Els grans
grups
Tots
els grups humans, tant els grups més o menys reduïts com els grans grups (fins
i tot de milions de persones), o tant els grups “naturals”- desenvolupats
socialment (una família, una colla d'amics, etc.) com els creats de manera
“artificial” (grup terapèutic , grup de formació, etc.), produeixen uns relats
o discursos que els caracteritzen i
diferencien com a grup amb una determinada cultura.
Aquests
relats són unes construccions que tenen la seva base originària en les
fantasies i els imaginaris inconscients que estructuren els respectius grups,
com a formacions de compromís inconscient, entre els desitjos/temors o amenaces
(ansietats) i les seves defenses. Són propis
de la vida dels grups i els trobem més o menys permanents en el temps i
modificats parcialment en relació al context històricosocial.
Tals
imaginaris els veiem emergir, o a vegades esclatar sobtadament i violenta, a
traves de situacions de confrontació d'interessos, ideològiques, etc. que es
donen més o menys quotidianament.
Però és
en situacions de conflicte entre grans grups que aquesta confrontació pot adquirir
uns nivells exponencials de violència, ja que en ells hi prevalen els elements
grupals més primitius i dissociats.
Amb diferents
expressions i formes aquesta confrontació violenta la podem veure avui, de manera
dramàtica, en la peregrinació dels migrants que lluiten per sobreviure
travessant la Mediterrània i l’Europa
central o esperant a Calais l’entrada al “paradís”.
També
ho podem veure quan un determinat grup humà se sent atacat o perseguit per un altre, que considera a aquell com a rebel (per ex. el conflicte Rus-Ucraïnès ) ; o quan
un grup se sent portador d’una missió o d’una veritat, que ha d’imposar a un
altre sovint de forma perversa (per ex. l’actuació de l’Estat Islàmic (EI) o la
de Hitler); o quan el primer cas desemboca en el segon, com per ex. l’actuació de
Sèrbia a la guerra dels Balcans o de l’ex-Iugoslàvia. Son exemples que podem
trobar arreu, amb més o menys intensitat, en cada conflicte social i polític.
Centrant-nos
en els grans grups que conformen països, podem observar que aquestes dinàmiques
conflictives es manifesten de manera singular si es tracta de grans grups o
comunitats en conflicte dins d’un mateix estat, constituït en un territori, que
s’identifica com Estat-nació, i on en una part d’aquest hi ha, a la vegada, un grup
humà que s’identifica com una formació nacional (tot i que pugui tenir certes
atribucions administratives o estatals com a col·lectiu). Aquest és el cas de
Catalunya/Espanya; Regne Unit/Escòcia;
Israel/Palestina; etc., cada cas amb les seves especificitats.
Imaginaris
d'un conflicte
Des de
la mirada sobre els grans grups intentaré conjecturar algunes idees sobre el
conflicte existent actualment entre Espanya i Catalunya, mes enllà de les visions
i debats polítics estrictes, o millor dit, sobre els imaginaris grupals que
sustenten aquestes visions.
La
meva intenció, en aquestes notes, és centrar-me en l’emergència de l’actual conflicte entre imaginaris. No
cal dir, que és una manera de mirar,
entre d’altres (històrica, política, etc.), massa sovint bandejada o
col·locada en el bagul dels trastos inútils, com si els processos de pertinença
grupal, les identificacions col·lectives, la producció d’imaginaris i les
identitats no estiguessin en el nucli de la nostra vida individual i social.
Val a dir, com a primera qüestió bàsica, que en
totes les col·lectivitats organitzades (en relació a allò social) i
estructurades (en relació al poder polític) ha existit i existeix, segons les
conjuntures o marcs històrics, la
preocupació primària per expulsar o anul·lar l’heterogeneïtat del seu interior, viscuda com
una amenaça a la seva cohesió. Aquestes diferències
sovint són considerades com a font de litigis.
