Un selfie de la Catalunya actual

Probablement la passió que desperten els selfies entre nosaltres sigui una mostra de l’estat d’ànim dels moments actuals. No hi ha lloc, situació o moment que escapi a aquesta gestual embadalida, que sembla que ens enalteixi més enllà de la seva fugacitat, fins que a la volta de la cantonada trobem un altre moment propici per a mostrar-nos.

Doncs, tot selfie és per mostrar-se  als altres, amb la creença que serem vistos, acollits, interessants, és a dir, que formarem part dels altres, encara que sigui en la fantasia (potser amb algun un “M’agrada” a Facebook). Aquest anhel ens acompanya de sempre, o millor dit el nostre self (ie) es constitueix i es va construint amb els altres, doncs des dels primers moments, quan encara hem de veure la llum de l’exterior,  ja formem part de les expectatives i projectes dels nostres progenitors.

Però, més enllà del recurs tècnic i de l’embolcallament de la ideologia tecnocientífica, que li dóna sentit en  la nostra liquiditat consumista, és sens dubte, un signe dels temps, que ens atrapa i ens connecta, efímer, làbil, canviant, però signe dels temps.

Si poguéssim fer un selfie col·lectiu de la Catalunya actual, que hi veuríem?

Imaginem que percebem un conjunt d’ imatges efervescents i bigarrades (“Tricentenaris”, “miquelets”, “estelades” “Pujolets”, “constitucions”, “Diades massives”, “sumes i restes”, “almogàvers”, “la Roca village i algun que un altre supermercat”, “un pessebre fet miques”, etc. i etc.), que podríem considerar un pèl confuses, fins i tot ambigües a nivell manifest, però de fet dependria de la nostra mirada veure el sentit d’aquest tot, veure’n unes o les altres, presents o absents, doncs com deia E. Gombrich “l’acte de veure és fonamentalment interpretatiu”.

Inesperadament, la majoria d’internautes que contempla aquest selfie  s’adona que, com efecte de conjunt, sembla destacar-hi la representació col·lectiva de la identitat actual  i la representació de la pugna per la sobirania, amb els seus contrastos i contraposicions, com una copa de Rubin o potser com les imatges ambigües i sinistres de Jan Švankmajer. 

Tant la identitat actual com l’anhel de sobirania que podríem veure en el selfie són representacions d’il·lusions col·lectives (per alguns), expressions d’uns imaginaris i fantasies d’un grup humà, o d’una part d’aquest, que construeixen unes narracions diverses que molts, fins i tot multituds, se les poden fer seves.

Deia U. Eco.  “Tot món de ficció se sustenta, com si fos un paràsit (jo diria simbiòtic), en el món real, que el món de ficció utilitza com a context”.

Aquest selfie de la Catalunya actual es donaria en un context sociocultural, que metonímicament podríem nomenar “Al mal temps, botigues plenes”, com titulava a la seva portada  el diari Ara (16.8.14), propi de les democràcies occidentals d’hegemonia neoliberal i consumista, que òbviament impregna la mirada (m’hi he referit en l’article, “Les identitats i els Altres”  17.7.14).

Però, de fet em pregunto: Com ens veiem i sentim en aquest selfie col·lectiu? Com veiem i sentim la representació de la identitat i de la sobirania en el propi context d’una “societat  líquida”, que tan magistralment ens ha explicat Z. Bauman?

Al meu entendre, hi ha dues grans maneres de veure’ns i sentir aquest selfie de la Catalunya actual.

La primera, dominant i hegemònica en la nostra cultura, és la que veu el retrat d’una manera estàtica, literal, la que diu: “és el que hi ha”, la que porta l’empremta de la “realpolitik” i entronitza la sobirania de la raó (mai millor dit), tot oferint-nos en safata de plata les idealitzacions més diverses.

És la manera de veure que entén que la memòria històrica esdevé quelcom inalterable, allò que sempre és i ha estat, al marge de qui ho pensa i del moment en què es pensa, com per exemple l’escena representada pels entranyables “miquelets” fent guàrdia a l’entorn del President Mas, en la commemoració del tricentenari de la darrera batalla guanyada a Talamanca.

Redescobrim el castell de Cardona, la “Ruta del 1714”, la catalanitat de Colón ( vull dir Colom), les muntanyes de Montserrat en el quadre de la Gioconda, etc. i un dia ens despertem amb la noticia que un pare de la pàtria ens l’ha fotut. Pujol, tot i semblar-ho no és un Bárcenas qualsevol, entre altres coses perquè ha estat un objecte idealitzat, cosa que explica els sentiments de “pena i desengany” que, com molts, declara haver sentit Eduardo Reyes, president de Súmate.

De sobte hi ha pressa, (¡mala consellera!), per vestir, per reencarnar, o fins i tot ressuscitar  el propi panteó històrico-mitològic, per tal d’omplir el buit d’una orfandat que la “societat liquida” sembla que no acaba de cobrir, doncs davant la vivència d’amenaça, que actualitza aquest buit, es reactiven els records dels “traumes escollits”, com diu Volkan, que desvetllen els sentiments de pertinença i els vincles col·lectius, però també els prejudicis i estereotips.

Aquesta manera de veure és també una manera d’evadir els conflictes, potser fruit del convenciment de les virtuts de la “realpolitik” i que s’expressa, a través d’insignes prohoms de l’espectre polític, tertulians i periodistes orgànics, tot dient, més o menys: “el debat central és una qüestió de sobirania i no d’identitat, doncs d’identitat cada u té la seva”.

Però en la seva curta mirada no veuen (no poden o no volen veure) que la sobirania, com a capacitat de decisió, corre paral·lela i depèn de la maduració identitària, individual o col·lectiva. És a dir, la maduració i integració dels processos d’identificació i d’investiment en el grup, que constitueixen la “mentalitat” del grup humà en condicions habituals (doncs en condicions d’amenaça es desperten també prejudicis i estereotips), contribueixen a decisions més autònomes i menys contradepenents.

