Per explicar i imaginar el que m'inspiren els detalls...

10 d’abr. 2015

Canvi polític i resistències al canvi



Jan Švankmajer. Possibilitats de diàleg, 1982


La pugna entre el vell i el nou, i les crisis conseqüents, estan lligades a l'esdevenir del subjecte i de les comunitats de les quals forma part.

Hi ha moments històrics on aquest conflicte es fa evident i ressona per tot arreu, com succeeix en el moment present amb tot allò polític. Des de diferents àmbits hi ha un ampli qüestionament de les formes de fer política, des dels moviments socials (primavera àrab, 15 M, el moviment sobiranista català, etc.), a la crisi dels models representatius tradicionals fins a noves formes d'expressió i vinculació amb allò polític, el que els seus protagonistes denominen o teoritzen, d'una manera o d'un altre, com la vella política vs. la nova política.

Deia A. Gramsci, en els Quaderni del Carcere, citat novament a l’escalf d'alguns d'aquests moviments, "La crisi consisteix precisament en el fet que el vell mor i el nou no pot néixer: en aquest interregne es verifiquen els fenòmens morbosos més variats"[1]


En efecte, les turbulències i morbositats estan a l'ordre del dia des de la mateixa política convertida en espectacle, fins i tot en una tertúlia qualsevol en un prime time televisiu, fins a les seves manifestacions més primàries com són les corrupcions més diverses. I és que el "morbo" és rendible.

Però entendre, o millor sentir, la política de tal manera té conseqüències en la conformació mental d'una comunitat respecte del fet polític, de les seves preferències i accions.

La ment humana, la ment del subjecte individual, està en ressonància amb la ment dels grups o comunitats de pertinença, i viceversa, d'aquí que utilitzem els fenòmens del món extern (un personatge, partit polític o un fet social) per dramatitzar el nostre món intern (els nostres conflictes o aspiracions i desitjos), és a dir, actuem i transferim inconscientment "coses" entre ells. Per tant, alerta!, amb les visions restrictives de la política.

D'altra banda, "el nou no pot néixer" perquè la transformació d'un estat de coses a un altre, no és ni fàcil, ni senzill, doncs mobilitza les resistències als canvis de tota mena, des de les pròpies del poder instituït socialment fins a les que tots tenim, perquè en elles guanyem però també perdem, tant en el que és col·lectiu com en l'individual. En efecte, podem resistir al canvi perquè obtenim beneficis en el no canvi (cura, atenció, autoestima, etc.) o perquè sentim no ser mereixedors del mateix o simplement per evitar el dolor que suposa canviar. Una altra vegada més, el reduccionisme polític és un mal conseller.

I no oblidem que certs líders salvífics (a la dreta, en l'esquerra i també entre els que es reclamen de la superació d'aquestes categories) ho són en tant que apel·len a una determinada mentalitat grupal[2], unànime i comú, que expressa una fantasia inconscient, compartida i omnipotent, sobre la manera com el grup o comunitat aconseguirà els seus objectius i satisfarà il·lusòriament, alhora, el desig dels seus membres. Aquest lideratge i aquesta mentalitat grupal són formes defensives primàries d'oposar-se al canvi.

El malestar en la cultura actual, que ha arribat a límits insuportables de patiment, incertesa i exclusió per part de molts amb la recent "crisi", és la base sobre la qual s'han anat edificant les diferents veus i moviments de les noves maneres de fer i pensar la política, a la recerca del que és nou i del canvi que comporta.

Però no ens enganyem, confrontar-se amb aquest malestar existent, no consisteix només en un canvi de polítics i polítiques a l'ús, no és un maquillatge acompanyat d'una nova retòrica apresa en una lectura de manual del treball de G. Lakoff[3] (lectura obligada per a nous polítics i tertulians), com si es tractés del Llibre Vermell, ni tan sols un suposat combat ideològic enfront de l'hegemonia del discurs dominant, com si la simple abraçada d'un nou discurs i unes noves idees bondadoses, més o menys il·lustrades, comportés una resposta automàtica o pauloviana vers el canvi.