A la
vegada, la construcció i afirmació de la identitat d’un grup és un procés
originari, bàsic, conflictiu i complex en el seu desenvolupament, que depèn de
la seva realitat interna i externa, de la delimitació del que està a dins i del
que està a fora del grup en qüestió.
La
dificultat per tolerar i fins i tot la voluntat per anihilar l’heterogeneïtat i
la diferencia juntament amb la pugna per
les afirmacions identitàries, estan ancorades en les relacions històriques
entre Catalunya i Espanya.
Des de
temps històrics llunyans s’han anat construint dues representacions col·lectives,
grosso modo, que tenen les seves arrels en unes formes d’organització
productiva, social, política (ben
documentat per autors com J. Fontana, P. Vilar, entre d’altres), en unes llengües
i cultures diverses i, en definitiva, en unes maneres de fer pròpies, que en el
seu temps Valentí Almirall anomena “lo caràcter”
[1];
per cert, un dels primers autors que es planteja obertament aquesta qüestió.
Aquestes
dues representacions col·lectives, Espanya i Catalunya, s’estructuren cada una
a partir d’un mecanisme de doble identificació, un entre els membres de la
comunitat i l’altre a través de figures idealitzades (persones o esdeveniments),
com un ideal del Jo -col·lectiu-.
Aquests mecanismes d’identificació ens mostren les notables diferències
pel que fa a les respectives mentalitats i cultures grupals.
El
conflicte entre els actuals imaginaris de Catalunya i Espanya, que es fa
ostensiblement visible a partir de les primeries d’aquest segle, cal emmarcar-lo a partir de
dos elements bàsics i un tercer que n’és el corol·lari. Tots tres tenen a veure
amb la representació (i vivència) del context sociocultural actual[2].
El primer
element és la vivència d’un context global d’incertesa i pors generalitzades,
que J.L. Tizón[3]
caracteritza, al meu entendre, molt encertadament com a propi d’una “organització relacional perversa”.
El segon
element, molt notori a l’Estat Espanyol, és el que s’ha anomenat com a crisi
del model de la Transició (la debilitat de les institucions democràtiques,
etc.) que té la seva contrapart en els
moviments socials que feren eclosió, en
les places de viles i ciutats, al crit de “no
ens representen”, posant en qüestió la representativitat dels electes i el
funcionament del sistema.
El
tercer element, corol·lari dels anteriors, és el rebrot d’un conflicte
institucional, polític, social i cultural entre uns models i aspiracions dominants de l’Estat i d’Espanya versus uns
models i aspiracions de les dèbils institucions catalanes i part de la seva població.
En
aquest context les dues col·lectivitats tenen
o delimiten en si mateixes una doble vessant. Per una part una realitat interna
del propi grup, que avui a Catalunya s’expressa a través de visions i
sentiments encontrats, i políticament a
través de diferents subgrups amb posicions diverses respecte a la sobirania i
la independència. Per una altra part una
realitat externa, és a dir, el que hi ha fora del propi grup, percepció que actualment,
a Catalunya, representa de manera desigual un espai de conflicte amb
unes determinades idees d’Espanya i de l’Estat.
Centrant-nos
a Catalunya, podríem dir que aquesta realitat interna, emmarcada com per una
pell fina (a la vegada límit i a la vegada espai d'intercanvi) d’un cos fràgil,
és un espai mental (la casa imaginària)
en re-construcció, tenallat en el seu si
per diverses ansietats bàsiques (de fragmentació, dispersió i pèrdua). Aquest espai
mental, en els moments més tensos i conflictius, és viscut com si fos claustrofòbic
per a uns i, a la vegada, agorafòbic per a altres.
La configuració
de l’espai mental d’aquest gran grup (conjunt dels ciutadans de Catalunya), és
a dir, l’espai intern on té lloc l’emergència dels esdeveniments de l’experiència
col·lectiva respecte al fet català (les ressonàncies
fantasmàtiques intersubjectives, les diferents identificacions parcials o
totals i relacions), reflecteix el vincle amb allò extern, una idea d’Espanya-Estat
viscuda amb diferents polaritats.
