Per explicar i imaginar el que m'inspiren els detalls...

25 de nov. 2010

Com Codorniu i Freixenet...en el Camp Nou










Ja sabem que el símbol va mes enllà del que se simbolitza, o d'allò que es representa, expressant tot una riquesa de sentit que pot quedar, mes o menys, oculta en la cosa simbolitzada. Així podem llegir la relació entre dues marques de cava (Codorniu i Freixenet) i dues parelles de personatges (Messi-Guardiola i Cristiano-Mourinho), que el 29-N brandaran els seus estendards en l’arena del Camp Nou.

De temps ençà l’històric de les publicitats de Codorniu i Freixenet ens mostren i representen coses diferents. Per una part, els missatges de Codorniu, amb la terra com a protagonista, el treball, la qualitat de lo ben fet, la unió d’un grup, lo proper emocional vinculat a una terra pròxima i nodridora, i també poc impactant i fins tot poc memorable, però amb una promesa d’autenticitat.

Per l’altre, Freixenet, destacant les bombolles daurades i un determinat star-system, se’ns representa en el daurat de les bombolles que s’enfilen, com les estrelles que llueixen exhibint-se a dalt dels podis, son una proclama triomfal d’aquell que es mostra com a Narcís emmirallat, és la proclama de l’alegria i la celebració de l’èxit expansiu i brillant. Culte a l’èxit i als valors individuals.

Heus ací dos estils publicitaris, dues promeses, dues trajectòries i dos esquemes de valors, quasi com la nit i el dia. Com aquests dos estils publicitaris, que expressen tarannàs i valors ben diferenciats, podríem trobar dicotomies d’aquest ordre en els diferents àmbits de la nostra vida quotidiana.

També en el mon de l’esport trobem aquestes expressions encarnades per exemple en dues parelles de gran rellevància actual, mediatica i simbòlica, com son Messi-Guardiola i Cristiano-Mourinho.

A traves dels discursos i narratives, que podem veure en els diferents mitjans de comunicació, sobre aquestes parelles de filiació (Messi-Guardiola i Cristiano-Mourinho), que semblen talment com emparentades en el seu codi genètic -cultural, patern -filial, es representen i s’hi projecten en elles dos imaginaris simbòlics, amb significats diferencials (tot i que, el pare no és mai igual que el fill) que evoquen respectivament marcs mes amplis.

Uns (Messi-Guardiola) son continguts en les seves expressions verbals i gestuals i els altres són expansius i florits. Messi, quan celebra un gol, aixeca els braços amb els dits índex cap amunt (al cel?) en senyal d’agraïment, Cristiano obre els braços, tanca els punys, treu pit amb senyal de fortalesa del gladiador vencedor.

Guardiola digué, en mig del Camp Nou, micròfon en mà, “persistirem” i prometé treball, i quan van mal dades mediaticament calla. Mourinho diu en una entrevista concedida a la revista France Football, "Gracias a Dios, me falta modestia"

Es diu de Messi que el seu joc esta en relació a l’equip i de Cristiano que l’equip juga per a ell. Guardiola diu, mes o menys, que la pedrera és tan o mes important que un títol i Mourinho sembla ser ell la pedra de toc.

En un interessant article R. Besa (“El silencio contra el ruido”. El País, 22.11.2010) escriu.: “Messi, muy introvertido, se remite al campo de futbol y a sus goles mientras Cristiano Ronaldo publicita sus mejores gestas y se agranda en los desafíos” i afegeix “Pocas veces un clásico ha encarado dos modelos tan antagónicos” i “Mourinho esta en las antípodas de Guardiola de la misma manera que Messi y Cristiano no se parecen en nada, salvo en su voracidad ante la porteria”

Aquests relats, que trobem dia a dia en els mitjans, aquestes correlacions de sentit més profundes, de fet, mouen les vides de molts, doncs son construccions mentals que projectem en els objectes i persones, identificant-nos-hi d’una manera o d’una altre.

Tornant al futbol, només afegiria que aquestes parelles també representen part de dos imaginaris, el Barça i el Real Madrid, i més enllà, com els dos caves en lo simbòlic, Catalunya i Espanya. (tema que dona molt de si). Recordo que l’enyorat M. V. Montalban deia que el Barça era com l’exèrcit desarmat de Catalunya.

Marcel Cirera
Novembre 2010