Pensar la identitat d’un grup humà, doncs d’això parlem, no és una qüestió fàcil, cert, però evitar plantejar-s’ho o negar-ho, no deixa de ser un flac favor a les aspiracions d’un sobiranista, doncs no és possible construir o transformar allò que es manté absent.

Què són, sinó signes d’identitat les banderes amb les barres i les estrelles onejant en infinitat de cases nord-americanes, país on millor s’expressa la fal·làcia de l’anomenat patriotisme constitucional? o De què parlem quan sovint es fa esment de les dues ànimes del PSC? o Quan en M. V. Montalbán deia que el Barça era com l’exercit desarmat de Catalunya?, etc.

Un altre exemple de “realpolitik”, propi d’aquesta manera de veure el selfie, el podem trobar en la reducció “científica” dels fenòmens socials a càlculs i xifres i a determinades interpretacions de les mateixes. Així per exemple, en un article titulat “La victòria en xifres”, S. Cardús, basant-se en el Baròmetre del CEO (1a onada del 2014), dedueix que: “La segona conclusió clara a què permeten arribar les dades disponibles és que el no a la independència té una base molt més identitària, emocional, que no pas el sí, que és fonamentalment polític i pragmàtic.” Aquesta és una clara y coneguda visió reduccionista que pretén explicar els comportaments i les dinàmiques emocionals a traves d’allò literal i declarat (una cosa es el que diem i l’altre el que sentim, sobretot en temes diguem-ne delicats) i en la que l’autor, a la vegada, pressuposa un criteri de certesa i de valor a la resposta racionalitzada de les “dades disponibles”, és a dir, com si allò “polític i pragmàtic” fossin les parts elevades i allò identitari i emocional fossin les parts baixes (podem fer fàcils analogies).

Aquesta primera manera de veure reflecteix, al meu entendre, unes determinades idees i paradigmes dominants (la fe en el “progres” i la raó, la veneració del discurs tecnocientífic que intenta esborrar la subjectivitat, etc.) de certes elits governants (o castes, com diuen alguns) i dels seus pregoners, que dia rere dia es disputen els espais dels circs mediàtics amb la suficient opacitat per a poder continuar gaudint del pastís, amb la complicitat (conscient o inconscient) dels que queden enganxats en l’embadaliment d’aquest selfie.

Hi ha, però, una altra manera de veure i sentir aquest selfie, que seria una espècie de “meta-self (ie)”, és a dir, una mirada que partint del present ens permet conjecturar sobre el passat, que entén que la memòria, personal i col·lectiva, és la influència constant del passat en l’organització de qualsevulla situació del present. ¡La història objectiva no existeix, al marge dels relators i dels seus instruments!

Una manera de veure i de sentir que posa en el centre del pensament la subjectivitat dels grups humans, les seves vivències i aspiracions, més enllà de l’esmorteïda visió tecnocientífica dels fenòmens socials.

Així podríem veure que la identitat d’un grup humà, en aquest cas Catalunya, és un procés dinàmic i complex, que es construeix progressivament i que avui es dóna en un context sociocultural psico-degradable (“consumisme líquid”), on les identitats es fan i es desfan i les identificacions s’encarnen de sobte per tornar-se a reencarnar en un altre fenomen o objecte divers, i que té com a conseqüència l’emergència d’identitats làbils i fragmentaries, que res tenen a veure amb la vella trilogia Estat- Nació- Territori.

Actualment, potser com mai en la història, la identitat i la sobirania tenen a veure amb el diferent i sobretot, tant l’una com l’altre, necessitem pensar-les des de l’experiència dels subjectes que conformen el grup/s, amb els seus anhels i esperances, amb les seves idees, conscients i inconscients.

Avui sabem, des de diferents òptiques, que el poder de decidir és limitat, però sobretot és un procés que opera lluny del “càlcul racional eficient” de les opcions, doncs de fet opera a partir de les emocions i sentiments en joc.

Conceptes com identitat i sobirania, necessiten ser repensats. Estem vivint un moment de canvis profunds en la història de la humanitat, en el que certes formes d'organització social  se'ns estan tornant inservibles, i potser tot això succeeix a una velocitat que fa difícil pensar-les, però aquesta és la nostra opció.

Les societats són cada vegada més complexes i plurals en el seu interior i existeixen nuclis resistents a la uniformització que reclamen la seva diferencia (Catalunya n’és un bon exemple, però també els conflictes identitaris a la França  jacobina o el recent conflicte a Missouri), a la vegada l'entorn d'interdependències fa inservible el concepte de sobirania entès com a àmbit exclusiu de decisió, i així arreu les aspiracions sobiranes dels pobles i dels grups humans es fan persistents.

Per tot això, lluny de posicions enrocades i impositives, ens cal articular les diferències, que són diferències en la manera de viure, sentir i veure la relació amb els altres (i que encara que no surtin al nostre selfie, hi són), tant a dins de la mateixa comunitat, en aquest cas Catalunya, com des dels “estats-nació” (Estat Espanyol) respecte a la seva pròpia diversitat, a través del reconeixement d’aquesta i de la renúncia a posicions dominants i coactives.

La identitat i sobirania que podem conjecturar, amb aquesta altra mirada del nostre selfie, ha de ser diversa, plural, respectuosa, tolerant amb els subjectes i les seves aspiracions.

En les nostres societats complexes  probablement no hi ha altra opció, més enllà de la barbàrie, sinó l’acord amb el diferent, fugint de la subordinació i la imposició, com a via per construir la convivència.

Marcel Cirera                                                                                 Agost 2014

Jan Švankmajer. Dimensions of Dialogue.

