tal trajectòria,
afirmava també que es impossible fer una observació científica si s’ignora la
interacció entre l’observador i allò observat, i així buscant una veritat científica
descobrí també la possibilitat de la incertesa (Heisenberg postula el Principi
d’Incertesa).
Els processos d’elecció i decisió, com per ex. l’acte
de compra, en la línia del que comentava anteriorment, els podem entendre com
el canvi entre unes, més o menys, amplies possibilitats potencials de
satisfacció (p. ex: una determinada quantitat de diner) i l’opció o resposta d’una
satisfacció concreta (per ex: un producte). Aquí rauen les incerteses i les
ansietats pròpies d’una elecció determinada (decidir i després fer una bona
elecció). L’elecció i la decisió serien com el que se’ns explica a la Bíblia del que va
fer Esau, que canvià el dret de primogenitura per un plat de llenties.
L’ Esau-consumidor d’avui es troba immers en un
remolí de vertigen, amb els sentits aclaparats, sovint saturats i embotits d’informacions, o millor dit de missatges,
constants i contínuament canviants, i a cada u li correspon decidir i escollir en la mesura
del seu context.
Però aquest context, en els nostres dies, esta
impregnat de malestar o al menys de
certs aspectes (corrupcions varies, pors, desconfiança, etc.) que enterboleixen
aquella elecció i presa de decisions, és a dir, els comportaments socials estan
íntimament afectats per aquests estats d’ànim col·lectiu, que potser hom prefereix
no conèixer, però que como a investigadors, o simplement com a subjectes moguts
per la curiositat, ens correspon entendre o preguntar-nos que signifiquen.
Cal no confondre la realitat amb els fenòmens
observables, doncs qualsevol individu, tot i que a simple vista ens pot semblar
un subjecte aïllat, es portador d’una visió grupal, és un esser grupal, i per
tant per entendre aquell malestar o les actituds i comportaments socials, cal
fer-ho des dels contexts o des dels grups que l’han conformat com individu.
Davant les dificultats per entendre aquest subjecte-consumidor
de la societat liquida, poc fidel,
voluble, hiperconnectat, etc. cal pensar-lo des d’una òptica grupal-contextual
i en conseqüència cal emfatitzar que per observar, estudiar i analitzar
aquestes dinàmiques socials necessitem les eines grupals, necessitem els grups
d’estudi o d’exploració, doncs aquelles
dificultats no son un problema d’ordre tecnològic o del funcionament cerebral,
son essencialment una qüestió que apel·la als vincles socials.
Des de la curiositat de la pregunta i des d’una visió
grupal voldria conjecturar breument sobre dos aspectes de la realitat social d’avui,
font d’estats d’ànim de profund malestar : la corrupció i la “cultura del
rendiment”.
Al meu entendre, tant en la corrupció com en la
“cultura del rendiment”, es posen de relleu els dos elements que he comentat
anteriorment, per una part aquell aforisme de Blanchot (“La réponse est le malheur de la question”) i per altra, que allò
individual és social i el que és social també es fa individual, tot i que
depenent de l’enfoc en veiem més l’un o l’altre. Assumeixo que aquests dos
elements son parcials i incomplets i no saturen o expliquen per si mateixos, òbviament,
la complexitat de la realitats socials de la corrupció com de la “cultura del
rendiment”.
La introjecció d’aquestes dinàmiques socials,
pautes de corrupció i “cultura del rendiment”, comporta diversos tipus de
conseqüències, i de diferent ordre (ètic, vital, emocional, etc.), no essent
menys importants les restriccions de les capacitats de pensar i elaborar.
Corrupció i “cultura del rendiment” són dues
maneres de fer, dues maneres de comportar-se, íntimament arrelades en les nostres societats
actuals, dos tipus d’actituds diverses però que tenen en comú, cada una amb la
seva especificitat, generar respostes socials primàries i regressives.
Més enllà de les consideracions ètiques i polítiques,
però necessàriament presents, em centraré en alguns dels possibles significats i conseqüències en
l’àmbit de les relacions socials.
