Per explicar i imaginar el que m'inspiren els detalls...

17 de jul. 2014

Les identitats i els Altres


Tot el que s'ha allunyat del seu origen,
enyora l'instant de la unió.
Yalal ad-Din Muhammad Rumí 



Fa ja un cert temps, recordo que vaig llegir una entrevista a Amin Maalouf on es referia a ell mateix com a portador pertinences múltiples, en el sentit que es sentia libanès, francès , cristià, i alguna altra pertinença més que ara no aconsegueixo rememorar.

En el llibre “Lleó l’Africà”, Maalouf glosa, al meu entendre en una extraordinària prosa poètica, la vida de Hassan al-Wazzan, fill d’Orient i d’Occident  al tombant del s.XV al s.XVI, des de l’abandonament de Granada, per la pèrdua de la mateixa a mans de les tropes cristianes, (o reconquesta, segons el punt de vista) fins al seu periple per diferents països i cultures.

Diu Maalouf en boca de Hassan: “ Sóc fill del camí, la meva pàtria es la caravana i la meva vida, la travessia més inesperada”. I afegeix més endavant: “I, ben mirat, no és una mica el que faig jo?: què he guanyat, què he perdut, què li puc dir al Creditor suprem? Em va prestar quaranta anys, que jo he escampat al fil dels viatges: la meva saviesa ha viscut a Roma, la meva passió al Caire, la meva angoixa a Fes, i a Granada encara hi viu la meva innocència”.

El llibre em va evocar sentiments de pèrdua, de canvi, els dols necessaris, tant en un cas com en l’altre, i sobretot unes reflexions que planen al llarg de tot el llibre com un relat intens, ferm i desacomplexat sobre la identitat, la seva, la de Hassan, el Granadí, el Fesí, el Zay-yati, segons ens diu, el que té per pàtria la caravana.

La identitat de Hassan, feta de múltiples pertinences, avui probablement  se’ns fa present en molts àmbits i nivells, des de l’anomenada identitat europea, passant pel conflicte entre xiïtes i sunnites de l’Iraq, fins a les trepidants “caravanes” de Facebook, la de la “marca personal” (que pregonen els traders del màrqueting), la de les persones, la dels grups humans, etc. Però, anem a pams.

D’un temps ençà, la qüestió de les identitats és, directa o indirectament, el centre de molts debats i confrontacions, de fet m’atreviria a dir que, tant pel que fa al subjecte individual com en allò col·lectiu, o aquell ”Jo-nosaltres” (Trevarthen, 2009), són tant antics com la cultura, si entenem el nucli de la identitat com aquella resposta a la pregunta "qui sóc jo?" i la credibilitat continuada de la mateixa. Com animals socials que som, aquesta pregunta només té sentit partint de les relacions que connecten el nostre Jo amb els altres en un determinat context històric, tant si ens ho mirem des de la nostra individualitat com des de les nostres pertinences col·lectives.

Els escrits de Maalouf poden ser un bon acompanyant per repensar les identitats en el món actual.

El concepte d’identitat, tot i ser relativament nou en el discurs social (patent sobretot en el s. XIX per referir-se al nacionalisme), ha estat present al llarg de la història del pensament, d’una manera o d’una altra, sigui sobre el sentit bàsic de l'ésser d'un mateix i la seva permanència o aquell preguntar-se "qui sóc jo?". Però, és cap a finals del s. XIX quan des de les ciències socials es comença a parlar i a investigar sobre la identitat social i grupal, aspecte aquest menys reconegut i més ambivalent.

La identitat és un tot heterogeni, no es pot compartimentar en trossets, ni ve donada com un estigma, ni està inscrita en els nostres gens, ans al contrari, remet a diversos processos d’investiment de diferents tipus de pertinença, que vinculen allò individual amb els grans grups.

Això és el que podem observar per exemple en el món que rodeja l’infant (la família immediata, amb els seus valors, estereotips, etc.) respecte als canvis que es produeixen en l’adolescència, on entren en joc situacions noves que seran investides (grup d’amics) i on es modifiquen aquells investiments primerencs. És en aquest període que es consoliden certes identificacions i quan determinades  pertinences (comunitat religiosa, política, ètnica, hàbits alimentaris, etc.) se senten i es comencen a pensar com a pròpies. Les intifades palestines en són un bon exemple.