Les identitats i els Altres

Tot el que s'ha allunyat del seu origen,

enyora l'instant de la unió.

Yalal ad-Din Muhammad Rumí 

Fa ja un cert temps, recordo que vaig llegir una entrevista a Amin Maalouf on es referia a ell mateix com a portador pertinences múltiples, en el sentit que es sentia libanès, francès , cristià, i alguna altra pertinença més que ara no aconsegueixo rememorar.

En el llibre “Lleó l’Africà”, Maalouf glosa, al meu entendre en una extraordinària prosa poètica, la vida de Hassan al-Wazzan, fill d’Orient i d’Occident  al tombant del s.XV al s.XVI, des de l’abandonament de Granada, per la pèrdua de la mateixa a mans de les tropes cristianes, (o reconquesta, segons el punt de vista) fins al seu periple per diferents països i cultures.

Diu Maalouf en boca de Hassan: “ Sóc fill del camí, la meva pàtria es la caravana i la meva vida, la travessia més inesperada”. I afegeix més endavant: “I, ben mirat, no és una mica el que faig jo?: què he guanyat, què he perdut, què li puc dir al Creditor suprem? Em va prestar quaranta anys, que jo he escampat al fil dels viatges: la meva saviesa ha viscut a Roma, la meva passió al Caire, la meva angoixa a Fes, i a Granada encara hi viu la meva innocència”.

El llibre em va evocar sentiments de pèrdua, de canvi, els dols necessaris, tant en un cas com en l’altre, i sobretot unes reflexions que planen al llarg de tot el llibre com un relat intens, ferm i desacomplexat sobre la identitat, la seva, la de Hassan, el Granadí, el Fesí, el Zay-yati, segons ens diu, el que té per pàtria la caravana.

La identitat de Hassan, feta de múltiples pertinences, avui probablement  se’ns fa present en molts àmbits i nivells, des de l’anomenada identitat europea, passant pel conflicte entre xiïtes i sunnites de l’Iraq, fins a les trepidants “caravanes” de Facebook, la de la “marca personal” (que pregonen els traders del màrqueting), la de les persones, la dels grups humans, etc. Però, anem a pams.

D’un temps ençà, la qüestió de les identitats és, directa o indirectament, el centre de molts debats i confrontacions, de fet m’atreviria a dir que, tant pel que fa al subjecte individual com en allò col·lectiu, o aquell ”Jo-nosaltres” (Trevarthen, 2009), són tant antics com la cultura, si entenem el nucli de la identitat com aquella resposta a la pregunta "qui sóc jo?" i la credibilitat continuada de la mateixa. Com animals socials que som, aquesta pregunta només té sentit partint de les relacions que connecten el nostre Jo amb els altres en un determinat context històric, tant si ens ho mirem des de la nostra individualitat com des de les nostres pertinences col·lectives.

Els escrits de Maalouf poden ser un bon acompanyant per repensar les identitats en el món actual.

El concepte d’identitat, tot i ser relativament nou en el discurs social (patent sobretot en el s. XIX per referir-se al nacionalisme), ha estat present al llarg de la història del pensament, d’una manera o d’una altra, sigui sobre el sentit bàsic de l'ésser d'un mateix i la seva permanència o aquell preguntar-se "qui sóc jo?". Però, és cap a finals del s. XIX quan des de les ciències socials es comença a parlar i a investigar sobre la identitat social i grupal, aspecte aquest menys reconegut i més ambivalent.

La identitat és un tot heterogeni, no es pot compartimentar en trossets, ni ve donada com un estigma, ni està inscrita en els nostres gens, ans al contrari, remet a diversos processos d’investiment de diferents tipus de pertinença, que vinculen allò individual amb els grans grups.

Això és el que podem observar per exemple en el món que rodeja l’infant (la família immediata, amb els seus valors, estereotips, etc.) respecte als canvis que es produeixen en l’adolescència, on entren en joc situacions noves que seran investides (grup d’amics) i on es modifiquen aquells investiments primerencs. És en aquest període que es consoliden certes identificacions i quan determinades  pertinences (comunitat religiosa, política, ètnica, hàbits alimentaris, etc.) se senten i es comencen a pensar com a pròpies. Les intifades palestines en són un bon exemple.

Les pertinences que nodreixen la identitat tenen a veure amb l’aprenentatge que hem mamat (la llengua materna es un element bàsic, els avantpassats, les tradicions del nostre poble, etc.) i amb el que és propi del nostre temps, dels marcs culturals de la nostra època.

Habitualment en la nostra vida quotidiana, com senyalen Bauman, Volkan i el mateix Maalouf entre d’altres, no som massa conscients  de la nostra identitat de grup gran, que emergeix i es fa més o menys explícita davant dels atacs, amenaces o quan se sent que es posen en perill o en qüestió determinades pertinences o sentiments de pertinença. És a dir, amb la identitat passa com amb l’electricitat, que quan hi ha un tall o ens quedem sense corrent és quan hi pensem o valorem la importància que té.

Cada vegada hi ha més veus que caracteritzen les societats actuals com de  “crisi de civilització”, és a dir, que de seguir amb els nivells de producció i consum dominants (la via del creixement continu i de l’esgotament dels recursos del Planeta)  ens acostem acceleradament  a un col·lapse civilitzatori, similar al que va representar la revolució neolítica o la revolució industrial, tant en l’Orient i l’Occident com en el Nord i el Sud.

Doncs bé, en aquest escenari que s’ha anat configurant clarament en les últimes dècades, les qüestions i fenòmens que d’una manera o altra, directa o indirectament, fan referència als processos i conflictes identitaris cada vegada són més notables, per bé o per mal, ho vulguem o no ho vulguem.