La corrupció suposa
algun tipus d’alteració i desintegració que te com a resultat la perversió
d’una cosa, d’un subjecte o fenomen. Avui estan a l’ordre del dia els escàndols
i corrupteles de tota mena i a tots nivells, la llista seria interminable i contínuament
engreixada, arribant a límits vergonyants, com per ex. la recent descoberta d’una
organització italiana, de personatges de tota mena, que traficava i es lucrava
amb els centres d’acollida d’immigrants.
Com per casualitat, és en plena crisi (o “estafa”,
com diuen alguns) quan es posen a primer pla de tots els mitjans d’informació
la divulgació incessant de grans escàndols de corrupció, assenyalant sobretot
els corruptes ( no tant els corruptors i ni els seus sistemes) com una manera
d’expiar i projectar el mal cap a fora, individualitzant-ho.
Crec que no cal imaginar massa per pensar que la corrupció
es una qüestió sistèmica i en aquest sentit ens toca a tots d’una manera o
d’una altre, a alguns directament per identificació i a d’altres indirectament,
doncs encara que sigui a petita escala, podem ser contribuïdors, més o menys conscients,
en aquest estat de coses per més que les condemnem de forma declarativa. Davant
del dubte caldria preguntar-nos per ex., com pot existir i excel·lir un sistema
d’aquestes característiques?; Quantes vegades no hem contribuït a fer créixer
les audiències de concursos i tertúlies ostensiblement perverses?
Sempre estem en risc, però hi moments en la
historia de la humanitat, que per determinades circumstancies, i ara n’és un,
els vincles socials s’afebleixen i un Narcís omnipotent regne en les ments col·lectives,
depreciant el diferent, l’Altre. En el seu moment M.L. King cridava l’atenció dels seus conciutadans tot dient:
“La nostra generació no s’haurà lamentat
tant dels crims dels perversos, com de l’estremidor silenci dels bondadosos”.
En les circumstancies actuals la corrupció s’incuba
i troba un excel·lent caldo de cultiu en la “cultura del rendiment”, juntament
amb les especificitats de cada lloc.
La “cultura del rendiment” emergeix de les actuals
societats industrialitzades, de poder neoliberal i “neocon”, que són cada
vegada més societats del rendiment, tal com les defineixen determinats autors (
entre ells, Byung-Chul Han, al qual em vaig referir en un anterior article[1]), caracteritzades per la creença en una mena de capacitats sense límits, on el subjecte,
convertit en “marca personal”, sembla comportar-se com un Sísif amarat de
positivitat i eficiència, aparentment infatigable, en lluita pel més i més, amb
la fantasia d’aconseguir-ho tot i ara (a la inversa del que deia F. Pessoa: “venç només qui mai aconsegueix” ),
fragmentari i de vincles efímers, que pregona
paradoxalment, en allò col·lectiu, l’anhel del “Yes, we can”.
Les societats o els grups socials presidits per
aquesta “cultura del rendiment” tenen per ensenya l’eficiència i aquesta és una
forma elemental de negació. El lucre, aconseguir el màxim amb el mínim cost, és
el bottom line de la “cultura del rendiment” i per això cal la màxima eficiència,
on les consideracions ètiques i compassives son un destorb. En l’entrevista que
Gitta Sereny[2]
fa a al comandant del camp de Treblinka, Franz Stangl, aquest defensa la seva
“tasca” (l’extermini de milers de persones) en base a la més estricta eficiència.
La “cultura del rendiment” difereix en l’escala, però no en el concepte.
La “cultura del rendiment” deixa al subjecte sense
espais buits, saturat de tasques i reunions, sempre estressat (és clar, em
refereixo en els que poden estar-hi), permanentment hiperconnectat i àvid de
sensacions, difícilment transformables en pensament, doncs per això disposa
d’un smartphone eficientment connectat a
traves dels seus canals sensorials, com a via de substitució i compensació.
