Per explicar i imaginar el que m'inspiren els detalls...

21 d’ag. 2014

Un selfie de la Catalunya actual


Probablement la passió que desperten els selfies entre nosaltres sigui una mostra de l’estat d’ànim dels moments actuals. No hi ha lloc, situació o moment que escapi a aquesta gestual embadalida, que sembla que ens enalteixi més enllà de la seva fugacitat, fins que a la volta de la cantonada trobem un altre moment propici per a mostrar-nos.

Doncs, tot selfie és per mostrar-se  als altres, amb la creença que serem vistos, acollits, interessants, és a dir, que formarem part dels altres, encara que sigui en la fantasia (potser amb algun un “M’agrada” a Facebook). Aquest anhel ens acompanya de sempre, o millor dit el nostre self (ie) es constitueix i es va construint amb els altres, doncs des dels primers moments, quan encara hem de veure la llum de l’exterior,  ja formem part de les expectatives i projectes dels nostres progenitors.

Però, més enllà del recurs tècnic i de l’embolcallament de la ideologia tecnocientífica, que li dóna sentit en  la nostra liquiditat consumista, és sens dubte, un signe dels temps, que ens atrapa i ens connecta, efímer, làbil, canviant, però signe dels temps.

Si poguéssim fer un selfie col·lectiu de la Catalunya actual, que hi veuríem?






Imaginem que percebem un conjunt d’ imatges efervescents i bigarrades (“Tricentenaris”, “miquelets”, “estelades” “Pujolets”, “constitucions”, “Diades massives”, “sumes i restes”, “almogàvers”, “la Roca village i algun que un altre supermercat”, “un pessebre fet miques”, etc. i etc.), que podríem considerar un pèl confuses, fins i tot ambigües a nivell manifest, però de fet dependria de la nostra mirada veure el sentit d’aquest tot, veure’n unes o les altres, presents o absents, doncs com deia E. Gombrich “l’acte de veure és fonamentalment interpretatiu”.

Inesperadament, la majoria d’internautes que contempla aquest selfie  s’adona que, com efecte de conjunt, sembla destacar-hi la representació col·lectiva de la identitat actual  i la representació de la pugna per la sobirania, amb els seus contrastos i contraposicions, com una copa de Rubin o potser com les imatges ambigües i sinistres de Jan Švankmajer. 






Tant la identitat actual com l’anhel de sobirania que podríem veure en el selfie són representacions d’il·lusions col·lectives (per alguns), expressions d’uns imaginaris i fantasies d’un grup humà, o d’una part d’aquest, que construeixen unes narracions diverses que molts, fins i tot multituds, se les poden fer seves.

Deia U. Eco.  “Tot món de ficció se sustenta, com si fos un paràsit (jo diria simbiòtic), en el món real, que el món de ficció utilitza com a context”.

Aquest selfie de la Catalunya actual es donaria en un context sociocultural, que metonímicament podríem nomenar “Al mal temps, botigues plenes”, com titulava a la seva portada  el diari Ara (16.8.14), propi de les democràcies occidentals d’hegemonia neoliberal i consumista, que òbviament impregna la mirada (m’hi he referit en l’article, “Les identitats i els Altres”  17.7.14).

Però, de fet em pregunto: Com ens veiem i sentim en aquest selfie col·lectiu? Com veiem i sentim la representació de la identitat i de la sobirania en el propi context d’una “societat  líquida”, que tan magistralment ens ha explicat Z. Bauman?

Al meu entendre, hi ha dues grans maneres de veure’ns i sentir aquest selfie de la Catalunya actual.

La primera, dominant i hegemònica en la nostra cultura, és la que veu el retrat d’una manera estàtica, literal, la que diu: “és el que hi ha”, la que porta l’empremta de la “realpolitik” i entronitza la sobirania de la raó (mai millor dit), tot oferint-nos en safata de plata les idealitzacions més diverses.


És la manera de veure que entén que la memòria històrica esdevé quelcom inalterable, allò que sempre és i ha estat, al marge de qui ho pensa i del moment en què es pensa, com per exemple l’escena representada pels entranyables “miquelets” fent guàrdia a l’entorn del President Mas, en la commemoració del tricentenari de la darrera batalla guanyada a Talamanca.

Redescobrim el castell de Cardona, la “Ruta del 1714”, la catalanitat de Colón ( vull dir Colom), les muntanyes de Montserrat en el quadre de la Gioconda, etc. i un dia ens despertem amb la noticia que un pare de la pàtria ens l’ha fotut. Pujol, tot i semblar-ho no és un Bárcenas qualsevol, entre altres coses perquè ha estat un objecte idealitzat, cosa que explica els sentiments de “pena i desengany” que, com molts, declara haver sentit Eduardo Reyes, president de Súmate.

De sobte hi ha pressa, (¡mala consellera!), per vestir, per reencarnar, o fins i tot ressuscitar  el propi panteó històrico-mitològic, per tal d’omplir el buit d’una orfandat que la “societat liquida” sembla que no acaba de cobrir, doncs davant la vivència d’amenaça, que actualitza aquest buit, es reactiven els records dels “traumes escollits”, com diu Volkan, que desvetllen els sentiments de pertinença i els vincles col·lectius, però també els prejudicis i estereotips.


Aquesta manera de veure és també una manera d’evadir els conflictes, potser fruit del convenciment de les virtuts de la “realpolitik” i que s’expressa, a través d’insignes prohoms de l’espectre polític, tertulians i periodistes orgànics, tot dient, més o menys: “el debat central és una qüestió de sobirania i no d’identitat, doncs d’identitat cada u té la seva”.



Però en la seva curta mirada no veuen (no poden o no volen veure) que la sobirania, com a capacitat de decisió, corre paral·lela i depèn de la maduració identitària, individual o col·lectiva. És a dir, la maduració i integració dels processos d’identificació i d’investiment en el grup, que constitueixen la “mentalitat” del grup humà en condicions habituals (doncs en condicions d’amenaça es desperten també prejudicis i estereotips), contribueixen a decisions més autònomes i menys contradepenents.

Pensar la identitat d’un grup humà, doncs d’això parlem, no és una qüestió fàcil, cert, però evitar plantejar-s’ho o negar-ho, no deixa de ser un flac favor a les aspiracions d’un sobiranista, doncs no és possible construir o transformar allò que es manté absent.

Què són, sinó signes d’identitat les banderes amb les barres i les estrelles onejant en infinitat de cases nord-americanes, país on millor s’expressa la fal·làcia de l’anomenat patriotisme constitucional? o De què parlem quan sovint es fa esment de les dues ànimes del PSC? o Quan en M. V. Montalbán deia que el Barça era com l’exercit desarmat de Catalunya?, etc.

Un altre exemple de “realpolitik”, propi d’aquesta manera de veure el selfie, el podem trobar en la reducció “científica” dels fenòmens socials a càlculs i xifres i a determinades interpretacions de les mateixes. Així per exemple, en un article titulat “La victòria en xifres”, S. Cardús, basant-se en el Baròmetre del CEO (1a onada del 2014), dedueix que: “La segona conclusió clara a què permeten arribar les dades disponibles és que el no a la independència té una base molt més identitària, emocional, que no pas el sí, que és fonamentalment polític i pragmàtic.” Aquesta és una clara y coneguda visió reduccionista que pretén explicar els comportaments i les dinàmiques emocionals a traves d’allò literal i declarat (una cosa es el que diem i l’altre el que sentim, sobretot en temes diguem-ne delicats) i en la que l’autor, a la vegada, pressuposa un criteri de certesa i de valor a la resposta racionalitzada de les “dades disponibles”, és a dir, com si allò “polític i pragmàtic” fossin les parts elevades i allò identitari i emocional fossin les parts baixes (podem fer fàcils analogies).

Aquesta primera manera de veure reflecteix, al meu entendre, unes determinades idees i paradigmes dominants (la fe en el “progres” i la raó, la veneració del discurs tecnocientífic que intenta esborrar la subjectivitat, etc.) de certes elits governants (o castes, com diuen alguns) i dels seus pregoners, que dia rere dia es disputen els espais dels circs mediàtics amb la suficient opacitat per a poder continuar gaudint del pastís, amb la complicitat (conscient o inconscient) dels que queden enganxats en l’embadaliment d’aquest selfie.

Hi ha, però, una altra manera de veure i sentir aquest selfie, que seria una espècie de “meta-self (ie)”, és a dir, una mirada que partint del present ens permet conjecturar sobre el passat, que entén que la memòria, personal i col·lectiva, és la influència constant del passat en l’organització de qualsevulla situació del present. ¡La història objectiva no existeix, al marge dels relators i dels seus instruments!

Una manera de veure i de sentir que posa en el centre del pensament la subjectivitat dels grups humans, les seves vivències i aspiracions, més enllà de l’esmorteïda visió tecnocientífica dels fenòmens socials.

Així podríem veure que la identitat d’un grup humà, en aquest cas Catalunya, és un procés dinàmic i complex, que es construeix progressivament i que avui es dóna en un context sociocultural psico-degradable (“consumisme líquid”), on les identitats es fan i es desfan i les identificacions s’encarnen de sobte per tornar-se a reencarnar en un altre fenomen o objecte divers, i que té com a conseqüència l’emergència d’identitats làbils i fragmentaries, que res tenen a veure amb la vella trilogia Estat- Nació- Territori.

Actualment, potser com mai en la història, la identitat i la sobirania tenen a veure amb el diferent i sobretot, tant l’una com l’altre, necessitem pensar-les des de l’experiència dels subjectes que conformen el grup/s, amb els seus anhels i esperances, amb les seves idees, conscients i inconscients.

Avui sabem, des de diferents òptiques, que el poder de decidir és limitat, però sobretot és un procés que opera lluny del “càlcul racional eficient” de les opcions, doncs de fet opera a partir de les emocions i sentiments en joc.

Conceptes com identitat i sobirania, necessiten ser repensats. Estem vivint un moment de canvis profunds en la història de la humanitat, en el que certes formes d'organització social  se'ns estan tornant inservibles, i potser tot això succeeix a una velocitat que fa difícil pensar-les, però aquesta és la nostra opció.

Les societats són cada vegada més complexes i plurals en el seu interior i existeixen nuclis resistents a la uniformització que reclamen la seva diferencia (Catalunya n’és un bon exemple, però també els conflictes identitaris a la França  jacobina o el recent conflicte a Missouri), a la vegada l'entorn d'interdependències fa inservible el concepte de sobirania entès com a àmbit exclusiu de decisió, i així arreu les aspiracions sobiranes dels pobles i dels grups humans es fan persistents.

Per tot això, lluny de posicions enrocades i impositives, ens cal articular les diferències, que són diferències en la manera de viure, sentir i veure la relació amb els altres (i que encara que no surtin al nostre selfie, hi són), tant a dins de la mateixa comunitat, en aquest cas Catalunya, com des dels “estats-nació” (Estat Espanyol) respecte a la seva pròpia diversitat, a través del reconeixement d’aquesta i de la renúncia a posicions dominants i coactives.

La identitat i sobirania que podem conjecturar, amb aquesta altra mirada del nostre selfie, ha de ser diversa, plural, respectuosa, tolerant amb els subjectes i les seves aspiracions.

En les nostres societats complexes  probablement no hi ha altra opció, més enllà de la barbàrie, sinó l’acord amb el diferent, fugint de la subordinació i la imposició, com a via per construir la convivència.


Marcel Cirera                                                                                 Agost 2014