Sembla
difícil que quan hom esta en mig d'una batalla pugui pensar, cosa que fàcilment
també podem reconèixer quotidianament en multitud de conflictes socials de tot
tipus, des de la guerra o genocidi sirià
fins a la diversitat de conflictes que s'han anat desenvolupant recentment a
Europa com a conseqüència de la crisi, doncs de fet prevalen les actituds i
conductes mes primitives que podem trobar en els grups humans.
M'estic referint
als grans grups humans, com a grans col·lectius de milers o milions de persones
que d'una manera o d'una altre tenen i comparteixen unes senyals, símbols,
estereotips i historia que els diferencien i amb els quals s'identifiquen (per
ex. els alemanys, els musulmans, els catòlics, els seguidors o socis del Barça,
etc.), que sovint proporcionen autoestima i a vegades fins i tot plaer.
Certament son grups mes o menys heterogenis en el seu si, que estan dotats, en
major o menor grau, d'unes formes d'organització, unes estructures de poder i
uns lideratges.
Quan aquests
grans grups entren en conflicte, en tot cas, el que apareix com a dominant son
unes formes de pensament escindit i desintegrat, una dissociació entre bons i
dolents (òbviament depenent de l'òptica des de la que es miri), la negació i la
projecció, que actuen com a defenses col·lectives predominants en les relacions
establertes. De fons aquest es el seu modus operandi, mes enllà dels discursos
perifèrics que s'estructuren en forma de narracions mes o menys elaborades, que
poden agafar el caire de debat polític, religiós o futbolístic entre posicions
encontrades, que es renova i perviu en el temps, a partir d'uns moments
determinats.
Podem trobar
multitud d'exemples històrics i presents. En l'actualitat contemporània un dels
enfrontaments que exemplifica millor el que estic dient es el conflicte
israelià –palestí, amb una ja llarga historia de sofriments i hostilitats
sagnants.
Aquestes dinàmiques
socials es donen en un context històric determinat i habitualment van mes enllà
d'una situació puntual, es a dir, tenen una mes o menys llarga pervivència en
el devenir de certes societats.
Essent així,
no cal insistir massa en que estan ubicats en unes situacions polítiques i de poder especifiques, però aquestes dinàmiques
socials dels grans grups, com dèiem, varien segons el moment, les correlacions
de força i lideratges polítics (ex. pensem en el referit conflicte entre
palestins i israelians, i les figures de Arafat i S. Peres o l'època de A.
Sharon , les intifades, etc.), però no es poden reduir a l'acció política
convencional, sinó mes aviat son interactius amb ella, lo polític sovint es un
emergent del pols i d'aquestes vivències socials.
No cal dir
que el poder mediàtic i els missatges de l'opinió publicada influeix en la percepció
de les dinàmiques d'aquets grans grups, però tampoc ells en son generadors i
originaris exclusius.
Sense anar
mes lluny, avui ens trobem entre nosaltres amb el conflicte Catalunya-Espanya,
conflicte de dimensions creixents i que per mes que un es posi una vena als
ulls , quan se la treu o li treuen s'adona que continua creixent.
A la relació
Catalunya-Espanya es aplicable tot el que he dit abans i actualment el que
preval es aquella dissociació i negació a la que em referia. Cada dia hi han
més i més evidències d'unes actituds i comportaments, vehiculats pels polítics
de torn, mitjans de comunicació i altres, que responen a lògiques primàries i
fortament dissociades.
Fa uns dies
Felip Puig, conseller d'Empresa i
Ocupació de la Generalitat declarava "El
govern espanyol tot el que fa, ho fa malament" i recentment el
ministre de l'Interior d'Espanya, J. Fernández Diaz deia que a Catalunya "se
esta contaminando la convivencia" i s'està produint una "quiebra social, familiar" i afegia
que els de Mas (el President de la Generalitat) estan fracturant a la societat catalana fins el punt que aquests
Nadals ha pogut comprovar que hi ha famílies
o amics que han optat per a no reunir-se.