La connivència i conformació amb les maneres de fer de l'actual capitalisme líquid de consum, no és simplement una qüestió ideològica o d'adhesió racional a les seves narratives o a les seves proclames descarnades i fictícies (Qui no coneix els estratagemes i jocs palatins del PP-PSOE? Qui no està més o menys informat sobre els deliris de les vestals d'IU? Qui no ha sentit parlar de la bogeria maníaca dels "mercats"?, etc.). Aquesta connivència amb el sistema és bàsicament l'assumpció i interiorització, en gran mesura inconscient, de la mercantilització de les relacions i dels processos, on els vincles amb els altres són intervinguts a través d’una lògica de mercat. Aquesta és la resistència de fons, certament no l'única, que dificulta que "el nou no pugui néixer". És, en tot cas, la qüestió d'on dipositem els afectes i identificacions, que és alhora, com deia més amunt, un fenomen individual i col·lectiu de transferència i projecció.

La lògica del consum s'infiltra fins al moll, envaeix més i més les relacions socials, som a través dels objectes, de manera cada vegada més accelerada i intercanviable i construïm veritables dependències dels seus significats emocionals i simbòlics, socialment construïts. Quanta raó tenia Marx quan parlava del fetitxisme de la mercaderia, en uns moments en què la societat de consum només podia ser un futurible, amb la seva subtil combinació de plaer i decepció.

La nostra societat-espectacle construeix uns sistemes de codis i senyals que ho converteixen tot, o gairebé tot, en una mercaderia, fins i tot el més terrorífic (exemples quotidians els podem veure diàriament en els informatius televisius), on és difícil, de vegades, apreciar els límits entre la informació i l'obscenitat.

Certament, el com i el que, tots dos, són importants en el que es comunica. Però quan en el remolí del mercat informatiu el missatge polític, per ser escoltat i destacar sobre la resta, es construeix com un simple entreteniment banal (fins i tot ofensiu) i es converteix en pur espectacle (sigui en una tertúlia televisiva o en un debat parlamentari) per guanyar algunes quotes d'audiència (o vots orfes), alguna cosa ens està dient de qui ho diu, la recerca del pur domini al servei del rendiment, és a dir, l'ús de les emocions al servei d'estratègies omnipotents, on la ficció de la representació preval sobre l'experiència viscuda al servei de l'espectacular, com assenyalava G. Debord.

Així, els polítics a l'ús són consumits i evacuats com qualsevol objecte de consum, són efímers i pur simulacre, per això han d'apel·lar al "relat" (storytelling polític), que la seva clau és l’emocionar, i construir històries per, suposadament, seduir l'audiència. De tal manera la resultant, paradoxalment, és una major pèrdua de la credibilitat i confiança cap al sistema polític dominant.

Quan es parla de "personal branding" (de fet, consum de relacions) o quan es mimetitzen estratègies polítiques com a simples estratègies de màrqueting cal preguntar-se: On són els límits?; És que assumim que l'acció política, o la política mateixa (i la suposada ètica conseqüent), és un objecte més del gran mercat de la societat liquida?

Potser no li falta sentit a l'afirmació de Byung-Chul Han[4] quan diu: "El subjecte del rendiment, que es pretén lliure, és en realitat un esclau" ... "Avui cada un és un treballador que s'explota a si mateix en la seva pròpia empresa. Cada un és amo i esclau en una persona. "..." No és la multitude cooperant que Antonio Negri eleva a successora postmarxista del proletariat, sinó la solitude de l'empresari aïllat, enfrontat amb si mateix, explotador voluntari de si mateix, la qual cosa constitueix la manera de producció present".

Per a Han, el règim neoliberal transforma l'explotació aliena en autoexplotació, al revolucionari en un subjecte depressiu i al ciutadà en consumidor, i com a tal, diu Han, sense un interès real per la política, en un espectador passiu en una "democràcia d'espectadors", en la qual la revolució ja no és possible.

Davant aquesta reflexió demolidora d'Han, com si fos un bisturí afinat Marina Garcés, en un article publicat a El País[5], contraposa una dura crítica cap als que, com Han, anomena intel·lectuals "tanca-portes". Diu M. Garcés: "És que les multituds que matinen per anar a treballar cada matí o que omplen les llistes de l'atur d'aquest país i de tants altres són usuaris complaguts d'un sistema en el qual volen lliurement ingressar?... "Els moviments socials i les iniciatives cooperatives que, en tantes parts del món avui, autonomitzen la seva capacitat de gestió i de creació de formes de vida, què fan sinó proposar i plantejar concretament formes de reapropiació col·lectiva de la vida?". Finalitza l'article dient: "El que ha canviat no és la possibilitat de la revolució sinó la seva forma i concepció històrica." ... "Més enllà de la història política de les revolucions, avui s'imposa la intempestivitat de les revolucions que ja estan tenint lloc. Si el poder no vol veure-les, nosaltres sí".

