Per explicar i imaginar el que m'inspiren els detalls...

10 de gen. 2014

Les dinàmiques i conflictes en els grans grups. L'exemple Catalunya-Espanya


Sembla difícil que quan hom esta en mig d'una batalla pugui pensar, cosa que fàcilment també podem reconèixer quotidianament en multitud de conflictes socials de tot tipus, des de la guerra  o genocidi sirià fins a la diversitat de conflictes que s'han anat desenvolupant recentment a Europa com a conseqüència de la crisi, doncs de fet prevalen les actituds i conductes mes primitives que podem trobar en els grups humans.

M'estic referint als grans grups humans, com a grans col·lectius de milers o milions de persones que d'una manera o d'una altre tenen i comparteixen unes senyals, símbols, estereotips i historia que els diferencien i amb els quals s'identifiquen (per ex. els alemanys, els musulmans, els catòlics, els seguidors o socis del Barça, etc.), que sovint proporcionen autoestima i a vegades fins i tot plaer. Certament son grups mes o menys heterogenis en el seu si, que estan dotats, en major o menor grau, d'unes formes d'organització, unes estructures de poder i uns lideratges.

Quan aquests grans grups entren en conflicte, en tot cas, el que apareix com a dominant son unes formes de pensament escindit i desintegrat, una dissociació entre bons i dolents (òbviament depenent de l'òptica des de la que es miri), la negació i la projecció, que actuen com a defenses col·lectives predominants en les relacions establertes. De fons aquest es el seu modus operandi, mes enllà dels discursos perifèrics que s'estructuren en forma de narracions mes o menys elaborades, que poden agafar el caire de debat polític, religiós o futbolístic entre posicions encontrades, que es renova i perviu en el temps, a partir d'uns moments determinats.

Podem trobar multitud d'exemples històrics i presents. En l'actualitat contemporània un dels enfrontaments que exemplifica millor el que estic dient es el conflicte israelià –palestí, amb una ja llarga historia de sofriments i hostilitats sagnants.

Aquestes dinàmiques socials es donen en un context històric determinat i habitualment van mes enllà d'una situació puntual, es a dir, tenen una mes o menys llarga pervivència en el devenir de certes societats.

Essent així, no cal insistir massa en que estan ubicats en unes situacions polítiques  i de poder especifiques, però aquestes dinàmiques socials dels grans grups, com dèiem, varien segons el moment, les correlacions de força i lideratges polítics (ex. pensem en el referit conflicte entre palestins i israelians, i les figures de Arafat i S. Peres o l'època de A. Sharon , les intifades, etc.), però no es poden reduir a l'acció política convencional, sinó mes aviat son interactius amb ella, lo polític sovint es un emergent del pols i d'aquestes vivències socials.

No cal dir que el poder mediàtic i els missatges de l'opinió publicada influeix en la percepció de les dinàmiques d'aquets grans grups, però tampoc ells en son generadors i originaris exclusius.

Sense anar mes lluny, avui ens trobem entre nosaltres amb el conflicte Catalunya-Espanya, conflicte de dimensions creixents i que per mes que un es posi una vena als ulls , quan se la treu o li treuen s'adona que continua creixent.

A la relació Catalunya-Espanya es aplicable tot el que he dit abans i actualment el que preval es aquella dissociació i negació a la que em referia. Cada dia hi han més i més evidències d'unes actituds i comportaments, vehiculats pels polítics de torn, mitjans de comunicació i altres, que responen a lògiques primàries i fortament dissociades.

Fa uns dies Felip Puig, conseller  d'Empresa i Ocupació de la Generalitat declarava "El govern espanyol tot el que fa, ho fa malament" i recentment el ministre de l'Interior d'Espanya, J. Fernández Diaz deia que a Catalunya  "se esta contaminando la convivencia" i s'està produint una "quiebra social, familiar" i afegia que els de Mas (el President de la Generalitat) estan fracturant a la societat catalana fins el punt que aquests Nadals ha pogut  comprovar que hi ha famílies o amics que han optat per a no reunir-se.

I mentre determinats dirigents del sobiranisme català defensen la celebració del referèndum i el dret a decidir, val a dir que amb el suport de les grans mobilitzacions d'una part important de la ciutadania de Catalunya, des de el govern espanyol es nega una i altre vegada aquest dret  i a la vegada diverses veus de dirigents  polítics del PP i el PSOE plantegen una sortida utilitzant la "força de la llei", etc. etc.

Els exemples d'aquest conflicte, a traves de la veu de molts polítics i també de gran part de l'establisment- mediàtic, serien interminables, però tots tenen en comú, d'una manera o altre, l'absència d'un diàleg (paradoxalment en boca de tots) que es basi en l'acceptació de la diferencia  i de la possibilitat de visions encontrades, doncs la dinàmica dels bons i dolents es la que s'imposa, com he referit anteriorment.

No es nomes un conflicte polític, ni nomes un conflicte de poder, es un conflicte de fons que te les seves arrels en diferents identitats col·lectives, amb diferents visions i també amb els seus estereotips i prejudicis, la qual cosa sembla difícil d'entendre per part de molts analistes i polítics honestos, que basant-se en el seu racionalisme il·lustrat  els dificulta entendre que el grups humans es mouen per altres paràmetres (per ex. les fantasies i narratives col·lectives, les defenses d'allò que se sent amenaçat, etc.) que no son la lògica racional.

En aquest sentit em sembla interessant assenyalar unes coincidències entre pensadors que plantegen visions diferents de les habituals i que provenen de diferents òptiques i procedències: L. Moreno, J. Fontana i V. Volkan.