I mentre determinats
dirigents del sobiranisme català defensen la celebració del referèndum i el
dret a decidir, val a dir que amb el suport de les grans mobilitzacions d'una
part important de la ciutadania de Catalunya, des de el govern espanyol es nega
una i altre vegada aquest dret i a la
vegada diverses veus de dirigents polítics
del PP i el PSOE plantegen una sortida utilitzant la "força de la
llei", etc. etc.
Els exemples
d'aquest conflicte, a traves de la veu de molts polítics i també de gran part de
l'establisment-
mediàtic, serien
interminables, però tots tenen en comú, d'una manera o altre, l'absència d'un diàleg
(paradoxalment en boca de tots) que es basi en l'acceptació de la
diferencia i de la possibilitat de
visions encontrades, doncs la dinàmica dels bons i dolents es la que s'imposa,
com he referit anteriorment.
No es nomes
un conflicte polític, ni nomes un conflicte de poder, es un conflicte de fons
que te les seves arrels en diferents identitats col·lectives, amb diferents
visions i també amb els seus estereotips i prejudicis, la qual cosa sembla difícil
d'entendre per part de molts analistes i polítics honestos, que basant-se en el
seu racionalisme il·lustrat els
dificulta entendre que el grups humans es mouen per altres paràmetres (per ex. les
fantasies i narratives col·lectives, les defenses d'allò que se sent amenaçat,
etc.) que no son la lògica racional.
En aquest
sentit em sembla interessant assenyalar unes coincidències entre pensadors que
plantegen visions diferents de les habituals i que provenen de diferents òptiques
i procedències: L. Moreno, J. Fontana i V. Volkan.
Luis Moreno,
doctorat en ciències polítiques i sociològiques per la Universitat d'Edimburg i
membre del Consell Superior d'Investigacions Científiques diu en una entrevista
(2.1.14., Edimburg):
" Sóc un tipus estrany...
Sent madrileny, fa trenta anys ja vaig fer la tesi doctoral sobre els casos
català i escocès, però llavors ningú podia pensar que la situació es
desenvoluparia així. A vegades no es veu, però la tesi ja plantejava que
aquests processos latents són molt profunds, no són flor d'un dia ni d'un
partit que vol el poder. No era un “ànec mort” com deia Thatcher." I continua mes endavant " Espanya hauria
d'entendre que Catalunya és un subjecte polític. Ho pot negar, dir que és el
conjunt de la ciutadania espanyola com diu la Constitució, i també ho puc
entendre, però no es pot mirar cap a l'altra banda amb tot el que està passant.
El catalanisme ha estat guiat per les elits, però no és elitista, no està
prefabricat ni és artificial."
Josep
Fontana, historiador i actualment professor emèrit de la Universitat Pompeu
Fabra va fer la lliçó inaugural del simposi «Espanya contra Catalunya. Una
mirada històrica 1714-2014», que va aixecar molta polseguera en diferents
àmbits polítics i mediàtics. Fontana diu en la seva conferencia ("Espanya
i Catalunya: tres-cents anys d’història"):
" Hi ha un aspecte concret que
voldria destacar al final d’aquest breu resum d’una llarga trajectòria, i és
que tot el que he volgut explicar, la continuïtat d’aquests tres-cents anys d’història,
no es pot entendre si s’oblida que, per sota dels esdeveniments, i donant
sentit a la seva trajectòria, circula un corrent poderós i profund de consciència
col·lectiva que ens ha permès preservar la identitat i la llengua contra tots
els intents de negar-les. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que
surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un entrebanc.