Així,
podríem dir que en l’espai mental català hi conviuen dos grans imaginaris
polars, que anomenaré: "espai d'identificació catalana" i "espai
d'identificació espanyola"; en el ben entès que intento referir-me als
aspectes més inconscients dels mateixos. Intencionalment deixo de banda altres espais fronterers amb aquells
(un exemple clar és representat per Súmate) i els nous espais mentals propis de
la immigració recent, que configuren en conjunt un espai ric i complex.
"L'espai
d'identificació catalana" correspon a l’imaginari de la mare-pàtria catalana,
mai prou reeixida, ressentida i rabiosa quan es resigna, impregnada de sentiments de pèrdua, (potser els
més simbòlics són els que evoca el 1714), amb la persistència i intenció de
redreçament com l’Au Fènix (com aquell “tornarem
a sofrir, tornarem a vèncer”) i amb uns
sentiments d’amenaça persecutòria de desmembrament (ex. Wert i la llengua catalana).
Probablement, també la por de ser envejat, en la projecció, comporta actituds inhibides,
meselles i toves, que potser estan en el ferment de l’anomenat pactisme català.
Sembla
com si "l'espai d'identificació
catalana" sigui portador d'una certa culpa amb una resignació oscil·lant empeltada d'una lesió de l’autoestima i l'altre
part ("l'espai d'identificació espanyola"), representi l’encarnació
l’objecte persecutori. En una situació conflicte com l'actual, en aquest
imaginari, dominen uns sentiments propis de la il·lusió grupal[4]
en la defensa d’allò propi, de persistència en l'afirmació de la dignitat col·lectiva i de re-construcció
identitària com a gran grup.
L’altre
pol o "espai d'identificació espanyola" és el d'uns sentiments de pertinença arrelats a la terra d'origen
(extremeny, gallec, etc.) i de reconeixement de la terra actual, on es viu i es
treballa, impregnats d’un imaginari
sublimat superior, la mare-pàtria espanyola, que s’aixopluga, es fusiona i
legitima amb l’essència de l’Estat, en tant que encarnació de la norma social
superior, la vigilància i l’ordre (la llei simbòlica del pare-Estat).
En
aquesta part polar, de mentalitat grupal espanyola o espanyola-catalana, el seu
imaginari sovint s’entronca amb certes
reminiscències omnipotents i expansives ("la fúria espanyola", Don
Pelayo, el Cid, la Hispanidad), de passions intenses i contraposades, impregnades de misticisme, austeritat i
sobrietat, d'arrel castellana. Aquesta polaritat interna del grup entra en ressonància amb la
realitat externa, amb la que es mantenen forts vincles emocionals.
"L'espai
d'identificació espanyola" representaria la salvaguarda de la unitat grupal,
la pervivència totèmica de la primera llei simbòlica (no matar al pare o el tòtem,
que n’és el substitut) i l'altra part ("l'espai d'identificació catalana")
representaria l'atac o l'amenaça de desintegració
de la llei primigènia del grup. En aquest imaginari dominen uns sentiments
d’inquietud, frustració, incomprensió i a la vegada de ràbia i irritació.
Certament,
sembla com si els sentiments de fragmentació, exclusió i pèrdua siguin latents i transversals a tot l’espai mental
català, tant en un subgrup com en l’altre, però
tenyits o empeltats de la percepció i representació que se’n fa de la
relació amb l’objecte-realitat externa
(la idea d’Espanya), sigui d’atac o de
fusió.
En
una entrevista d’un mitjà públic a una dona de Barcelona s’il·lustra, al meu
entendre, el que he dit anteriorment. Diu la dona: “no queremos la independència, yo soy andaluza, esta es mi tierra y
aquella también”.