Les pertinences que nodreixen la identitat tenen a veure amb l’aprenentatge que hem mamat (la llengua materna es un element bàsic, els avantpassats, les tradicions del nostre poble, etc.) i amb el que és propi del nostre temps, dels marcs culturals de la nostra època.

Habitualment en la nostra vida quotidiana, com senyalen Bauman, Volkan i el mateix Maalouf entre d’altres, no som massa conscients  de la nostra identitat de grup gran, que emergeix i es fa més o menys explícita davant dels atacs, amenaces o quan se sent que es posen en perill o en qüestió determinades pertinences o sentiments de pertinença. És a dir, amb la identitat passa com amb l’electricitat, que quan hi ha un tall o ens quedem sense corrent és quan hi pensem o valorem la importància que té.

Cada vegada hi ha més veus que caracteritzen les societats actuals com de  “crisi de civilització”, és a dir, que de seguir amb els nivells de producció i consum dominants (la via del creixement continu i de l’esgotament dels recursos del Planeta)  ens acostem acceleradament  a un col·lapse civilitzatori, similar al que va representar la revolució neolítica o la revolució industrial, tant en l’Orient i l’Occident com en el Nord i el Sud.

Doncs bé, en aquest escenari que s’ha anat configurant clarament en les últimes dècades, les qüestions i fenòmens que d’una manera o altra, directa o indirectament, fan referència als processos i conflictes identitaris cada vegada són més notables, per bé o per mal, ho vulguem o no ho vulguem.

Per entendre la vida de les persones i dels grups humans en les societats d’avui és necessari plantejar-nos aquests processos que posen de relleu les identitats, el que pensem que som i el que pretenem ser, certament no com a causa única sinó com a emergent resultant del nostre desenvolupament social, polític i cultural, perquè aquesta “crisi de civilització”, no ho oblidem, té una cara humana, la dels sofriments i esperances de tots.

Sóc conscient que plantejar i confrontar-se amb la qüestió de les identitats genera recels i suspicàcies de tot tipus, àdhuc en aquells que es qüestionen i lluiten contra l’estat de coses existent. Més endavant tornaré sobre això.

Ens podem preguntar: Per què les qüestions identitàries estan en les entranyes de molts dels conflictes i aspiracions actuals, que es donen en aquest marc de de l’anomenada “crisi de civilització”? Insisteixo, no m’estic referint a la identitat com un concepte ahistòric, o a les identitats florents del s.XIX, sinó a unes idees complexes i diverses que viuen avui en el cor de les persones.

Plantejar-nos aquest perquè, vol dir plantejar-nos-el en les seves diferents expressions, tant les que ens menen per exemple al fonamentalisme religiós, al fonamentalisme ètnic o al fonamentalisme consumista (deia G. Bush després de l’11 de setembre, “Ara, ja podeu tornar a comprar”, com a bàlsam per la societat americana després del trauma), com també les expressions aspiracionals dels escocesos i catalans, o les de la construcció d’una identitat europea, o les que, en un altre nivell, expressen  el sentiments de pertinença a traves dels tatuatges, com senyala M. Maffesoli.

Aquestes diferents expressions poden ser enteses, unes vegades com a manifestacions d’uns prejudicis compartits, fins i tot hostils, d’un grup vers un altre, i d’altres com a manifestacions tolerants i respectuoses de pertinences. Sembla que destruir a l’adversari o dialogar amb ell i convertir-lo en aliat segueix essent l’etern dilema, en especial  de les elits i líders polítics, tot i que, com deia fa dos mil anys el filòsof xinès Sun Tzu “guanyar sense lluitar és el millor” (del seu llibre “L’art de la guerra”).

Al meu entendre alguns d’aquests perquè tenen a veure en primer lloc, entre d’altres fenòmens, amb el caràcter i tipus d’hegemonia que la “societat de consum” ha anat construint, que s’infiltra fins al moll de l’os de les nostres conductes i aspiracions, i que quasi tots, d’una manera o d’una altra, n’assumim les seves rutines i inèrcies com a base del nostre modus vivendi, tant en les societats que hi viuen de ple com en les societats que hi estan en camí o la tenen com a model. Avui els mitjans ens diuen contínuament que ja tornem a “créixer” i ens mostren les corredisses per ser primers en les cues de les rebaixes.