Luis Moreno, doctorat en ciències polítiques i sociològiques per la Universitat d'Edimburg i membre del Consell Superior d'Investigacions Científiques diu en una entrevista (2.1.14., Edimburg):

" Sóc un tipus estrany... Sent madrileny, fa trenta anys ja vaig fer la tesi doctoral sobre els casos català i escocès, però llavors ningú podia pensar que la situació es desenvoluparia així. A vegades no es veu, però la tesi ja plantejava que aquests processos latents són molt profunds, no són flor d'un dia ni d'un partit que vol el poder. No era un “ànec mort” com deia Thatcher." I continua mes endavant " Espanya hauria d'entendre que Catalunya és un subjecte polític. Ho pot negar, dir que és el conjunt de la ciutadania espanyola com diu la Constitució, i també ho puc entendre, però no es pot mirar cap a l'altra banda amb tot el que està passant. El catalanisme ha estat guiat per les elits, però no és elitista, no està prefabricat ni és artificial."

Josep Fontana, historiador  i actualment  professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra va fer la lliçó inaugural del simposi «Espanya contra Catalunya. Una mirada històrica 1714-2014», que va aixecar molta polseguera en diferents àmbits polítics i mediàtics. Fontana diu en la seva conferencia ("Espanya i Catalunya: tres-cents anys d’història"):

" Hi ha un aspecte concret que voldria destacar al final d’aquest breu resum d’una llarga trajectòria, i és que tot el que he volgut explicar, la continuïtat d’aquests tres-cents anys d’història, no es pot entendre si s’oblida que, per sota dels esdeveniments, i donant sentit a la seva trajectòria, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que ens ha permès preservar la identitat i la llengua contra tots els intents de negar-les. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un entrebanc.

He citat abans l’exemple dels milicians de 1841 i de la seva afirmació de catalanitat, fruit d’una mena de saber popular que s’ha transmès d’una generació a l’altra. Jo mateix no dec pas els primers elements de la meva consciència a l’escola, que era en els meus temps, als anys quaranta del segle passat, la del franquisme, on els cants i els crits oficials del règim eren una pràctica quotidiana, sinó que l’he rebuda de la meva pròpia família i de l’entorn ciutadà en què vivia, que han estat els transmissors d’aquesta herència de sentiments i de cultura."

Vamik Volkan, doctor en medicina, docent i supervisor emèrit de l'Institut Psicoanalític de Wahsington i membre del Centre de Negociacions Internacionals fundat por Jimmy Carter, ha intervingut  en multitud de tasques sobre conflictes ètnics i, sota els auspicis de l'ONU, en conversacions extraoficials entre representants de societats i pobles en conflicte. En un article titulat "Large-group Identity and Shared Prejudice"  (2013) referint-se als grups grans diu:

" A les nostres vides rutinàries no estem especialment preocupats per la nostra identitat com a grup gran ... de la mateixa manera que normalment no estem preocupats per la nostra respiració".

I continua dient, que per un incident, o per causa "d'Altres", milers o milions de persones "comencen a estar disposats a fer alguna cosa per reparar-la, mantenir-la i protegir-la i, quan ho fan, sovint estan disposats a tolerar graus extrems de sadisme o masoquisme si consideren que això que fan els ajudarà a mantenir i protegir la identitat del seu grup gran."

En les tres referencies citades es parla, al meu entendre, en termes de la identitat de grup, com un procés profund que dona sentit de pertinença, un "nosaltres", i es sobre aquestes identitats amb els seus estereotips  i prejudicis, benignes o hostils, sobre les que es construeixen i perviuen els conflictes grupals en els grups grans.

Certament es mes difícil treballar amb aquests grans grups que amb grups o institucions mes reduïts i delimitats,  però amb el nou tipus de civilització que estem construint (TIC, nou tipus de globalització, etc.)  i els conflictes que la travessen (noves formes migratòries massives, conflictes de representativitat, etc.), cal trobar i reforçar noves maneres de veure i treballar amb aquestes grans dinàmiques grupals, car el vells mètodes de governança i diplomàtics no acaben sent vies útils pel seu abordatge, doncs en gran mesura també son portantveus dels mateixos prejudicis i estereotips.

Val a dir-ho, calen dosis de coratge per part dels líders i organitzacions implicades en aquests gran grups, a vegades la por a perdre posicions guanyades, encara que doloroses, fa que es pensi que "ara no es el moment" i així anem mantenint el conflicte.

Hi han diferents experiències de treball en aquest sentit, tot i que minoritàries, que estan estudiant  i treballant sobre el terreny (ciutats, conflictes, negociacions, etc.) des d'òptiques que intenten posar de manifest el que hi ha de latent, els sentiments i pensaments en gran mesura inconscients, les resistències i inèrcies, d'aquests grans grups dels que tots, d'una manera o altre, en formem part.

L'experiència de treball en aquestes tasques en ensenya que a mesura que cada grup es va fent mes capaç de valorar a l'altre, menys preocupat de ser acusat i per tant menys propens a culpar a l'altre, es va fent mes possible de pensar junts sobre les vies de millorament del conflicte.

Valenti Almirall, salvant les distancies de tot tipus (històriques, etc.) i les meves discrepàncies respecte a la seva visió, ens dona un exemple de reflexió oberta en el seu llibre "Lo catalanisme" (https://ca.wikisource.org/wiki/Categoria:Lo_catalanisme), publicat el 1886, quant es planteja (Cap.II "Lo caràcter castellà" i Cap.III "Lo caràcter català") el conflicte Catalunya-Espanya intentant entendre i explicar l'Altre a partir de la seva valoració.

Cal mirar mes enllà del prejudici, mirant d'altre manera , mes integrada i menys dissociada.

                                                                                              Gener de 2014


Marcel Cirera