La senzilla representació de l' Ecce Homo en el Santuari de la Misericòrdia
de Borja, un petit oli sobre el mur i pel que sembla d'escàs valor artístic,
probablement no figuraria en cap guia turística, ni tampoc la pietosa
"restauració" d'una anciana octogenària tindria més ressò que unes
xerrameques d'un veïnat benvolent.
Sembla obvi que la
sorprenent difusió d'aquesta "restauració", urbi et orbi, en les
altes tribunes mediàtiques ('The
Telegraph', 'Libération' i 'Le
Monde', BBC...així com mes de 160 països s'interessen pel fenomen mediátic
de l'Ecce Homo, etc.) i la permanència de la notícia en tot tipus de
mitjans, no existirien si no fos perquè es va reconstruir com una notícia
grotesca a través d'Internet.
De les xarxes socials
van sorgir reproduccions vàries, internautes a través de Twitter (#eccemono, etc.) van
afegir, a la pintura "restaurada", rostres de tot tipus, des de
personatges de la premsa rosa (Paquirrin, la Duquessa d'Alba, Belén Esteban,
etc.) a polítics (Zapatero, Rajoy, etc.). Fins i tot es va iniciar una
recollida signatures per que es conservi tal qual l'Ecce Homo recreat.
A part de la possible
arbitrarietat amb la qual es puguin considerar aquests fets, em sembla complex
albirar amb claredat els sentits de la seva notòria difusió, visibilitat i
capacitat d'incidència a la Xarxa.
En tot cas sí se
m'ocorren algunes hipòtesis i associacions, més o menys properes, sobre el
fenomen, que dit sigui de pas, amb tota la seva banalitat, o potser també per
això, en poc es distingeix d'unes altres i diverses banalitats i mediocritats
risibles encastellades a la mateixa Xarxa i en els mitjans- acomplexats per la
potència de la mateixa.
Amb tot el dramatisme
del succeït en aquelles èpoques, o del narrat (Evangeli de Joan, 19:5), sembla que
l'actitud de Pilat podia transmetre certa ridiculització cap al poder que es arrogava
Jesús. En aquest sentit entenc que la caricaturesca notícia de Borja i els
successos acompanyants, també representa una certa ridiculització, i conseqüent
diversió, no solament del fet en si, sinó també dels personatges
"sagrats" que han anat apareixent en les reproduccions de la Xarxa.
Però alhora que es
ridiculitzen els vells i "nous sagrats" també es mostren els marcs mentals
que guien i enquadren la ridiculització.
"Que
seria de les estrelles de la comunicació sense la rutinària frustració de la
immensa majoria?", es pregunta encertadament I. Castro Rei, (2007)[1]
i és que l'ànsia de singularització en la nostra cultura de consum, a la Xarxa
i fora d'ella, la possibilitat de ser
per un instant gairebé una figura publica, almenys en l'imaginari, (que és sinó
la peregrinació per fotografiar/se al costat de l'Ecce Homo de Borja?) "promet apartar-nos (aquest és el
sentit etimològic de la paraula "diversió" ) d'una
vida elemental, de la simplicitat que configura el dimoni de l'època" (Op.
cit.).
D'altra banda, també el
context de malestar que vivim avui, en molts casos tràgic, afavoreix la farsa,
és a dir, la por és menys por si ho fem risible.
Aquest malestar, els
terrors i temors que supuren per onsevulla en la nostra societat liquida són
part del fonament de la seguretat que ens "ofereix" el sistema, en
permetre'ns contemplar des de lluny barbàries alienes i guerres televisades
convertint l'horror i la por, en alguna cosa que es pot exorcitzar i en part de
la cultura d'entreteniment (zombis, vampirs, etc.).
La resposta immediata i
defensiva davant els malestars que vivim és la gran necessitat de trobar
enemics exteriors o simplement bocs expiatoris (des de "islamistes incontrolats",
"bàrbars" que sotgen en pasteres, fins a la pietosa veïna de Borja),
i posar fora, expulsar, excretar i projectar sobre el "Altre" les nostres
pròpies limitacions, errors, incerteses, etc. Al mateix es referia J. Attali a
propòsit de l'èxit del film "Titànic", és a dir, la idea que la
confortable vida en el Titànic (identificació metàfora amb la nostra societat)
va ser víctima d'un "succés extern", un iceberg, allunyant i evitant
així la incompetència dels seus promotors.
Tots tenim el nostre
iceberg, la qüestió és com ens manegem davant ell (dit sigui de pas, la imatge
de l' iceberg s'utilitza també per mostrar la relació conscient/inconscient).
La ridiculització que pul·lula
sobre l'Ecce Homo de Borja probablement també tingui a veure amb aquella
necessitat, o així m'ho sembla, que en aquest cas es vehicula a través de la mofa,
la burla i la conya d'allò banal i mediocre d'unes reconstruccions d'aparent
sabor profà.
El mitjà és el missatge
i els seus missatges, i així la Xarxa ho ha fet possible acompanyada de la
interessada divulgació dels altres grans mitjans.
La Xarxa és un sistema
social complex prenyat de relacions que ens atrapen, connecten i reconforten,
que el seu emergent és una subjectivitat col·lectiva que ens identifica, això
si, de forma parcial i efímera, des de la nostra subjectivitat
individual.
Potser un atzar, gairebé
ignot, hagi posat en solfa un concert de motivacions - algunes de les quals crec haver referit-
per donar lloc a aquesta coreografia múrria, descarada, somrient i enginyosa,
en el marc incomparable de la "sagrada" Xarxa, desvetllant vergonyes
alienes i pròpies, ocultes o negades, sota una "prestigiosa"
notícia i sota l'ànsia d'aparèixer en l'escena àdhuc que sigui a costa de
ridiculitzar al "Altre".
Aquest
"Altre" ridiculitzat em fa pensar en el que R. Davies[2]
posa en boca del daimon Maimas: "...el
Boig seria el recordatori sempitern del primitivisme inadmissible que
coexisteix en la vida amb la més refinada educació, el compromís vitalici amb
la compassió, el senyal que tot ésser humà està sempre a un pas del desordre i
l'abjecció, el conseller imperible d'extreure sempre el millor de quant la
fortuna li procuri."
Així, davant tal
suposada arbitrarietat atzarosa, ens queda la nostra capacitat de mentalització
i simbolització, la nostra capacitat de processar cognitiva i afectivament (amb
empatia i contenció), veritables antídots davant els malestars i incerteses de
tot tipus.
Marcel Cirera Agost de 2012