He citat abans l’exemple dels
milicians de 1841 i de la seva afirmació de catalanitat, fruit d’una mena de
saber popular que s’ha transmès d’una generació a l’altra. Jo mateix no dec pas
els primers elements de la meva consciència a l’escola, que era en els meus
temps, als anys quaranta del segle passat, la del franquisme, on els cants i els
crits oficials del règim eren una pràctica quotidiana, sinó que l’he rebuda de
la meva pròpia família i de l’entorn ciutadà en què vivia, que han estat els transmissors
d’aquesta herència de sentiments i de cultura."
Vamik Volkan,
doctor en medicina, docent i supervisor emèrit de l'Institut Psicoanalític de
Wahsington i membre del Centre de Negociacions Internacionals fundat por Jimmy
Carter, ha intervingut en multitud de
tasques sobre conflictes ètnics i, sota els auspicis de l'ONU, en conversacions
extraoficials entre representants de societats i pobles en conflicte. En un
article titulat "Large-group Identity and Shared Prejudice" (2013) referint-se als grups grans diu:
" A les nostres vides
rutinàries no estem especialment preocupats per la nostra identitat com a grup
gran ... de la mateixa manera que normalment no estem preocupats per la nostra
respiració".
I continua
dient, que per un incident, o per causa "d'Altres", milers o
milions de persones "comencen a
estar disposats a fer alguna cosa per reparar-la, mantenir-la i protegir-la i,
quan ho fan, sovint estan disposats a tolerar graus extrems de sadisme o
masoquisme si consideren que això que fan els ajudarà a mantenir i protegir la
identitat del seu grup gran."
En les tres
referencies citades es parla, al meu entendre, en termes de la identitat de
grup, com un procés profund que dona sentit de pertinença, un
"nosaltres", i es sobre aquestes identitats amb els seus
estereotips i prejudicis, benignes o
hostils, sobre les que es construeixen i perviuen els conflictes grupals en els
grups grans.
Certament es
mes difícil treballar amb aquests grans grups que amb grups o institucions mes reduïts
i delimitats, però amb el nou tipus de civilització
que estem construint (TIC, nou tipus de globalització, etc.) i els conflictes que la travessen (noves
formes migratòries massives, conflictes de representativitat, etc.), cal trobar
i reforçar noves maneres de veure i treballar amb aquestes grans dinàmiques
grupals, car el vells mètodes de governança i diplomàtics no acaben sent vies útils
pel seu abordatge, doncs en gran mesura també son portantveus dels mateixos
prejudicis i estereotips.
Val a dir-ho,
calen dosis de coratge per part dels líders i organitzacions implicades en
aquests gran grups, a vegades la por a perdre posicions guanyades, encara que
doloroses, fa que es pensi que "ara no es el moment" i així anem
mantenint el conflicte.
Hi han
diferents experiències de treball en aquest sentit, tot i que minoritàries, que
estan estudiant i treballant sobre el
terreny (ciutats, conflictes, negociacions, etc.) des d'òptiques que intenten
posar de manifest el que hi ha de latent, els sentiments i pensaments en gran
mesura inconscients, les resistències i inèrcies, d'aquests grans grups dels
que tots, d'una manera o altre, en formem part.
L'experiència
de treball en aquestes tasques en ensenya que a mesura que cada grup es va fent
mes capaç de valorar a l'altre, menys preocupat de ser acusat i per tant menys
propens a culpar a l'altre, es va fent mes possible de pensar junts sobre les
vies de millorament del conflicte.
Valenti
Almirall, salvant les distancies de tot tipus (històriques, etc.) i les meves discrepàncies
respecte a la seva visió, ens dona un exemple de reflexió oberta en el seu
llibre "Lo catalanisme" (https://ca.wikisource.org/wiki/Categoria:Lo_catalanisme), publicat el 1886, quant es planteja (Cap.II
"Lo caràcter castellà" i Cap.III "Lo caràcter català") el
conflicte Catalunya-Espanya intentant entendre i explicar l'Altre a partir de
la seva valoració.
Cal mirar mes
enllà del prejudici, mirant d'altre manera , mes integrada i menys dissociada.
Gener
de 2014
Marcel Cirera