A
Catalunya la vivència del conflicte es veu reforçada i entra en ressonància amb
la realitat interna del seu psiquisme grupal, com a grup humà travessat per la
por a la despersonalització i a la fragmentació, sobretot en els moments més
conflictius; fragmentació, que podem veure també, ens agradi o no, en allò
cultural i lingüístic (“TV3. La teva”.
La de qui?)[5], en
els guetos migratoris, entre d’altres.
Aquella
versió, diguem-ne atàvica, del sentiment de fragmentació i despersonalització
del grup (a vegades amb un to fòbic) pot expressar-se de diferents maneres: com
amenaça, com fan els acòlits del Sr. Fernández Díaz quan es lamenten que a
Catalunya el procés sobiranista ha estat el causant que no es puguin menjar els
torrons de Nadal en pau. Però també, en forma de “fatalisme”, quan s’afirma que
Europa no ens voldrà (mes o menys així
s’expressava, fa uns dies, el Sr. Coscubiela), entre d’altres declaracions del
mateix estil de diversos personatges públics.
A
Espanya pocs dubten de la “roja”, pocs dubten de la pàtria o de les seves versions
actuals, tot i que caldria pensar, o posar en qüestió, la conformació d'aquest imaginari
patriòtic, per ex. com ha fet en els seus escrits Ramon Cotarelo[6].
Però,
fins i tot el líder de Podemos (que diuen no ser, ni de dretes, ni d'esquerres),
en plena eufòria omnipotent, deia fa uns dies "La pàtria es
la gente”[7]; en una altra versió, alguns
destacats líders del socialisme espanyol 2.0., s’han referit a una adaptació,
sui generis, del patriotisme constitucional (model germanòfil); en fi, per no
esmentar les múltiples veus amenaçadores dels portadors de les essències
pàtries.
La
complexitat de les relacions Catalunya-Espanya, com deia, adquireix una
dimensió ressonant a Catalunya, quan en
el seu si es conformen uns grups discrepants o oposats, en major o menor grau, entre
els abanderats del relat identificat com a nacional-català i l'identificat com
a nacional-espanyol, o que compartint alguns aspectes molt parcials del relat d'un
dels subgrups s’identifica amb el seu contrari per ex. el cas dels que
sentint-se catalans a traves d’identificacions més o menys parcials (terra on
viuen i treballen, etc.) s’oposen a la identificació nacional del col·lectiu
identificat com a tal.
En
moments conflictius i tensos, com els actuals, la relació entre aquests
imaginaris re-activa i re-genera uns “traumes escollits”[8],
propis de cada part, que conformen un vincle
parasitari i per tant mútuament
destructiu (a vegades amb trets sadomasoquistes).
Els
dos imaginaris en conflicte, així simbolitzats, donen un sentit a les fantasies
inconscients que suporten ideologies o relats quotidians, sovint airejats en el
discurs social pels polítics i pels mitjans de comunicació, tan encontrats, amb
tanta carrega emocional, que semblen impossibles de conciliar i que només
puguin negar-se mútuament.
Potser
per això la mentalitat grupal catalana, com un tot amb la seva possible complementarietat
simbòlica, sovint no pot evolucionar cap a posicions més madures de cooperació,
ja que esdevé bloquejada per una certa exclusió recíproca, que dóna lloc, en certs moments, a uns
imaginaris tancats en si mateixos.
Reconèixer
i tolerar les diferències i projeccions mútues, enlloc de témer-les i intentar
reduir-les a qualsevol preu, pot
constituir un resultat possible d’un enfocament diferent de la manera
restrictiva del pensament social i polític actual i d’una praxi que és cada
vegada mes qüestionada.
Una caricatura
sobre les expressions polítiques dels imaginaris
Simplificant
com si d’un subjecte individual es
tractés, podríem dir que en la ment grupal catalana, pel que fa a la seva
expressió política, existeixen tres instàncies psíquiques, que estructuren
respectivament tres construccions fantasmàtiques diverses.
