Probablement la passió que desperten els selfies entre nosaltres sigui una mostra
de l’estat d’ànim dels moments actuals. No hi ha lloc, situació o moment que escapi
a aquesta gestual embadalida, que sembla que ens enalteixi més enllà de la seva
fugacitat, fins que a la volta de la cantonada trobem un altre moment propici
per a mostrar-nos.
Doncs, tot selfie
és per mostrar-se als altres, amb la
creença que serem vistos, acollits, interessants, és a dir, que formarem part dels
altres, encara que sigui en la fantasia (potser amb algun un “M’agrada” a Facebook). Aquest anhel ens
acompanya de sempre, o millor dit el nostre self (ie) es constitueix i es va construint amb els altres, doncs des
dels primers moments, quan encara hem de veure la llum de l’exterior, ja formem part de les expectatives i projectes
dels nostres progenitors.
Però, més enllà del recurs tècnic i de
l’embolcallament de la ideologia tecnocientífica, que li dóna sentit en la nostra liquiditat consumista, és sens
dubte, un signe dels temps, que ens atrapa i ens connecta, efímer, làbil, canviant,
però signe dels temps.
Imaginem que percebem un conjunt d’ imatges efervescents
i bigarrades (“Tricentenaris”, “miquelets”, “estelades” “Pujolets”,
“constitucions”, “Diades massives”, “sumes i restes”, “almogàvers”, “la Roca
village i algun que un altre supermercat”, “un pessebre fet miques”, etc. i
etc.), que podríem considerar un pèl confuses, fins i tot ambigües a nivell
manifest, però de fet dependria de la nostra mirada veure el sentit d’aquest
tot, veure’n unes o les altres, presents o absents, doncs com deia E. Gombrich “l’acte de veure és fonamentalment
interpretatiu”.
Inesperadament, la majoria d’internautes que
contempla aquest selfie s’adona que, com efecte de conjunt, sembla
destacar-hi la representació col·lectiva de la identitat actual i la representació de la pugna per la
sobirania, amb els seus contrastos i contraposicions, com una copa de Rubin o
potser com les imatges ambigües i sinistres de Jan
Švankmajer.
Tant la identitat actual com l’anhel de
sobirania que podríem veure en el selfie
són representacions d’il·lusions col·lectives (per alguns), expressions d’uns
imaginaris i fantasies d’un grup humà, o d’una part d’aquest, que construeixen
unes narracions diverses que molts, fins i tot multituds, se les poden fer seves.
Deia U. Eco.
“Tot món de ficció se sustenta,
com si fos un paràsit (jo diria simbiòtic), en el món real, que el món de ficció utilitza com a context”.
Aquest selfie
de la Catalunya actual es donaria en un context sociocultural, que metonímicament
podríem nomenar “Al mal temps, botigues plenes”, com titulava a la seva portada
el diari Ara (16.8.14), propi de les
democràcies occidentals d’hegemonia neoliberal i consumista, que òbviament
impregna la mirada (m’hi he referit en l’article, “Les identitats i els Altres” 17.7.14).
Però, de fet em pregunto: Com ens veiem i sentim
en aquest selfie col·lectiu? Com
veiem i sentim la representació de la identitat i de la sobirania en el propi
context d’una “societat líquida”, que
tan magistralment ens ha explicat Z. Bauman?
Al meu entendre, hi ha dues grans maneres de
veure’ns i sentir aquest selfie de la
Catalunya actual.
És la manera de veure que entén que la memòria
històrica esdevé quelcom inalterable, allò que sempre és i ha estat, al marge
de qui ho pensa i del moment en què es pensa, com per exemple l’escena
representada pels entranyables “miquelets” fent guàrdia a l’entorn del President
Mas, en la commemoració del tricentenari de la darrera batalla guanyada a
Talamanca.
Redescobrim el castell de Cardona, la “Ruta del
1714”, la catalanitat de Colón ( vull dir Colom), les muntanyes de Montserrat
en el quadre de la Gioconda, etc. i un dia ens despertem amb la noticia que un
pare de la pàtria ens l’ha fotut. Pujol, tot i semblar-ho no és un Bárcenas
qualsevol, entre altres coses perquè ha estat un objecte idealitzat, cosa que
explica els sentiments de “pena i
desengany” que, com molts, declara haver sentit Eduardo Reyes, president de
Súmate.
De sobte hi ha pressa, (¡mala consellera!), per vestir,
per reencarnar, o fins i tot ressuscitar el propi panteó històrico-mitològic, per tal
d’omplir el buit d’una orfandat que la “societat liquida” sembla que no acaba
de cobrir, doncs davant la vivència d’amenaça, que actualitza aquest buit, es reactiven
els records dels “traumes escollits”, com diu Volkan, que desvetllen els
sentiments de pertinença i els vincles col·lectius, però també els prejudicis i
estereotips.
Aquesta manera de veure és també una manera d’evadir
els conflictes, potser fruit del convenciment de les virtuts de la
“realpolitik” i que s’expressa, a través d’insignes prohoms de l’espectre
polític, tertulians i periodistes orgànics, tot dient, més o menys: “el debat
central és una qüestió de sobirania i no d’identitat, doncs d’identitat cada u
té la seva”.
Però en la seva curta mirada no veuen (no poden
o no volen veure) que la sobirania, com a capacitat de decisió, corre
paral·lela i depèn de la maduració identitària, individual o col·lectiva. És a
dir, la maduració i integració dels processos d’identificació i d’investiment
en el grup, que constitueixen la “mentalitat” del grup humà en condicions
habituals (doncs en condicions d’amenaça es desperten també prejudicis i estereotips),
contribueixen a decisions més autònomes i menys contradepenents.