Per entendre la vida de les persones i dels grups humans en les societats d’avui és necessari plantejar-nos aquests processos que posen de relleu les identitats, el que pensem que som i el que pretenem ser, certament no com a causa única sinó com a emergent resultant del nostre desenvolupament social, polític i cultural, perquè aquesta “crisi de civilització”, no ho oblidem, té una cara humana, la dels sofriments i esperances de tots.

Sóc conscient que plantejar i confrontar-se amb la qüestió de les identitats genera recels i suspicàcies de tot tipus, àdhuc en aquells que es qüestionen i lluiten contra l’estat de coses existent. Més endavant tornaré sobre això.

Ens podem preguntar: Per què les qüestions identitàries estan en les entranyes de molts dels conflictes i aspiracions actuals, que es donen en aquest marc de de l’anomenada “crisi de civilització”? Insisteixo, no m’estic referint a la identitat com un concepte ahistòric, o a les identitats florents del s.XIX, sinó a unes idees complexes i diverses que viuen avui en el cor de les persones.

Plantejar-nos aquest perquè, vol dir plantejar-nos-el en les seves diferents expressions, tant les que ens menen per exemple al fonamentalisme religiós, al fonamentalisme ètnic o al fonamentalisme consumista (deia G. Bush després de l’11 de setembre, “Ara, ja podeu tornar a comprar”, com a bàlsam per la societat americana després del trauma), com també les expressions aspiracionals dels escocesos i catalans, o les de la construcció d’una identitat europea, o les que, en un altre nivell, expressen  el sentiments de pertinença a traves dels tatuatges, com senyala M. Maffesoli.

Aquestes diferents expressions poden ser enteses, unes vegades com a manifestacions d’uns prejudicis compartits, fins i tot hostils, d’un grup vers un altre, i d’altres com a manifestacions tolerants i respectuoses de pertinences. Sembla que destruir a l’adversari o dialogar amb ell i convertir-lo en aliat segueix essent l’etern dilema, en especial  de les elits i líders polítics, tot i que, com deia fa dos mil anys el filòsof xinès Sun Tzu “guanyar sense lluitar és el millor” (del seu llibre “L’art de la guerra”).

Al meu entendre alguns d’aquests perquè tenen a veure en primer lloc, entre d’altres fenòmens, amb el caràcter i tipus d’hegemonia que la “societat de consum” ha anat construint, que s’infiltra fins al moll de l’os de les nostres conductes i aspiracions, i que quasi tots, d’una manera o d’una altra, n’assumim les seves rutines i inèrcies com a base del nostre modus vivendi, tant en les societats que hi viuen de ple com en les societats que hi estan en camí o la tenen com a model. Avui els mitjans ens diuen contínuament que ja tornem a “créixer” i ens mostren les corredisses per ser primers en les cues de les rebaixes.

El consum esdevé consumisme, és a dir, un patró de conducta i una actitud mental que abasta totes les relacions amb els béns i amb molts aspectes de la nostra vida (sexualitat, etc.). Els fenòmens de consum i compra no és poden explicar només pel desenvolupament tecnològic i econòmic, ja que el plaer suscitat pel consum està associat a l'erosió de determinades fonts d'identitat (fragmentació social, pèrdua de vincles, "buits " emocionals, etc.) que intenten compensar-se ( almenys en el curt termini ) a través de la compra, possessió i consum d’ "objectes".

El subjecte-consumidor es concep i pugna per l'autorealització a través dels innombrables béns -objectes- per a la consecució del gaudi, gratificació, recompensa i es construeix a través d’aquestes relacions objectualitzades. Els objectes són "investits"(o “híper-investits”) passant a formar part de nosaltres mateixos.

I així, la identitat personal (i la de determinats grups) depèn cada vegada més dels objectes que posseïm, que no només són substituïbles, sinó que " han de" ser substituïts (efecte moda, etc.), doncs simbòlicament  "consumim“ o incorporem dins nostre altres persones, idees o objectes materials com a mitjà de supervivència psíquica, i això ens dóna una aparent i momentània solidesa, confiança i pertinença confortable. Els símbols, així construïts, refereixen a una absència, que ens remet a la nostra identitat.

Aquest subjecte-consumidor apareix cada vegada més com l’imaginari d’un protagonista solitari, confrontat amb múltiples decisions i eleccions sobre què és “el millor”, i en aquest sentit sempre hi ha qui pretén orientar o facilitar el procés. Així, ens diu Caprabo en una de les seves insercions publicitàries: “Hola lliure-comprador. Per tu arribarem a la fi del món i fins a l’últim racó per portar-te el millor de la nostra terra” -amb les quatre barres de la senyera incloses- .

L’emergència de l’anhel identitari és també conseqüència de la pèrdua de referents, de la crisi dels grans metarelats, que han sustentat la modernitat  en el món occidental (el mite del progrés, determinades ideologies i religiositats, etc.), juntament amb la crisi o desmantellament progressiu de les societats “protectores” nascudes després de la 2ª Gran Guerra (Welfare State, etc.).

Un altre aspecte que revela avui la importància de la qüestió identitària són els grans fenòmens migratoris, que posen de relleu la confrontació amb el diferent, amb l’estrany, amb l’Altre i que en determinades circumstàncies fa que les pors i les inseguretats esdevinguin exaltació enfurismada d’allò propi i més primitiu (per ex. els moviments xenòfobs i racistes a l’Europa d’avui, etc.). Segur que avui per a alguns, com ho mostren les recents eleccions europees, seria un anatema allò que deia l’imam Qushairi (s.IX), “sense conèixer mai a un estranger, mai descobrirem qui som”.

He dit abans que les qüestions identitàries desperten recels, suspicàcies i fins i tot hostilitats, tant a nivell de debat teòric com a nivell polític concret, i sovint s’eludeix o evita la qüestió.

