El denominat pensament únic comporta uns determinats
models mentals i de conducta. I com tot model mental, aquests també han estat
configurats a través d'experiències apreses i repetides que conformen la nostra
forma de percebre el present, les nostres formes de mirar, entendre,
relacionar-nos, anticipar i actuar sobre els esdeveniments.
Aquestes
formes de percebre el present no són pures, doncs com tota percepció té lloc
amb totes les experiències i la seva història passada (la seva memòria
conscient i inconscient), expectatives i pressupostos d'aquell que percep.
El pensament únic, culturalment dominant,
comporta una sèrie de valors (en el sentit d'idees generadores de conducta,
reconegudes com alguna cosa ideal i estimable per un determinat grup social)
que impregnen la quotidianitat del percebut.
Un d'aquests
valors dominants és la irresistible passió “malaltissa” per la novetat, que la trobem per onsevulla
cada vegada més present en la vida social, fins al punt que qui no esta en
l'ona de la novetat pot passar a ser un candidat a l'exclusió social.
Ja no són
solament els objectes de consum que tots coneixem, des d'una sopa a un smartphone,
sinó que tot requereix de la novetat,
i sobretot en l'àmbit oceànic de la “informació” sembla com que qui presenta
una presumpta novetat tingui la
recepta per navegar.
Els que
atresoren aquesta suposada recepta de pensament màgic per a navegants ho
passegen i pregonen als quatre vents, com “allò últim”, el que “has de saber”,
les “tres claus de l'èxit” per a tal cosa i com no, “les noves tendències
en...”, etc., etc.
Recentment
vaig llegir una ressenya sobre la presentació d'un llibre el relat del qual es
construïa de la següent forma: “exploren
en aquesta obra...tres tendències que estan revolucionant la investigació de
mercats i el màrqueting i que estan directament relacionades amb els canvis
ocorreguts en els individus, la societat i el consum. D'una banda, el pas de la
pregunta a l'observació, ja que entenen que la tècnica de fer preguntes i
obtenir respostes ja no és vàlida para determinats objectius d'investigació.”
(i seguia amb altres dues “tendències” que m'estalvio d'assenyalar)
Aquesta cita
anterior té en comú amb moltes unes altres, d'una banda, el considerar i donar
per descomptat que “el que esta
revolucionant”, és a dir el suposadament nou, és d'ordre superior a
l'existent o “tradicional”, com si Einstein fos superior a Newton, o com si la
truita de patates deconstruida fos superior a la truita de patates del celler
de la cantonada.
I d'altra
banda, que el que s'aporta com a novetat,
en aquest cas, “el pas de la pregunta a
l'observació”, és de l'ordre de la innovació quan, en molts casos, és una
simple repetició, mal entès, o banalitat sense fonament, doncs en aquest cas cabria
dir que tota pregunta suposa observació i tota observació és una interpretació.
La
irresistible novetat pot presentar-se
de mil formes, des de la cosa que és percebuda com a tal fins al simulacre
retòric-semàntic de la mateixa, i totes tenen en comú el missatge d'un valor
anhelat i suposadament “necessari”.
Però, que és
el que comunica aquest missatge de la novetat per posseir tal atractiu? i
sobretot, quines són les representacions mentals (pensaments, sentiments...)
interioritzades pel receptor sobre aquest tema?
Estem immersos
en una frenètica carrera d’enamoraments fràgils i efímers amb els objectes o de consum, que justifiquen la necessitat d'un Cupido continu amb la
finalitat de reabastir les nostres identitats, que alhora es dissol ràpidament
davant una altra novetat o davant la realitat trivialment imperfecta de
l'objecte consumit (de l’Iphone3, a l’Iphone4 i a l’Iphone5... i segueix).
La novetat
ens retorna el reflex d'un Jo transformat, immaculat, amb la promesa d'una vida
nova, però en la qual sense trigar massa s'imposa la vida real i hem d'abandonar
la nostra autoidealització.
La creixent hegemonia de valors “fluids”
(la novetat, els rècords, la rapidesa i celeritat, el simple, etc.), propis del
pensament únic, recorda bastant el
que caracteritza, en psicopatologia, l'anomenada “perversió” (en el sentit de
la desviació de l'instint respecte a la seva fi o objecte), és a dir, comprem
cada vegada més “compensacions”, “substituts” o “desplaçaments” dels desitjos,
frustracions, etc. Però això de fet no és nou, és alguna cosa que ja coneixem,
i que en el context actual es reforça en gran manera a través del plaer de la
compra-en-si, àvida d'omplir tremends “buits” emocionals.
La recepta de la novetat posseeix, com a conseqüència de l'anterior, “màgics”
efectes balsàmics sobre l'ansietat de la caducitat i l'ansietat d'originalitat
o de diferenciació, efectes tan propis i definitoris de la “societat liquida” i
del pensament únic.
Aquestes receptes de pensament únic que ens envaeixen, abans de consumir-les o
empassar-les sense més, val la pena digerir-les, doncs els actes sense
pensament o culpa assassinen el significat i la bona integració de l'objecte o
el que sigui.
Marcel Cirera
Desembre
2012