Comparteixo en gran mesura l'opinió de M. Garcés, però davant del que entenc, per part seva, com a cert exercici d'optimisme de la voluntat, em sembla necessària, com a contrast, la incisiva opinió d’Han, que potser ens ajudi a mirar més cap nosaltres mateixos sense deixar-nos portar per la idealització d’allò extern. O és que les multituds que matinen per anar a treballar cada matí no exerceixen la seva capacitat de decisió i elecció en les cues del Corte Inglés o en les Apple Store de qualsevol ciutat?

El canvi polític cap al nou-que-"no pot néixer" requereix un canvi en majúscules, d'àmplies dimensions, òbviament un canvi per destronar el sistema dels sàtrapes, insaciables i creadors de crisi, dels corruptes, insensibles amb els febles i exclosos, i dels mediocres, encastellats en certs àmbits de poder.

En el manifest "Última llamada"[6] ("Esto es más que una crisis económica y de régimen: es una crisis de civilización"), publicat l'estiu del 2014 i signat per un ampli ventall de persones, més o menys públiques, situades a l'àmbit de les esquerres (si s’em permet la seva ubicació en l'eix de les abscisses cartesianes), es deia: "Els ciutadans i ciutadanes europeus, en la seva gran majoria, assumeixen la idea que la societat de consum actual pot" millorar "cap al futur (i que ho hauria de fer) "..." La societat productivista i consumista no pot ser sustentada pel planeta. "..." Per a això seran necessaris canvis radicals en les formes de vida, ... "... "Però aquesta Gran Transformació es topa amb dos obstacles titànics: la inèrcia de l’estil de vida capitalista i els interessos dels grups privilegiats." ... "Avui, a l'Estat espanyol, el despertar de dignitat i democràcia que va suposar el 15M (des de la primavera de 2011) està gestant un procés constituent que obre possibilitats per a altres formes d'organització social".

Els obstacles titànics a aquesta transformació, a més del que s'ha esmentat, no només estan fora de nosaltres, també estan més o menys instal·lats en les nostres ments, individuals i col·lectives, en forma de resistències quotidianes inconscients, com a suposat remei davant la creixent incertesa, inseguretat i desprotecció que impregnen les existències. Aquestes resistències, d'una manera o d'una altra, s'han manifestat al llarg de la història, i es manifesten avui per tot arreu a través de l'espectre del miratge consumista, doncs com deia, la conformació i aquiescència amb les entranyes del sistema, generades per diverses pors, no es canvia simplement amb la voluntat i la racionalitat política i ideològica, tan apreciada pels portaveus de la "casta" i de vegades, tinc la impressió, per certs militants "anti-casta".

Al meu entendre, aquesta Transformació ha de comportar un canvi en la forma d'organitzar les nostres experiències viscudes, un canvi en les formes de pensar les coses i els fets, un canvi en el vincle, emocional i afectiu, amb els altres, és a dir, un canvi dels subjectes en comunitat, sense la qual cosa aquest canvi en majúscules "no pot néixer", perquè és un tot indestriable.

Hem pogut aprendre que aquesta Transformació poc té a veure amb les preses dels Palaus d'Hivern i que les noves idees tenen una gran força disruptiva quan són expressades i impliquen travessar diferents situacions de crisi i per això suposen necessàriament moments de desorganització, dolor i frustració, res a veure amb les fantasies omnipotents de l'anomenat pensament positiu[7], tan funcional al mateix sistema.

Marcel Cirera                                                                                 Febrer 2015





[1] A. Gramsci. Quaderni del carcere. Volume primo Quaderni 1-5, Giulio Einaudi editore, 1977.
[2] Bion va denominar aquesta “mentalitat grupal” com a “supòsit bàsic”, impulsos emocionals inconscients subjacents en un grup.
[3] G. Lakoff. No pienses en un elefante. Lenguaje y debate político. UCM. Ed. Complutense, 2007.
[4] Byung-Chul Han, Psicopolitica. Ed. Herder, 2014
[5] Marina Garcés, La revolución de lo posible. El País, 26.12.14
[7] El pensamiento positivo: un pensamiento sin pensador. Marcel Cirera. 2.15. http://blog.metaforo.es/2015/03/el-pensamiento-positivo-un-pensamiento.html