Caricaturitzant
aquest subjecte, podríem definir-lo com constituït per: un Jo de defenses febles (a vegades penetrat per l’Allò), que podria representar
l’espai sobiranista-independentista català (dramatitzat adequadament per
l’abraçada Mas-Fernández, que ho il·lustra prou bé) i un Súper-Jo (o la seva part més estricta), que representaria l’espai unionista,
més o menys nacionalista espanyol, (dramatitzat com la sublimació de la llei
-del Pare-, de la qual fàcilment en podem trobar il·lustres conciutadans). Aquestes
dues instàncies representarien, en allò polític, la polaritat bàsica en
conflicte.
Però,
i la tercera instància psíquica de la ment grupal catalana? Quina fantasia
sub-grupal representa?
Seguint
amb la simplificació caricaturitzada, la tercera part seria una instància
psíquica dominada per un Jo-ideal (com
el del reietó de la casa) que oscil·la bidireccionalment cap a la punta de
l’iceberg racional-conscient (com a bon cartesià), orientat per una part
d’un Súper-Jo de llunyanes arrels
marxistes (amb algunes excepcions més pures). Estic parlant d’un espai
diguem-ne “intermedi” en la seva opció nacional catalana, que en part el
podríem representar, en l’àmbit polític, amb els que s’anomenen “Catalunya Sí
que es Pot”, exponent significatiu però no únic d’aquesta posició.
Seria
com una part de la comunitat de germans que s’han unit per matar el Pare (Pujol-Mas)
i celebrar el festí d’una incerta comunió totèmica, que realitza la
identificació amb el pare mort, odiat i admirat, i que la seva interiorització
ambivalent seria la base d’aquell Súper-Jo,
també oscil·lant.
Sembla
com si en la realitat mental catalana aquest rol polític “intermedi”,
representant l’ambigüitat (“es pot o no es pot?” ), hagi tingut en
el passat i té avui una enorme rellevància social (esdevé primus inter pares). En el relat polític actual hi està
força present.
En una
recent entrevista[9]
l’antropòleg Manuel Delgado deia:
“...i el paper dels del sí-no, que és
d’absoluta ambigüitat. No hi ha manera de saber quin és el compromís de
Catalunya Sí que es Pot per a convertir això en canvi social. Crec que ells
tampoc no ho saben...” ... “Però miren de mantenir-se al marge d’aquest procés.”
... “Què fem? Ens mantenim al marge dient que el nostre regne no és d’aquest
món o entenem que no podem faltar a aquesta cita?”
I
Gemma Lienas, candidata de “Catalunya Sí que es Pot”, també en una recent entrevista[10] deia:
“No em manifestaré sobre si sóc
partidària de la independència. És una qüestió que l’he mantinguda sempre
reservada, no he fet bandera ni del sí, ni del no”.
Seguint
amb la caricatura, aquesta reserva-secret, altrament força comú, sembla en
certa manera el secret sobre una possible transgressió de la primera llei
totèmica-simbòlica.
Més
endavant afegia G. Lienas: “Crec que el
canvi social l’hem de voler abans que la independència.”
Aquest tipus
de dilema, amb certa ambigüitat, és viscut com un doble vincle que amb les seves especificitats, d’una manera o d’una
altra, ha estat present en la història de Catalunya, és a dir, com una manera
de pensar i estructurar les relacions Catalunya-Espanya. Recordem el Compromís
de Casp, la posició del general Prim, el període de la Renaixença, la
instauració de la Segona Republicà, el pujolisme i el “peix al cove”, etc.
L’anhel
de convivència amb Espanya, intermedi entre les dues posicions polars (fusió i
separació), ha format part de la ment grupal catalana i en menor mesura de la
ment grupal espanyola (per ex. els debats sobre Espanya que es plantejava la
Generació del 98), però sovint ha estat farcit d’incomprensions i
confrontacions, que moltes vegades han acabat de manera violenta (el més
significatiu fou l’aixecament franquista; “Antes
una España roja que una España rota”, deien).