Els sentiments d’identitat i de pertinença a un grup gran (els anomenem com als anomenem, clans, tribus, creients, fans d’un grup de rock, nacionalistes, socialistes, etc.) formen part de la pròpia existència com a éssers socials, i a la vegada que proporcionen diverses gratificacions als individus (autoestima, evitar la soledat, alegria, etc.) també comporten sovint prejudicis hostils contra els membres d’un altre grup gran, que es poden expressar en el seu vessant més maligne (racisme, antisemitisme, islamofòbia, etc.).

Quan aquestes expressions dels prejudicis hostils s’han manifestat socialment, moltes vegades ho han fet o ho fan en nom de la identitat pròpia, i aquest es un dels aspectes que fa que, de manera simplista, s’associï la idea d’identitat amb el prejudici expressat.

Des de l’àmbit polític i també del discurs social impera la concepció de la valoració racional i del càlcul realista de les accions, és a dir, és predominant el que podríem dir-ne com a forma racional d’actuar (“realpolitik”), que pressuposa que els individus i els actors socials (partits, líders, governs, etc.) prenen les decisions a partir del càlcul racional del que és més avantatjós en un moment determinat i aquesta actitud de fons condiciona en gran manera el seu comportament.

Sigui per interès, per ignorància o perquè simplement no es pot/vol entendre, el resultat és que es pregona i defensa, sovint de manera vehement, una suposada racionalitat com a criteri de veritat, tot i que si fem atenció als conflictes socials de tot tipus veiem que els aspectes afectius, emocionals i simbòlics estan en el centre de les més diverses decisions i accions, però la “realpolitik” posa al baül dels trastos inútils els sentiments i les emocions.

En un recent debat parlamentari la diputada Rosa Díez (UPD) intervenia “acaloradament” des de la tribuna, crec que en resposta a Marta Rovira d’ERC i a la vegada defensant  un determinat “nacionalisme espanyol constitucionalista”, dient (cito de memòria), que la política no tenia res a veure amb els sentiments, la identitat i els somnis (¿potser no coneixia aquell famós discurs de M. Luter King?). Com se sol dir, l’escena “parlava per si sola”, com també el pla de la càmera de TV enfocant  Rubalcaba i el seu llenguatge no verbal.

Tot i així, si hem de fer cas a determinats mitjans, sembla que a vegades  alguns prenen en consideració certs plantejaments de tipus psicosocial  (com per ex. els que proposa D. Kahneman el seu llibre “Pensar rápido, pensar despacio”) per explicar les dificultats, d’allò “defectuós” o els biaixos  en la presa de decisions.

En el camp de les ciències socials, i també dins d’alguns dels diversos matisos o colors de l’esquerra, hi ha una tradició vigent encara avui, que te molt a veure amb aquella afirmació que feia Pierre Bourdieu (“El oficio de sociólogo”, 1967) quan deia que la maledicció del sociòleg era que havia de treballar amb objectes que parlaven. És a dir, una desconfiança en la vivència de la subjectivitat i amb tot el que té a veure amb allò afectiu, en ressonància amb la “realpolitik”, objectivant i molt cientifista.

En una interessant entrevista (Público, 25/6/14), el professor d’antropologia religiosa de la UB, Manuel Delgado posava un contrapunt a aquestes qüestions:

 “... els grans líders revolucionaris han estat nacionalistes ... ¡Pàtria o mort, vencerem!” , “...després del congrés de Bakú, la Internacional Comunista va afegir al seu conegut  lema: "Proletaris del món uniu-vos", el de "Proletaris i pobles oprimits del món uniu-vos ". "... Quan Dolores Ibarruri cridava pels altaveus dels carrers de Madrid a l'enfrontament contra les tropes revoltades, ho feia evocant el 2 de Maig, ...es plantejava la guerra com una guerra patriòtica. "

La resultant de certes suspicàcies (honestes) vers les qüestions identitàries porta a un cul de sac on s’eludeix la complexitat dels fenòmens socials de la “modernitat líquida”, i així, no s’arriben a captar les relacions íntimes del ser de l’home i el ser de la societat, que es manifesten a través dels grups grans (abans referits).

Al meu entendre es defuig també aquesta complexitat quan, per exemple a Catalunya, partidaris de la independència consideren que el conflicte té més a veure amb el sobiranisme que amb les identitats, ja que consideren que “identitat, tothom te la seva” i així creuen liquidar un debat difícil, amb molts mals entesos, però que tard o d’hora torna o tornarà a emergir (aquest tema me’l deixo per un altre article).

Necessitem fer com A. Maalouf, ser valents, desacomplexats i empàtics per abordar les identificacions i pertinences diverses que menen cap a identitats cada vegada més complexes, canviants i làbils, allunyant-nos de les omnipotències tan actuals, amb la humilitat de reconèixer  les nostres pròpies limitacions i si convé poder ser capaços d’acceptar, com deia Rumí, el gran poeta sufí del S.XIII, que “Tot el que s'ha allunyat del seu origen, enyora l'instant de la unió”.

                                                                                                                     

Marcel Cirera                                                                        Juliol de 2014

Jornada experiencial i de reflexió

 CATALUNYA-ESPANYA, 
diàlegs (im)possibles? 

Jornada experiencial i de reflexió

"Mapa político de las provincias de la Monarquia", de 1854, conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid.

Sembla que el clima social en la relació Catalunya-Espanya és cada vegada més tens, conflictiu i incert. D’això en són expressions directes les declaracions i preses de posició dels diferents polítics i partits implicats, les opinions publicades als mitjans, etc.

L’experiència ens ensenya que, quan els grans col·lectius o grups humans entren en conflicte, les vies tradicionals de l’acció política es veuen fortament limitades i tendeixen a enquistar-se en la confrontació i/o a generar dinàmiques molt tenses.

Més enllà de les posicions polítiques i ideològiques, els grups en conflicte apel·len, de manera conscient i inconscient, a les seves identitats, tradicions o història i, sovint, s’actualitzen i es reviuen velles ferides sentides i compartides.