El consum esdevé consumisme, és a dir, un patró de conducta i una actitud mental que abasta totes les relacions amb els béns i amb molts aspectes de la nostra vida (sexualitat, etc.). Els fenòmens de consum i compra no és poden explicar només pel desenvolupament tecnològic i econòmic, ja que el plaer suscitat pel consum està associat a l'erosió de determinades fonts d'identitat (fragmentació social, pèrdua de vincles, "buits " emocionals, etc.) que intenten compensar-se ( almenys en el curt termini ) a través de la compra, possessió i consum d’ "objectes".

El subjecte-consumidor es concep i pugna per l'autorealització a través dels innombrables béns -objectes- per a la consecució del gaudi, gratificació, recompensa i es construeix a través d’aquestes relacions objectualitzades. Els objectes són "investits"(o “híper-investits”) passant a formar part de nosaltres mateixos.

I així, la identitat personal (i la de determinats grups) depèn cada vegada més dels objectes que posseïm, que no només són substituïbles, sinó que " han de" ser substituïts (efecte moda, etc.), doncs simbòlicament  "consumim“ o incorporem dins nostre altres persones, idees o objectes materials com a mitjà de supervivència psíquica, i això ens dóna una aparent i momentània solidesa, confiança i pertinença confortable. Els símbols, així construïts, refereixen a una absència, que ens remet a la nostra identitat.

Aquest subjecte-consumidor apareix cada vegada més com l’imaginari d’un protagonista solitari, confrontat amb múltiples decisions i eleccions sobre què és “el millor”, i en aquest sentit sempre hi ha qui pretén orientar o facilitar el procés. Així, ens diu Caprabo en una de les seves insercions publicitàries: “Hola lliure-comprador. Per tu arribarem a la fi del món i fins a l’últim racó per portar-te el millor de la nostra terra” -amb les quatre barres de la senyera incloses- .

L’emergència de l’anhel identitari és també conseqüència de la pèrdua de referents, de la crisi dels grans metarelats, que han sustentat la modernitat  en el món occidental (el mite del progrés, determinades ideologies i religiositats, etc.), juntament amb la crisi o desmantellament progressiu de les societats “protectores” nascudes després de la 2ª Gran Guerra (Welfare State, etc.).

Un altre aspecte que revela avui la importància de la qüestió identitària són els grans fenòmens migratoris, que posen de relleu la confrontació amb el diferent, amb l’estrany, amb l’Altre i que en determinades circumstàncies fa que les pors i les inseguretats esdevinguin exaltació enfurismada d’allò propi i més primitiu (per ex. els moviments xenòfobs i racistes a l’Europa d’avui, etc.). Segur que avui per a alguns, com ho mostren les recents eleccions europees, seria un anatema allò que deia l’imam Qushairi (s.IX), “sense conèixer mai a un estranger, mai descobrirem qui som”.

He dit abans que les qüestions identitàries desperten recels, suspicàcies i fins i tot hostilitats, tant a nivell de debat teòric com a nivell polític concret, i sovint s’eludeix o evita la qüestió.

Els sentiments d’identitat i de pertinença a un grup gran (els anomenem com als anomenem, clans, tribus, creients, fans d’un grup de rock, nacionalistes, socialistes, etc.) formen part de la pròpia existència com a éssers socials, i a la vegada que proporcionen diverses gratificacions als individus (autoestima, evitar la soledat, alegria, etc.) també comporten sovint prejudicis hostils contra els membres d’un altre grup gran, que es poden expressar en el seu vessant més maligne (racisme, antisemitisme, islamofòbia, etc.).

Quan aquestes expressions dels prejudicis hostils s’han manifestat socialment, moltes vegades ho han fet o ho fan en nom de la identitat pròpia, i aquest es un dels aspectes que fa que, de manera simplista, s’associï la idea d’identitat amb el prejudici expressat.

