El procés d'interacció contínua del subjecte amb
el mitjà o context cultural, lingüístic, social, etc., en el qual neix i es
desenvolupa, és constitutiu de la ment, doncs el nostre cervell-cos té aquesta
capacitat plàstica i el nostre genoma és un potencial que depèn de
l'experiència.
Probablement a diferència d'antany, el marc
cultural que estem vivint en aquests anys de canvi de mil·lenni, caracteritzat
per l’impacta brutal i persistent dels mitjans i sistemes d'informació i
comunicació (en el sentit polític, comercial, ideològic, etc.), comporta notables
canvis en el procés de mentalitzar.
Així, la cultura del consum ens submergeix en una
voracitat permanent i irrefrenable que requereix “omplir-se” en una desmesura
excitant. "Omplir-se" d'objectes, materials o no (idees, etc.),
constitueix ja un comportament habitual en les nostres societats.
Avui sovint aquests comportaments s'expressen en
forma digital, a traves de les xarxes (500 amics en Facebook, etc.), a través
del nostre smartphone, pròtesi sensorio-corporal, que irromp contínuament les interaccions,
oferint-nos un plaent i constant replegament abstret.
Però també, la voracitat té com a nord la fantasia
d'èxit, com una condició del mateix, un “omplir-se” per a l'èxit. En aquest
sentit, un col·lega m'explicava un dialogo amb un alumne seu:
-Alumne: quantes coses
professor... que tinc de fer per a tenir èxit?
-Professor: per a què el vols
l'èxit?
-Alumne: (sorprès i
desconcertat) bona pregunta, professor... (silenci)
Aquest "omplir-se" representa tenir i
tendir constantment a la sacietat com a finalitat, per tal de sentir-se
tranquil, reconegut, acceptat i posseïdor d'un inestable benestar, que sembla com
la ingent tasca de Sisif, omplir-se, buidar-se, per tornar a omplir-se.
En les "societats del coneixement",
aquesta dèria per "omplir-se" es manifesta també com un acumular experiències,
sensacions i disposar d'algunes idees -recepta, que com a postres o guinda, sobretot
no ens enfarfeguin.
Si, ens omplim d'experiències, on allò viscut,
sobretot com a novetat, és considerat com a valuós. No envà, avui es parla tant
sovint del màrqueting d'experiències, tant en voga.
Les experiències se cerquen sobretot a traves de
les sensacions, per això BMW ens deia "¿Te
gusta conducir?", o la marca de roba Desigual promociona la seva
imatge proposant als consumidors que vagin despullats a les seves botigues,
etc.
Com deia anteriorment, també s'ingereixen "algunes
idees", això si, que siguin fàcils de deglutir i d'eliminar, doncs el
procés d'omplir i buidar no pot parar, com si d'una roda desbocada es tracti.
Abunden en aquest sentit les idees -recepta, és a
dir, la cultura del manual d'autoajuda o el discurs presentat a traves d'uns quants
punts que si els segueixes suposadament assoliràs l'objectiu i et portarà a descobrir
o a triomfar amb tal o qual cosa ("6
passos per a..."; "10 raons a prendre
en consideració...").
Totes aquestes experiències, sensacions i receptes
que tenen com a finalitat omplir-nos, tenen en comú el seu caràcter efímer (on
quedaria la lògica del consum si no operessin sobre la ficció de l'acompliment
del desig?) i també, que no deixen espai per a digerir, no deixen espai mental
pel contrast, pel dubte, per allò incert que pot ser sentit i pensat.
Existeix aquesta necessitat d'omplir-se de coses
(com una espècie de psicofàrmac quotidià) per evitar poder posar paraules a
allò que impacte o emociona, per evitar poder representar mentalment allò incert,
desconegut, perdut, etc.
Canviar és un procés difícil, a voltes dolorós, que
entre altres coses, suposa tolerar i admetre la manca, i això requereix temps i
espai mental que en una societat "estressada" sembla no existir.
I amb tot això veiem com quotidianament, i els
mitjans en van plens i els polítics un exemple, la culpa, la vergonya o el
malestar sovint son posats a fora, en els altres o en l'Altre (una evidencia
social de lo dit, és l'auge d'Alba Daurada a Grècia, essent en aquest cas els
immigrants els objectes de la culpa projectada, etc.).
Si no hi ha espai, si el nostre estómac mental ha d'estar
sempre a rebentar no hi ha pensament possible, no hi ha maduració i no hi pot haver
canvi.
Dies enrere en un cèntric barri de Barcelona, El
Raval, concretament en el Teatre Raval, una entranyable companyia de teatre
representava l'obra "Dotze homes sense pietat" (coneguda com a pel·lícula
del 1957 amb la gran actuació d'Henry Fonda), bonica i justa metàfora per a
representar aquesta necessitat d'espai mental.
En l'obra es mostra com a traves del dubte es pot
generar coneixement. A l'inici de l'obra onze dels dotze membres d'un jurat
tenen molt clara la idea que han de condemnar a mort l'acusat (els motius
d'aquests membres del jurat poc tenen a veure directament amb qui estan
jutjant) i només un dels dotze diu que ell no sap si l'acusat és o no culpable,
i simplement demana als altres membres, temps i espai per a discutir-ho i contrastar-ho.
Per evitar indigestions mentals i tenir una bona
digestió, per a poder créixer i afrontar els canvis, cal sortir d'aquesta
lògica bulímica, individual i social, que com en el cas de l'obra citada també,
els onze membres del jurat, estaven immersos i disposats inicialment, sense cap
mena d'embut, a condemnar a mort l'acusat.
Tolerar allò incert, el desemparament o la culpa, i
donar-nos espai per pensar, dubtar, conversar i conjecturar, amb nosaltres
mateixos o amb els nostres grups de referència, pot ser un bon camí per
explorar (com el
protagonista de l'obra citada), que al menys, eludeix les pujades i baixades de
la pedra que Sisif estava condemnat a repetir.