 A partir d’aquests marcs, ens proposem explorar de manera dialogada i reflexiva les nostres formes de pensament, sentiments, estereotips, etc. subjacents al conflicte de la relació Catalunya-Espanya, probablement generades al llarg del temps i actualitzades ara com base de les resistències al diàleg. 

La tasca que ens proposem consisteix a:

Explorar i reflexionar sobre els aspectes que, de fons, donen sentit i ens poden explicar el conflicte Catalunya-Espanya avui.

Mètode de treball
Durant la sessió treballarem a partir del diàleg i no sobre exposicions teòriques.
La reflexió sobre la pròpia experiència, la interpretació i les metàfores, són eines per dur a terme la tasca.

Horaris, dates i lloc

La Jornada es realitzarà el dia 10 de maig de 2014, a l'edifici de l'A. M. Rosa Sensat, Av. de les Drassanes, 3. 08001Barcelona . Començarà a les 9:30 hores i finalitzarà el mateix dia a les 13:30 hores. La recepció dels participants s’iniciarà a les 9:00 fins a cinc minuts abans de l’inici de la Jornada.

Inscripcions

La participació és limitada i es farà per rigorós ordre d’inscripció. L’import d’inscripció a la Jornada són 30€. El període d’inscripció s’obrirà el dia 10 d'abril i finalitzarà el 9 de maig, un dia abans de l'inici de la Jornada. Per fer efectiva la inscripció cal:

(1) enviar un e-mail a espaisdepensament@gmail.com amb les dades següents:

nom i cognoms

adreça d'email i telèfon de contacte.

(2) fer una transferència bancària o ingrés al compte ES54 0081 0150 5900 0110 3016 indicant clarament el vostre nom. Es pot fer també el pagament presencial, el dia de la Jornada, prèvia confirmació de la inscripció.

S'informarà per email de l'acceptació de la inscripció.

Informació

Per informar-vos, podeu contactar amb: espaisdepensament@gmail.com

 Web: http://espaisdepensament.wix.com/espais-de-pensament

Organitza

“Espais de Pensament”

Supervivents de càncer a Catalunya

RESUM PER A LA PREMSA

Supervivents de càncer a Catalunya

La millora de la  prevenció, la detecció precoç, el diagnòstic i el tractament del càncer ha comportat en les últimes dècades un augment de la supervivència.

A Catalunya l’any 2012 hi havia aproximadament 107.778 persones que convivien amb un diagnòstic de càncer (60.606 homes i 47.172 dones). Es constata que l’augment anual de supervivents és al voltant de l’1,6% en les dones i de l’1,7% en els homes. Per tipus de càncer el de pròstata en els homes i el de mama en les dones són els de major prevalença.

Cada any es diagnostiquen també uns 200 càncers infantils (en menors de 15 anys).

Quan el metge et diu “a partir d’ara pots fer vida normal”

Els resultats de la investigació qualitativa encarregada per la FECEC[1] sobre les vivències de persones que han finalitzat un tractament oncològic  conclouen que:

Els supervivents necessiten encaixar l’experiència viscuda i reorganitzar la vida

En el moment del diagnòstic d’un càncer el sistema sanitari es converteix en l’eix entorn del qual gira el dia a dia dels pacients i de les seves famílies. Malgrat ser una etapa dura on s’han de passar moments d’incertesa i de patiment físic i psíquic, l’objectiu és clar: la lluita contra la malaltia. L’experiència es descriu com un moment en què es rep molt suport per part dels professionals i de l’entorn.

  

La necessària desvinculació dels serveis de salut a la finalització del tractament, provoca una sensació de desempara que és comú entre els supervivents i, en el cas dels infants, en els pares. El retorn a la normalitat significa encaixar l’experiència viscuda i redefinir molts aspectes de la vida.

La malaltia i el seu tractament poden deixar seqüeles físiques: mutilacions, cronicitat,...però també seqüeles emocionals: canvis en les relacions familiars i de parella; pèrdua de la feina; vivència d’estigma social;...i no sempre es troba el suport necessari per poder-hi fer front.

Destaquen les dificultats del supervivent per a la reincorporació laboral i en l’àmbit financer

En la tornada a la vida quotidiana de les persones que han patit un càncer, destaca  especialment les dificultats en l’àmbit laboral, com les d’adaptació al ritme de treball, situacions d’abús en la rescissió de contractes a partir de la malaltia o la necessitat de reorientació en el cas de treballadors autònoms. I en l’àmbit financer, on es troben impediments  per obtenir crèdits bancaris o assegurances, degut a un criteri obsolet sobre la supervivència de persones amb càncer. En el cas dels infants i joves preocupa  la reincorporació al mon educatiu.

Les necessitats del supervivent van més enllà del sistema sanitari

Passar del guarir al tenir cura

El creixement del fenomen del supervivent de càncer planteja d’una banda la necessitat d’oferir un suport que ajudi a l’adaptació d’aquestes persones, infants i adults,  a una nova situació. Aquest suport ha d’oferir la possibilitat d’una elaboració emocional de l’experiència viscuda i la cobertura de necessitats operatives concretes: maneig de seqüeles, consells dietètics, assessorament laboral i educatiu, ... La persona ha de passar d’estar en mans dels altres a estar en mans d’ella mateixa.

Es tracta d’un treball de proximitat en el marc d’allò que és psicosocial pel qual les entitats i associacions de lluita contra el càncer tenen un posicionament adequat.

Promoure canvis  socials que ajudin a la reincorporació

Cal millorar la normativa laboral o els criteris financers per tenir en compte la realitat del supervivent de càncer, així com evitar l’estigma social augmentant  el coneixement de la realitat de supervivent.