Des de l’àmbit polític i també del discurs social impera la concepció de la valoració racional i del càlcul realista de les accions, és a dir, és predominant el que podríem dir-ne com a forma racional d’actuar (“realpolitik”), que pressuposa que els individus i els actors socials (partits, líders, governs, etc.) prenen les decisions a partir del càlcul racional del que és més avantatjós en un moment determinat i aquesta actitud de fons condiciona en gran manera el seu comportament.

Sigui per interès, per ignorància o perquè simplement no es pot/vol entendre, el resultat és que es pregona i defensa, sovint de manera vehement, una suposada racionalitat com a criteri de veritat, tot i que si fem atenció als conflictes socials de tot tipus veiem que els aspectes afectius, emocionals i simbòlics estan en el centre de les més diverses decisions i accions, però la “realpolitik” posa al baül dels trastos inútils els sentiments i les emocions.

En un recent debat parlamentari la diputada Rosa Díez (UPD) intervenia “acaloradament” des de la tribuna, crec que en resposta a Marta Rovira d’ERC i a la vegada defensant  un determinat “nacionalisme espanyol constitucionalista”, dient (cito de memòria), que la política no tenia res a veure amb els sentiments, la identitat i els somnis (¿potser no coneixia aquell famós discurs de M. Luter King?). Com se sol dir, l’escena “parlava per si sola”, com també el pla de la càmera de TV enfocant  Rubalcaba i el seu llenguatge no verbal.

Tot i així, si hem de fer cas a determinats mitjans, sembla que a vegades  alguns prenen en consideració certs plantejaments de tipus psicosocial  (com per ex. els que proposa D. Kahneman el seu llibre “Pensar rápido, pensar despacio”) per explicar les dificultats, d’allò “defectuós” o els biaixos  en la presa de decisions.

En el camp de les ciències socials, i també dins d’alguns dels diversos matisos o colors de l’esquerra, hi ha una tradició vigent encara avui, que te molt a veure amb aquella afirmació que feia Pierre Bourdieu (“El oficio de sociólogo”, 1967) quan deia que la maledicció del sociòleg era que havia de treballar amb objectes que parlaven. És a dir, una desconfiança en la vivència de la subjectivitat i amb tot el que té a veure amb allò afectiu, en ressonància amb la “realpolitik”, objectivant i molt cientifista.

En una interessant entrevista (Público, 25/6/14), el professor d’antropologia religiosa de la UB, Manuel Delgado posava un contrapunt a aquestes qüestions:

 “... els grans líders revolucionaris han estat nacionalistes ... ¡Pàtria o mort, vencerem!” , “...després del congrés de Bakú, la Internacional Comunista va afegir al seu conegut  lema: "Proletaris del món uniu-vos", el de "Proletaris i pobles oprimits del món uniu-vos ". "... Quan Dolores Ibarruri cridava pels altaveus dels carrers de Madrid a l'enfrontament contra les tropes revoltades, ho feia evocant el 2 de Maig, ...es plantejava la guerra com una guerra patriòtica. "

La resultant de certes suspicàcies (honestes) vers les qüestions identitàries porta a un cul de sac on s’eludeix la complexitat dels fenòmens socials de la “modernitat líquida”, i així, no s’arriben a captar les relacions íntimes del ser de l’home i el ser de la societat, que es manifesten a través dels grups grans (abans referits).

Al meu entendre es defuig també aquesta complexitat quan, per exemple a Catalunya, partidaris de la independència consideren que el conflicte té més a veure amb el sobiranisme que amb les identitats, ja que consideren que “identitat, tothom te la seva” i així creuen liquidar un debat difícil, amb molts mals entesos, però que tard o d’hora torna o tornarà a emergir (aquest tema me’l deixo per un altre article).

Necessitem fer com A. Maalouf, ser valents, desacomplexats i empàtics per abordar les identificacions i pertinences diverses que menen cap a identitats cada vegada més complexes, canviants i làbils, allunyant-nos de les omnipotències tan actuals, amb la humilitat de reconèixer  les nostres pròpies limitacions i si convé poder ser capaços d’acceptar, com deia Rumí, el gran poeta sufí del S.XIII, que “Tot el que s'ha allunyat del seu origen, enyora l'instant de la unió”.

                                                                                                                     

Marcel Cirera                                                                        Juliol de 2014