Pensar la identitat d’un grup humà, doncs d’això
parlem, no és una qüestió fàcil, cert, però evitar plantejar-s’ho o negar-ho,
no deixa de ser un flac favor a les aspiracions d’un sobiranista, doncs no és possible
construir o transformar allò que es manté absent.
Què són, sinó signes d’identitat les banderes
amb les barres i les estrelles onejant en infinitat de cases nord-americanes,
país on millor s’expressa la fal·làcia de l’anomenat patriotisme constitucional?
o De què parlem quan sovint es fa esment de les dues ànimes del PSC? o Quan en
M. V. Montalbán deia que el Barça era com l’exercit desarmat de Catalunya?, etc.
Un altre exemple de “realpolitik”, propi d’aquesta
manera de veure el selfie, el podem
trobar en la reducció “científica” dels fenòmens socials a càlculs i xifres i a
determinades interpretacions de les mateixes. Així per exemple, en un article
titulat “La victòria en xifres”, S. Cardús,
basant-se en el Baròmetre del CEO (1a onada del 2014), dedueix que: “La segona conclusió clara a què permeten
arribar les dades disponibles és que el no a la independència té una base molt
més identitària, emocional, que no pas el sí, que és fonamentalment polític i
pragmàtic.” Aquesta és una clara y coneguda visió reduccionista que pretén
explicar els comportaments i les dinàmiques emocionals a traves d’allò literal
i declarat (una cosa es el que diem i l’altre el que sentim, sobretot en temes
diguem-ne delicats) i en la que l’autor, a la vegada, pressuposa un criteri de certesa
i de valor a la resposta racionalitzada de les “dades disponibles”, és a dir,
com si allò “polític i pragmàtic”
fossin les parts elevades i allò identitari i emocional fossin les parts baixes
(podem fer fàcils analogies).
Aquesta primera manera de veure reflecteix, al
meu entendre, unes determinades idees i paradigmes dominants (la fe en el
“progres” i la raó, la veneració del discurs tecnocientífic que intenta
esborrar la subjectivitat, etc.) de certes elits governants (o castes, com
diuen alguns) i dels seus pregoners, que dia rere dia es disputen els espais
dels circs mediàtics amb la suficient opacitat per a poder continuar gaudint del
pastís, amb la complicitat (conscient o inconscient) dels que queden enganxats
en l’embadaliment d’aquest selfie.
Hi ha, però, una altra manera de veure i sentir
aquest selfie, que seria una espècie
de “meta-self (ie)”, és a dir, una
mirada que partint del present ens permet conjecturar sobre el passat, que
entén que la memòria, personal i col·lectiva, és la influència constant del
passat en l’organització de qualsevulla situació del present. ¡La història
objectiva no existeix, al marge dels relators i dels seus instruments!
Una manera de veure i de sentir que posa en el
centre del pensament la subjectivitat dels grups humans, les seves vivències i
aspiracions, més enllà de l’esmorteïda visió tecnocientífica dels fenòmens
socials.
Així podríem veure que la identitat d’un grup humà,
en aquest cas Catalunya, és un procés dinàmic i complex, que es construeix progressivament
i que avui es dóna en un context sociocultural psico-degradable (“consumisme
líquid”), on les identitats es fan i es desfan i les identificacions s’encarnen
de sobte per tornar-se a reencarnar en un altre fenomen o objecte divers, i que
té com a conseqüència l’emergència d’identitats làbils i fragmentaries, que res
tenen a veure amb la vella trilogia Estat- Nació- Territori.
Actualment, potser com mai en la història, la
identitat i la sobirania tenen a veure amb el diferent i sobretot, tant l’una
com l’altre, necessitem pensar-les des de l’experiència dels subjectes que
conformen el grup/s, amb els seus anhels i esperances, amb les seves idees,
conscients i inconscients.
Avui sabem, des de diferents òptiques, que el
poder de decidir és limitat, però sobretot és un procés que opera lluny del
“càlcul racional eficient” de les opcions, doncs de fet opera a partir de les
emocions i sentiments en joc.
Conceptes com identitat i sobirania, necessiten
ser repensats. Estem vivint un moment de canvis profunds en la història de la
humanitat, en el que certes formes d'organització social se'ns estan tornant inservibles, i potser tot
això succeeix a una velocitat que fa difícil pensar-les, però aquesta és la
nostra opció.
Les societats són cada vegada més complexes i plurals
en el seu interior i existeixen nuclis resistents a la uniformització que
reclamen la seva diferencia (Catalunya n’és un bon exemple, però també els
conflictes identitaris a la França
jacobina o el recent conflicte a Missouri), a la vegada l'entorn
d'interdependències fa inservible el concepte de sobirania entès com a àmbit
exclusiu de decisió, i així arreu les aspiracions sobiranes dels pobles i dels
grups humans es fan persistents.
Per tot això, lluny de posicions enrocades i
impositives, ens cal articular les diferències, que són diferències en la
manera de viure, sentir i veure la relació amb els altres (i que encara que no
surtin al nostre selfie, hi són),
tant a dins de la mateixa comunitat, en aquest cas Catalunya, com des dels “estats-nació”
(Estat Espanyol) respecte a la seva pròpia diversitat, a través del reconeixement
d’aquesta i de la renúncia a posicions dominants i coactives.
La identitat i sobirania que podem conjecturar,
amb aquesta altra mirada del nostre selfie,
ha de ser diversa, plural, respectuosa, tolerant amb els subjectes i les seves
aspiracions.
En les nostres societats complexes probablement no hi ha altra opció, més enllà
de la barbàrie, sinó l’acord amb el diferent, fugint de la subordinació i la imposició,
com a via per construir la convivència.
Marcel Cirera Agost
2014