L’avidesa sensorial, que es manifesta arreu i en
diferents àmbits, te un caràcter bulímic que no permet l’emoció del coneixement,
ni la transformació en emocions i pensaments. Així doncs, on es l’espai per a
la creativitat?
En un dels llibres Apòcrifs de l’Antic Testament,
podem llegir que “la saviesa arriba a
l'home docte pel lleure”; En un sentit similar, es diu que Arquímedes de Siracusa va poder sortir nu pels carrers,
cridant ¡Eureka!, després d’haver-se relaxat plàcidament en la seva banyera.
Sembla com si el subjecte de la “cultura del
rendiment” necessiti també l’eficiència en el seu lleure, real o metafòric, que
és el mateix que dir que no es permet o no pot permetre’s tenir un espai mental
per confrontar-s’hi. Podria ser ben bé el cas d’aquell científic eficient,
intel·ligent i excel·lent en la recerca de les emocions inscrites en les
cadenes del DNA, però que es incapaç de pensar emocionalment.
Si la creativitat no neix amb fòrceps i les
llevadores són un espècie en extinció, com ens ho farem?
La corrupció i l’ànsia per la cobdícia, d’un més i
més inesgotable (mai acaba essent del tot satisfactori), impregnen les nostres
societats actuals (juntament amb altres factors que intencionadament obvio) generant uns alts nivells d’incertesa, amb
les seves ansietats consegüents, que afecten els comportaments socials dels
diferents col·lectius i institucions, amb nivells de malestar i sofriment
diversos.
Aquelles lògiques socials (la corrupció i la cobdícia
de la “cultura del “rendiment”), maníaques i omnipotents, es construeixen sobre
unes narratives (o fantasies inconscients) que les justifiquen i serveixen per trobar escapatòries fàcils davant
dels fracassos (els enemics son culpables), és a dir, la confrontació dels
subjectes amb les complexitats de les situacions grupals provoca en aquells fenòmens
regressius, respostes primitives i ansietats, pròpies de cada grup i circumstancia,
reactivant uns mecanismes defensius[3] (negació,
dissociació, etc.) que suposadament eviten el malestar.
Però, si davant les incerteses, individuals o
grupals, som capaços de construir fantasies narratives lligades a la realitat,
i no a la omnipotència, o si davant dels fracassos d’aquestes podem
assumir-los, tolerar-los i elaborar-los, això ens permetrà connectar amb la
realitat i convertir-ho en oportunitat per a obtenir algun tipus de benefici.
Confrontar-nos amb el malestar, o amb el canvi
social, es una tasca difícil, però com ens recorda V. Frankl[4],
en la seva experiència en els camps d’extermini, “únicament els homes que permetien que es debilités el seu intern sosteniment
moral i espiritual queien víctimes de les influències degradants del camp.” “
... moltes vegades és precisament una situació externa excepcionalment difícil la
que dóna a l'home l'oportunitat de créixer espiritualment més enllà de si
mateix.”
Tot i així, sembla com si en mig de tanta incertesa
i malestar hi hagi una pugna naixent, en determinats col·lectius, per la cerca
de sentit, per un pensament més integrador i unes actituds més vinculades amb
el reconeixement de la necessitat de l’Altre, amb més atenció i cura vers el sofriment
humà, amb més capacitats de reparació, compassió i gratitud.
¡Així sigui!
Marcel Cirera Juny 2015
[1] Canvi polític i
resistències al canvi. M. Cirera, marcelcirera.blogspot.com.es/ 8.4.15
[2] Gitta Sereny,
Into That Darkness. Nova York, Random House/Vintage, 1983
[3] El conjunt
d’ansietats, fantasies i mecanismes defensius posats en joc estan en la base
del que Bion va anomenar Supòsits Bàsics. En aquest sentit hi ha un interessant
treball (fet a partir d’entrevistes en profunditat), de D. Tuckett, sobre el
comportament dels mercats financers que il·lustra aquestes dinàmiques i funcionaments inconscients. “Minding the
markets”. David Tuckett, 2011 Palgrave Macmillan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada