Tot el que s'ha allunyat del seu origen,
enyora l'instant de la unió.
Yalal ad-Din Muhammad Rumí
Fa ja un cert temps, recordo que vaig llegir
una entrevista a Amin Maalouf on es referia a ell mateix com a portador pertinences
múltiples, en el sentit que es sentia libanès, francès , cristià, i alguna
altra pertinença més que ara no aconsegueixo rememorar.
En el llibre “Lleó l’Africà”, Maalouf glosa,
al meu entendre en una extraordinària prosa poètica, la vida de Hassan
al-Wazzan, fill d’Orient i d’Occident al
tombant del s.XV al s.XVI, des de l’abandonament de Granada, per la pèrdua de
la mateixa a mans de les tropes cristianes, (o reconquesta, segons el punt de
vista) fins al seu periple per diferents països i cultures.
Diu Maalouf en boca de Hassan: “ Sóc fill del camí, la meva pàtria es la
caravana i la meva vida, la travessia més inesperada”. I afegeix més
endavant: “I, ben mirat, no és una mica
el que faig jo?: què he guanyat, què he perdut, què li puc dir al Creditor
suprem? Em va prestar quaranta anys, que jo he escampat al fil dels viatges: la
meva saviesa ha viscut a Roma, la meva passió al Caire, la meva angoixa a Fes,
i a Granada encara hi viu la meva innocència”.
El llibre em va evocar sentiments de pèrdua,
de canvi, els dols necessaris, tant en un cas com en l’altre, i sobretot unes
reflexions que planen al llarg de tot el llibre com un relat intens, ferm i
desacomplexat sobre la identitat, la seva, la de Hassan, el Granadí, el Fesí,
el Zay-yati, segons ens diu, el que té per pàtria la caravana.
La identitat de Hassan, feta de múltiples
pertinences, avui probablement se’ns fa
present en molts àmbits i nivells, des de l’anomenada identitat europea,
passant pel conflicte entre xiïtes i sunnites de l’Iraq, fins a les trepidants “caravanes”
de Facebook, la de la “marca personal” (que pregonen els traders del màrqueting),
la de les persones, la dels grups humans, etc. Però, anem a pams.
D’un temps ençà, la qüestió de les identitats
és, directa o indirectament, el centre de molts debats i confrontacions, de fet
m’atreviria a dir que, tant pel que fa al subjecte individual com en allò
col·lectiu, o aquell ”Jo-nosaltres” (Trevarthen,
2009), són tant antics com la cultura, si entenem el
nucli de la identitat com aquella resposta a la pregunta "qui sóc jo?" i la credibilitat continuada de la mateixa. Com animals socials que som,
aquesta pregunta només té sentit partint de les relacions que connecten el
nostre Jo amb els altres en un determinat context històric, tant si ens ho
mirem des de la nostra individualitat com des de les nostres pertinences col·lectives.
Els escrits de Maalouf poden ser un bon acompanyant
per repensar les identitats en el món actual.
El concepte d’identitat, tot i ser
relativament nou en el discurs social (patent sobretot en el s. XIX per referir-se
al nacionalisme), ha estat present al llarg de la història del pensament, d’una
manera o d’una altra, sigui sobre el sentit bàsic de l'ésser d'un mateix i la
seva permanència o aquell preguntar-se "qui sóc jo?". Però, és cap
a finals del s. XIX quan des de les ciències socials es comença a parlar i a
investigar sobre la identitat social i grupal, aspecte aquest menys reconegut i
més ambivalent.
La identitat és un tot heterogeni, no es pot
compartimentar en trossets, ni ve donada com un estigma, ni està inscrita en
els nostres gens, ans al contrari, remet a diversos processos d’investiment de
diferents tipus de pertinença, que vinculen allò individual amb els grans
grups.
Això és el que podem observar per exemple en el món que rodeja l’infant
(la família immediata, amb els seus valors, estereotips, etc.) respecte als
canvis que es produeixen en l’adolescència, on entren en joc situacions noves
que seran investides (grup d’amics) i on es modifiquen aquells investiments
primerencs. És en aquest període que es consoliden certes identificacions i quan
determinades pertinences (comunitat
religiosa, política, ètnica, hàbits alimentaris, etc.) se senten i es comencen
a pensar com a pròpies. Les intifades palestines en són un bon exemple.
Les pertinences que nodreixen la identitat
tenen a veure amb l’aprenentatge que hem mamat (la llengua materna es un
element bàsic, els avantpassats, les tradicions del nostre poble, etc.) i amb
el que és propi del nostre temps, dels marcs culturals de la nostra època.
Habitualment en la nostra vida quotidiana,
com senyalen Bauman, Volkan i el mateix Maalouf entre d’altres, no som massa
conscients de la nostra identitat de
grup gran, que emergeix i es fa més o menys explícita davant dels atacs,
amenaces o quan se sent que es posen en perill o en qüestió determinades
pertinences o sentiments de pertinença. És a dir, amb la identitat passa com
amb l’electricitat, que quan hi ha un tall o ens quedem sense corrent és quan
hi pensem o valorem la importància que té.
Cada vegada hi ha més veus que caracteritzen
les societats actuals com de “crisi de
civilització”, és a dir, que de seguir amb els nivells de producció i consum dominants
(la via del creixement continu i de l’esgotament dels recursos del
Planeta) ens acostem acceleradament a un col·lapse civilitzatori, similar al que
va representar la revolució neolítica o la revolució industrial, tant en
l’Orient i l’Occident com en el Nord i el Sud.
Doncs bé, en aquest escenari que s’ha anat
configurant clarament en les últimes dècades, les qüestions i fenòmens que d’una
manera o altra, directa o indirectament, fan referència als processos i
conflictes identitaris cada vegada són més notables, per bé o per mal, ho vulguem
o no ho vulguem.
Per entendre la vida de les persones i dels
grups humans en les societats d’avui és necessari plantejar-nos aquests processos
que posen de relleu les identitats, el que pensem que som i el que pretenem
ser, certament no com a causa única sinó com a emergent resultant del nostre
desenvolupament social, polític i cultural, perquè aquesta “crisi de civilització”,
no ho oblidem, té una cara humana, la dels sofriments i esperances de tots.
Sóc conscient que plantejar i confrontar-se
amb la qüestió de les identitats genera recels i suspicàcies de tot tipus, àdhuc
en aquells que es qüestionen i lluiten contra l’estat de coses existent. Més
endavant tornaré sobre això.
Ens podem preguntar: Per què les qüestions identitàries
estan en les entranyes de molts dels conflictes i aspiracions actuals, que es
donen en aquest marc de de l’anomenada “crisi de civilització”? Insisteixo, no
m’estic referint a la identitat com un concepte ahistòric, o a les identitats
florents del s.XIX, sinó a unes idees complexes i diverses que viuen avui en el
cor de les persones.
Plantejar-nos aquest perquè, vol dir
plantejar-nos-el en les seves diferents expressions, tant les que ens menen per
exemple al fonamentalisme religiós, al fonamentalisme ètnic o al fonamentalisme
consumista (deia G. Bush després de l’11 de setembre, “Ara, ja podeu tornar a comprar”, com a bàlsam per la societat
americana després del trauma), com també les expressions aspiracionals dels escocesos
i catalans, o les de la construcció d’una identitat europea, o les que, en un
altre nivell, expressen el sentiments de
pertinença a traves dels tatuatges, com senyala M. Maffesoli.
Aquestes diferents expressions poden ser
enteses, unes vegades com a manifestacions d’uns prejudicis compartits, fins i
tot hostils, d’un grup vers un altre, i d’altres com a manifestacions tolerants
i respectuoses de pertinences. Sembla que destruir a l’adversari o dialogar amb
ell i convertir-lo en aliat segueix essent l’etern dilema, en especial de les elits i líders polítics, tot i que,
com deia fa dos mil anys el filòsof xinès Sun Tzu “guanyar sense lluitar és el millor” (del seu llibre “L’art de la
guerra”).
Al meu entendre alguns d’aquests perquè tenen
a veure en primer lloc, entre d’altres fenòmens, amb el caràcter i tipus
d’hegemonia que la “societat de consum” ha anat construint, que s’infiltra fins
al moll de l’os de les nostres conductes i aspiracions, i que quasi tots, d’una
manera o d’una altra, n’assumim les seves rutines i inèrcies com a base del nostre
modus vivendi, tant en les societats que hi viuen de ple com en les societats
que hi estan en camí o la tenen com a model. Avui els mitjans ens diuen contínuament
que ja tornem a “créixer” i ens mostren les corredisses per ser primers en les cues
de les rebaixes.
El consum esdevé consumisme, és a dir, un
patró de conducta i una actitud mental que abasta totes les relacions amb els
béns i amb molts aspectes de la nostra vida (sexualitat, etc.). Els fenòmens de
consum i compra no és poden explicar només pel desenvolupament tecnològic i
econòmic, ja que el plaer suscitat pel consum està associat a l'erosió de
determinades fonts d'identitat (fragmentació social, pèrdua de vincles,
"buits " emocionals, etc.) que intenten compensar-se ( almenys en el
curt termini ) a través de la compra, possessió i consum d’
"objectes".
El subjecte-consumidor es concep i pugna per
l'autorealització a través dels innombrables béns -objectes- per a la
consecució del gaudi, gratificació, recompensa i es construeix a través
d’aquestes relacions objectualitzades. Els objectes són "investits"(o
“híper-investits”) passant a formar part de nosaltres mateixos.
I així, la identitat personal (i la de determinats
grups) depèn cada vegada més dels objectes que posseïm, que no només són
substituïbles, sinó que " han de" ser substituïts (efecte moda, etc.),
doncs simbòlicament "consumim“ o
incorporem dins nostre altres persones, idees o objectes materials com a mitjà
de supervivència psíquica, i això ens dóna una aparent i momentània solidesa,
confiança i pertinença confortable. Els símbols, així construïts, refereixen a
una absència, que ens remet a la nostra identitat.
Aquest subjecte-consumidor apareix cada
vegada més com l’imaginari d’un protagonista solitari, confrontat amb múltiples
decisions i eleccions sobre què és “el millor”, i en aquest sentit sempre hi ha
qui pretén orientar o facilitar el procés. Així, ens diu Caprabo en una de les
seves insercions publicitàries: “Hola
lliure-comprador. Per tu arribarem a la fi del món i fins a l’últim racó per
portar-te el millor de la nostra terra” -amb les quatre barres de la
senyera incloses- .
L’emergència de l’anhel identitari és també conseqüència
de la pèrdua de referents, de la crisi dels grans metarelats, que han sustentat
la modernitat en el món occidental (el
mite del progrés, determinades ideologies i religiositats, etc.), juntament amb
la crisi o desmantellament progressiu de les societats “protectores” nascudes
després de la 2ª Gran Guerra (Welfare State, etc.).
Un altre aspecte que revela avui la
importància de la qüestió identitària són els grans fenòmens migratoris, que
posen de relleu la confrontació amb el diferent, amb l’estrany, amb l’Altre i
que en determinades circumstàncies fa que les pors i les inseguretats
esdevinguin exaltació enfurismada d’allò propi i més primitiu (per ex. els
moviments xenòfobs i racistes a l’Europa d’avui, etc.). Segur que avui per a
alguns, com ho mostren les recents eleccions europees, seria un anatema allò
que deia l’imam Qushairi (s.IX), “sense
conèixer mai a un estranger, mai descobrirem qui som”.
He dit abans que les qüestions identitàries
desperten recels, suspicàcies i fins i tot hostilitats, tant a nivell de debat teòric
com a nivell polític concret, i sovint s’eludeix o evita la qüestió.
Els sentiments d’identitat i de pertinença a
un grup gran (els anomenem com als anomenem, clans, tribus, creients, fans d’un
grup de rock, nacionalistes, socialistes, etc.) formen part de la pròpia existència
com a éssers socials, i a la vegada que proporcionen diverses gratificacions
als individus (autoestima, evitar la soledat, alegria, etc.) també comporten
sovint prejudicis hostils contra els membres d’un altre grup gran, que es poden
expressar en el seu vessant més maligne (racisme, antisemitisme, islamofòbia,
etc.).
Quan aquestes expressions dels prejudicis
hostils s’han manifestat socialment, moltes vegades ho han fet o ho fan en nom
de la identitat pròpia, i aquest es un dels aspectes que fa que, de manera
simplista, s’associï la idea d’identitat amb el prejudici expressat.
Des de l’àmbit polític i també del discurs
social impera la concepció de la valoració racional i del càlcul realista de
les accions, és a dir, és predominant el que podríem dir-ne com a forma
racional d’actuar (“realpolitik”), que pressuposa que els individus i els
actors socials (partits, líders, governs, etc.) prenen les decisions a partir
del càlcul racional del que és més avantatjós en un moment determinat i aquesta
actitud de fons condiciona en gran manera el seu comportament.
Sigui per interès, per ignorància o perquè simplement
no es pot/vol entendre, el resultat és que es pregona i defensa, sovint de
manera vehement, una suposada racionalitat com a criteri de veritat, tot i que
si fem atenció als conflictes socials de tot tipus veiem que els aspectes
afectius, emocionals i simbòlics estan en el centre de les més diverses
decisions i accions, però la “realpolitik” posa al baül dels trastos inútils
els sentiments i les emocions.
En un recent debat parlamentari la diputada
Rosa Díez (UPD) intervenia “acaloradament” des de la tribuna, crec que en
resposta a Marta Rovira d’ERC i a la vegada defensant un determinat “nacionalisme espanyol
constitucionalista”, dient (cito de memòria), que la política no tenia res a
veure amb els sentiments, la identitat i els somnis (¿potser no coneixia aquell
famós discurs de M. Luter King?). Com se sol dir, l’escena “parlava per si
sola”, com també el pla de la càmera de TV enfocant Rubalcaba i el seu llenguatge no verbal.
Tot i així, si hem de fer cas a determinats
mitjans, sembla que a vegades alguns prenen
en consideració certs plantejaments de tipus psicosocial
(com per ex. els que proposa D. Kahneman
el seu llibre “Pensar rápido, pensar despacio”) per explicar les dificultats, d’allò
“defectuós” o els biaixos en la presa de
decisions.
En el camp de les ciències socials, i també
dins d’alguns dels diversos matisos o colors de l’esquerra, hi ha una tradició vigent
encara avui, que te molt a veure amb aquella afirmació que feia Pierre Bourdieu
(“El oficio de sociólogo”, 1967) quan deia que la maledicció del sociòleg era
que havia de treballar amb objectes que parlaven. És a dir, una desconfiança en
la vivència de la subjectivitat i amb tot el que té a veure amb allò afectiu,
en ressonància amb la “realpolitik”, objectivant i molt cientifista.
En una interessant entrevista (Público,
25/6/14), el professor d’antropologia religiosa de la UB, Manuel Delgado posava
un contrapunt a aquestes qüestions:
“... els grans líders revolucionaris han estat
nacionalistes ... ¡Pàtria o mort, vencerem!” , “...després del congrés de Bakú,
la Internacional Comunista va afegir al seu conegut lema: "Proletaris del món uniu-vos",
el de "Proletaris i pobles oprimits del món uniu-vos ". "...
Quan Dolores Ibarruri cridava pels altaveus dels carrers de Madrid a
l'enfrontament contra les tropes revoltades, ho feia evocant el 2 de Maig,
...es plantejava la guerra com una guerra patriòtica. "
La resultant de certes suspicàcies (honestes)
vers les qüestions identitàries porta a un cul de sac on s’eludeix la
complexitat dels fenòmens socials de la “modernitat líquida”, i així, no
s’arriben a captar les relacions íntimes del ser de l’home i el ser de la
societat, que es manifesten a través dels grups grans (abans referits).
Al meu entendre es defuig també aquesta
complexitat quan, per exemple a Catalunya, partidaris de la independència
consideren que el conflicte té més a veure amb el sobiranisme que amb les
identitats, ja que consideren que “identitat, tothom te la seva” i així creuen
liquidar un debat difícil, amb molts mals entesos, però que tard o d’hora torna
o tornarà a emergir (aquest tema me’l deixo per un altre article).
Necessitem fer com A. Maalouf, ser valents,
desacomplexats i empàtics per abordar les identificacions i pertinences
diverses que menen cap a identitats cada vegada més complexes, canviants i làbils,
allunyant-nos de les omnipotències tan actuals, amb la humilitat de reconèixer les nostres pròpies limitacions i si convé
poder ser capaços d’acceptar, com deia Rumí, el gran poeta sufí del S.XIII, que
“Tot el que s'ha allunyat del seu origen,
enyora l'instant de la unió”.
Marcel
Cirera Juliol
de 2014