Més
enllà de la caricatura. Un repte
En
els últims temps, dins de l’espai grupal català s'han construït tres subgrups
en el nivell politicosocial, tres grans
representacions imaginàries, amb
lideratges desiguals i produint relats diferents o matisats que cohesionen cada
subgrup (em refereixo també a subgrups socials, no tan sols polítics).
Els tres
subgrups s'han anat organitzant i estructurant a diferents nivells a traves de
noves formacions (ANC, Súmate, SCC, etc.), polaritzant-se concretament respecte
a les eleccions del 27 de setembre en tres expressions polítiques, que anomenaré "subgrup-sí", "subgrup-sí/no"
i "subgrup no".
Per
una part sembla com si aquesta polarització hagi de mantenir la fragmentació, però
per una altra, crec que s'apunta un cert procés evolutiu que va més enllà d'una
fragmentació rutinària i encarcarada, ja que els subgrups, més perfilats i
delimitats, pugnen per la seva identitat
d'una manera clara i oberta, dotant-se d'uns artefactes que els contenen
(associacions, nous tipus de coalicions, etc.). Pot ser la represa d’un camí d'acceptació
de la part diferent, en la ment grupal catalana?
Per
cert, ni que sigui un indici, el "subgrup-sí"
en declaracions tant de Raül Romeva com d'Antonio Baños ha apel·lat al "subgrup sí/no" a una
possible col·laboració.
Atenuar
en la mesura del possible les pors i els sentiments d'escissió de la ment grupal catalana, a traves de la
cohesió del grup partint de l'acceptació de la diversitat, és una necessitat
per a una convivència madura i a la vegada una manera d'evitar els clivatges projectats,
per tal que l'altre pugui acceptar també els seus límits.
Sembla
clar que en l'actual context sociocultural de la modernitat líquida tardana podem apreciar que la construcció de les identitats avui, individuals
o col·lectives, és un procés de digestió lenta, desigual, heterogènia i múltiple,
ja que apareixen diversitat de factors que posen en qüestió vells estereotips i
prejudicis que tenim ancorats en els imaginaris.
Sigui
com sigui, tinc la impressió que actualment Catalunya es troba en una transició
complexa en el seu procés grupal intern-extern, de noves i velles projeccions i
introjeccions, que afecten a l'autoestima, als estereotips, als prejudicis, etc.,
que la pot menar a repetir antigues inèrcies o obrir-se al repte, ple d'incerteses,
de construir una identitat integrada, de pertinences
múltiples (com deia Amin Maalouf), que pugui acceptar i tolerar la seva diferencia i heterogeneïtat interna,
condició per elaborar, a la vegada, el dol per les ferides externes.
nctual, ians,
La construcció
nacional és d’ordre polític, social, cultural, entre d’altres factors, però
sobretot és un fenomen de representació col·lectiva, dels imaginaris que
governen les relacions socials.
“No és en el nostre cos que ens sentim a casa:
som a casa en la nostra ment una mica com en un cos”[11]
Marcel
Cirera Agost
2015
[3] Jorge
L. Tizón. Psicopatología del poder. Herder, 2015
[4] Per D. Anzieu,
la “il·lusió grupal” representa certs moments d’eufòria fusional en qué tots
els membres del grup se senten bé junts i s’alegren de formar un bon grup.
[5] La
quota de pantalla de Tv3 el 2013 va ser del 13,5%. Informe 2012-13
L’audiovisual a Catalunya. CAC.
[8] Segons V.
Volkan, el “trauma escollit” és aquell trauma viscut pels avantpassats, que
ara la imatge mental del succés serveix
per unir el membres del grup gran.
Element molt significatiu de la identitat d’aquest grup.
[9] Vila Web.
Manuel Delgado. 17.8.15
[10] Diari Ara.
Gemma Lienas, 8.8.15