Continuar aprofundint en el coneixement de la realitat del supervivents

Tenint en compte les especificitats dels diferents processos oncològics i les diversitat de realitats, segons l’etapa vital, situació social,...és important seguir estudiant aquest fenomen per adequar les mesures de suport necessàries.

---

[1] “Supervivents de càncer a Catalunya”. FECEC-EPIRUS. 4.2.14

Les dinàmiques i conflictes en els grans grups. L'exemple Catalunya-Espanya

Sembla difícil que quan hom esta en mig d'una batalla pugui pensar, cosa que fàcilment també podem reconèixer quotidianament en multitud de conflictes socials de tot tipus, des de la guerra  o genocidi sirià fins a la diversitat de conflictes que s'han anat desenvolupant recentment a Europa com a conseqüència de la crisi, doncs de fet prevalen les actituds i conductes mes primitives que podem trobar en els grups humans.

M'estic referint als grans grups humans, com a grans col·lectius de milers o milions de persones que d'una manera o d'una altre tenen i comparteixen unes senyals, símbols, estereotips i historia que els diferencien i amb els quals s'identifiquen (per ex. els alemanys, els musulmans, els catòlics, els seguidors o socis del Barça, etc.), que sovint proporcionen autoestima i a vegades fins i tot plaer. Certament son grups mes o menys heterogenis en el seu si, que estan dotats, en major o menor grau, d'unes formes d'organització, unes estructures de poder i uns lideratges.

Quan aquests grans grups entren en conflicte, en tot cas, el que apareix com a dominant son unes formes de pensament escindit i desintegrat, una dissociació entre bons i dolents (òbviament depenent de l'òptica des de la que es miri), la negació i la projecció, que actuen com a defenses col·lectives predominants en les relacions establertes. De fons aquest es el seu modus operandi, mes enllà dels discursos perifèrics que s'estructuren en forma de narracions mes o menys elaborades, que poden agafar el caire de debat polític, religiós o futbolístic entre posicions encontrades, que es renova i perviu en el temps, a partir d'uns moments determinats.

Podem trobar multitud d'exemples històrics i presents. En l'actualitat contemporània un dels enfrontaments que exemplifica millor el que estic dient es el conflicte israelià –palestí, amb una ja llarga historia de sofriments i hostilitats sagnants.

Aquestes dinàmiques socials es donen en un context històric determinat i habitualment van mes enllà d'una situació puntual, es a dir, tenen una mes o menys llarga pervivència en el devenir de certes societats.

Essent així, no cal insistir massa en que estan ubicats en unes situacions polítiques  i de poder especifiques, però aquestes dinàmiques socials dels grans grups, com dèiem, varien segons el moment, les correlacions de força i lideratges polítics (ex. pensem en el referit conflicte entre palestins i israelians, i les figures de Arafat i S. Peres o l'època de A. Sharon , les intifades, etc.), però no es poden reduir a l'acció política convencional, sinó mes aviat son interactius amb ella, lo polític sovint es un emergent del pols i d'aquestes vivències socials.

No cal dir que el poder mediàtic i els missatges de l'opinió publicada influeix en la percepció de les dinàmiques d'aquets grans grups, però tampoc ells en son generadors i originaris exclusius.

Sense anar mes lluny, avui ens trobem entre nosaltres amb el conflicte Catalunya-Espanya, conflicte de dimensions creixents i que per mes que un es posi una vena als ulls , quan se la treu o li treuen s'adona que continua creixent.

A la relació Catalunya-Espanya es aplicable tot el que he dit abans i actualment el que preval es aquella dissociació i negació a la que em referia. Cada dia hi han més i més evidències d'unes actituds i comportaments, vehiculats pels polítics de torn, mitjans de comunicació i altres, que responen a lògiques primàries i fortament dissociades.

Fa uns dies Felip Puig, conseller  d'Empresa i Ocupació de la Generalitat declarava "El govern espanyol tot el que fa, ho fa malament" i recentment el ministre de l'Interior d'Espanya, J. Fernández Diaz deia que a Catalunya  "se esta contaminando la convivencia" i s'està produint una "quiebra social, familiar" i afegia que els de Mas (el President de la Generalitat) estan fracturant a la societat catalana fins el punt que aquests Nadals ha pogut  comprovar que hi ha famílies o amics que han optat per a no reunir-se.

I mentre determinats dirigents del sobiranisme català defensen la celebració del referèndum i el dret a decidir, val a dir que amb el suport de les grans mobilitzacions d'una part important de la ciutadania de Catalunya, des de el govern espanyol es nega una i altre vegada aquest dret  i a la vegada diverses veus de dirigents  polítics del PP i el PSOE plantegen una sortida utilitzant la "força de la llei", etc. etc.

Els exemples d'aquest conflicte, a traves de la veu de molts polítics i també de gran part de l'establisment- mediàtic, serien interminables, però tots tenen en comú, d'una manera o altre, l'absència d'un diàleg (paradoxalment en boca de tots) que es basi en l'acceptació de la diferencia  i de la possibilitat de visions encontrades, doncs la dinàmica dels bons i dolents es la que s'imposa, com he referit anteriorment.

No es nomes un conflicte polític, ni nomes un conflicte de poder, es un conflicte de fons que te les seves arrels en diferents identitats col·lectives, amb diferents visions i també amb els seus estereotips i prejudicis, la qual cosa sembla difícil d'entendre per part de molts analistes i polítics honestos, que basant-se en el seu racionalisme il·lustrat  els dificulta entendre que el grups humans es mouen per altres paràmetres (per ex. les fantasies i narratives col·lectives, les defenses d'allò que se sent amenaçat, etc.) que no son la lògica racional.

En aquest sentit em sembla interessant assenyalar unes coincidències entre pensadors que plantegen visions diferents de les habituals i que provenen de diferents òptiques i procedències: L. Moreno, J. Fontana i V. Volkan.

Luis Moreno, doctorat en ciències polítiques i sociològiques per la Universitat d'Edimburg i membre del Consell Superior d'Investigacions Científiques diu en una entrevista (2.1.14., Edimburg):

" Sóc un tipus estrany... Sent madrileny, fa trenta anys ja vaig fer la tesi doctoral sobre els casos català i escocès, però llavors ningú podia pensar que la situació es desenvoluparia així. A vegades no es veu, però la tesi ja plantejava que aquests processos latents són molt profunds, no són flor d'un dia ni d'un partit que vol el poder. No era un “ànec mort” com deia Thatcher." I continua mes endavant " Espanya hauria d'entendre que Catalunya és un subjecte polític. Ho pot negar, dir que és el conjunt de la ciutadania espanyola com diu la Constitució, i també ho puc entendre, però no es pot mirar cap a l'altra banda amb tot el que està passant. El catalanisme ha estat guiat per les elits, però no és elitista, no està prefabricat ni és artificial."

Josep Fontana, historiador  i actualment  professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra va fer la lliçó inaugural del simposi «Espanya contra Catalunya. Una mirada històrica 1714-2014», que va aixecar molta polseguera en diferents àmbits polítics i mediàtics. Fontana diu en la seva conferencia ("Espanya i Catalunya: tres-cents anys d’història"):

" Hi ha un aspecte concret que voldria destacar al final d’aquest breu resum d’una llarga trajectòria, i és que tot el que he volgut explicar, la continuïtat d’aquests tres-cents anys d’història, no es pot entendre si s’oblida que, per sota dels esdeveniments, i donant sentit a la seva trajectòria, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que ens ha permès preservar la identitat i la llengua contra tots els intents de negar-les. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un entrebanc.

He citat abans l’exemple dels milicians de 1841 i de la seva afirmació de catalanitat, fruit d’una mena de saber popular que s’ha transmès d’una generació a l’altra. Jo mateix no dec pas els primers elements de la meva consciència a l’escola, que era en els meus temps, als anys quaranta del segle passat, la del franquisme, on els cants i els crits oficials del règim eren una pràctica quotidiana, sinó que l’he rebuda de la meva pròpia família i de l’entorn ciutadà en què vivia, que han estat els transmissors d’aquesta herència de sentiments i de cultura."

Vamik Volkan, doctor en medicina, docent i supervisor emèrit de l'Institut Psicoanalític de Wahsington i membre del Centre de Negociacions Internacionals fundat por Jimmy Carter, ha intervingut  en multitud de tasques sobre conflictes ètnics i, sota els auspicis de l'ONU, en conversacions extraoficials entre representants de societats i pobles en conflicte. En un article titulat "Large-group Identity and Shared Prejudice"  (2013) referint-se als grups grans diu:

" A les nostres vides rutinàries no estem especialment preocupats per la nostra identitat com a grup gran ... de la mateixa manera que normalment no estem preocupats per la nostra respiració".

I continua dient, que per un incident, o per causa "d'Altres", milers o milions de persones "comencen a estar disposats a fer alguna cosa per reparar-la, mantenir-la i protegir-la i, quan ho fan, sovint estan disposats a tolerar graus extrems de sadisme o masoquisme si consideren que això que fan els ajudarà a mantenir i protegir la identitat del seu grup gran."

En les tres referencies citades es parla, al meu entendre, en termes de la identitat de grup, com un procés profund que dona sentit de pertinença, un "nosaltres", i es sobre aquestes identitats amb els seus estereotips  i prejudicis, benignes o hostils, sobre les que es construeixen i perviuen els conflictes grupals en els grups grans.

Certament es mes difícil treballar amb aquests grans grups que amb grups o institucions mes reduïts i delimitats,  però amb el nou tipus de civilització que estem construint (TIC, nou tipus de globalització, etc.)  i els conflictes que la travessen (noves formes migratòries massives, conflictes de representativitat, etc.), cal trobar i reforçar noves maneres de veure i treballar amb aquestes grans dinàmiques grupals, car el vells mètodes de governança i diplomàtics no acaben sent vies útils pel seu abordatge, doncs en gran mesura també son portantveus dels mateixos prejudicis i estereotips.

Val a dir-ho, calen dosis de coratge per part dels líders i organitzacions implicades en aquests gran grups, a vegades la por a perdre posicions guanyades, encara que doloroses, fa que es pensi que "ara no es el moment" i així anem mantenint el conflicte.

Hi han diferents experiències de treball en aquest sentit, tot i que minoritàries, que estan estudiant  i treballant sobre el terreny (ciutats, conflictes, negociacions, etc.) des d'òptiques que intenten posar de manifest el que hi ha de latent, els sentiments i pensaments en gran mesura inconscients, les resistències i inèrcies, d'aquests grans grups dels que tots, d'una manera o altre, en formem part.

L'experiència de treball en aquestes tasques en ensenya que a mesura que cada grup es va fent mes capaç de valorar a l'altre, menys preocupat de ser acusat i per tant menys propens a culpar a l'altre, es va fent mes possible de pensar junts sobre les vies de millorament del conflicte.

Valenti Almirall, salvant les distancies de tot tipus (històriques, etc.) i les meves discrepàncies respecte a la seva visió, ens dona un exemple de reflexió oberta en el seu llibre "Lo catalanisme" (https://ca.wikisource.org/wiki/Categoria:Lo_catalanisme), publicat el 1886, quant es planteja (Cap.II "Lo caràcter castellà" i Cap.III "Lo caràcter català") el conflicte Catalunya-Espanya intentant entendre i explicar l'Altre a partir de la seva valoració.

Cal mirar mes enllà del prejudici, mirant d'altre manera , mes integrada i menys dissociada.

                                                                                              Gener de 2014

Marcel Cirera