Per explicar i imaginar el que m'inspiren els detalls...

9 des. 2015

Polític nou, polític vell. Qui fa més net?





Gran part dels missatges construïts en les entranyes de la indústria mediàtica i també pels interessats situen el panorama polític espanyol, i en concret el 20D, com una mena de confrontació entre "el vell" i "el nou" (polítics vells vs. polítics nous; vella política vs. nova política, etc.), representada pel PP i PSOE per una banda i Ciutadans i Podem per una altra.

Segons com es miri aquesta confrontació pot ser una ingènua obvietat, una evidència centrada en un conflicte generacional, o una confrontació entre els maculats i els sense macula per corrupció, o entre suposats lideratges horitzontals enfront dels lideratges verticals de sempre.

Però aquesta mirada d'oposició entre "vell" i "nou" comporta el problema d'esdevenir un clar reduccionisme eufemístic o una simple figura retòrica segons el marc en el que és pensat.

Els discursos actuals sobre "el vell" i "el nou" els podem mirar des d'altres àmbits de significat, que a la meva manera de veure influeixen en el públic receptor dels mateixos: el dels valors, el publicitari i el pròpiament polític, els tres íntimament relacionats.

El primer, el dels valors, associat a uns nivells primaris de significació, "el nou" representa el que està per néixer o està naixent, la vida mateixa, que en els moments actuals actua com a valor enfront de tot el que pugui considerar-se vell , que en aquest sentit remet al caduc, a la mort. És més, avui veiem com “allò vell”  tendeix a evitar-se, en una societat en la qual regna l’obsolescència programada, en què “allò nou” mai pot madurar i la seva lògica és la d'embellir i negar la mort (ho veiem en la majoria de productes de consum, especialment els tecnològics).

Però potser, actualment, el més preocupant d'aquest enaltiment del que és "nou" és que sol comportar la no elaboració de la pèrdua i del dol per la cosa que en un moment va ser tinguda com a pròpia.

D'altra banda, i és de sobres conegut en els àmbits del màrqueting, l'ús ja d'anys del terme "nou". La seva força està en la promesa d'un re-abastiment de les nostres identitats (en relació a la força emocional de l'objecte investit), és a dir, el nou Iphone7 ens retornarà un reflex original d'un Jo transformat, immaculat, disposat a embarcar-se en una nova vida efímera (una espècie de auto-idealització perible).

Així mateix, els discursos nou / vell, en el nostre marc polític, apel·len associativament a la necessitat de "fer net" davant de la "brutícia" (corrupció, el Règim del 78 -per uns, no per altres-) o el que és el mateix l'ordre (el net) enfront del caos (el brut).

No oblidem que les dues forces emergents, Podem i Ciutadans, pel que fa al que simbolitzen s'assemblen com un ou i una castanya i en el simbolitzat es poden homologar, per algunes de les seves pràctiques mediàtiques o certes actituds dels seus líders, totes dues són, o gairebé són, verges i immaculades en l'exercici del poder.

Ells representen el net (Katharós) i enarboren, d'una manera o d'una altra, la legitima kátharsis. Però, prenguem nota del que li va passar en el seu moment a Giorgos Papandreu, portaveu de la kátharsis a Grècia, en la qual actualment el PASOK és ni més ni menys que residual.

Finalment, sobretot a les nostres coordenades sociopolítiques, podem veure que l'arena política es configura com una mena d'escenari on regeixen les lleis del simulacre, on votar o adherir-se a una opinió política és com comprar un objecte de consum i un determinat relat, més o menys efímers.

D'aquí que els estrategues de les formacions polítiques (enfundats en el paper de "politòlegs", que sona molt científic) busquin intrèpidament al que aspira qualsevol producte per posicionar-se adequadament en la ment dels consumidors, captar l'atenció, despertar interès, ser creïble i "enganxar" motivacionalment per mantenir la seva fidelitat.

En aquest sentit actua també la lògica nou / vell, "els nous", la "nova política" (de fet ningú accepta ser "vell", ni el PP, ni el PSOE), on els lideratges polítics emergents, amb alguns matisos i diverses coincidències, pugnen per aparèixer com a figures estel·lars a la caça del seu segment de mercat, en ressonància amb uns imaginaris col·lectius que es van construint.

Per tot això no és casualitat la percepció d’un cert messianisme amb trets omnipotents encarnada, assumida i / o projectada, en els líders polítics en els escenaris descrits, però aquesta percepció brilla encara més en els que es proclamen com a portadors d’allò "nou" .
En moments de crisi i de grans incerteses, com els actuals, bona part de les gents es refugien en les polítiques de seguretat i en les promeses maníaques de líders narcisistes. D'això en tenim exemples arreu.

Salvant les distàncies de context i trajectòria política el president Hollande que, abans dels atemptats de 13N a Paris, tenia una imatge i uns índexs d'acceptació per terra, l'estil de lideratge que posa en marxa després de la data, descrivint els atemptats com un acte de guerra, li suposa que el 74% dels francesos aproven la seva gestió en aquesta crisi i el 84% accepti subordinar determinades llibertats a l'imperi de la seguretat.

Hollande va guanyar credibilitat, però unes setmanes més tard podíem veure com el Front National (extrema dreta francesa) guanyava la primera volta de les eleccions regionals franceses (6 regions de 12 i aproximadament un 30% de vots).

Apuntar-se a les receptes simples, efímeres, de fàcil digestió, no només no garanteix l'eficàcia de les respectives polítiques sinó que s'allunya d'una necessària ètica política, que propiciï la maduresa, la tolerància i la capacitat d'elaboració de les pèrdues que tot canvi comporta, tan distant de posicions omnipotents, especialment per als que es diuen defensors dels de baix.



Marcel Cirera                                                                                    Desembre 2015

29 ag. 2015

Possibles imaginaris d’un conflicte

El pare-estat, la mare-pàtria i els germans



Entre tu i jo. Antony Gormley. Musée d'Art Moderne St Etienne, France, 2008. Foto. Y. Bressoneix 


Els grans grups

Tots els grups humans, tant els grups més o menys reduïts com els grans grups (fins i tot de milions de persones), o tant els grups “naturals”- desenvolupats socialment (una família, una colla d'amics, etc.) com els creats de manera “artificial” (grup terapèutic , grup de formació, etc.), produeixen uns relats o discursos  que els caracteritzen i diferencien com a grup amb una determinada cultura.

Aquests relats són unes construccions que tenen la seva base originària en les fantasies i els imaginaris inconscients que estructuren els respectius grups, com a formacions de compromís inconscient, entre els desitjos/temors o amenaces (ansietats)  i les seves defenses. Són propis de la vida dels grups i els trobem més o menys permanents en el temps i modificats parcialment en relació al context històricosocial.

Tals imaginaris els veiem emergir, o a vegades esclatar sobtadament i violenta, a traves de situacions de confrontació d'interessos, ideològiques, etc. que es donen més o menys quotidianament.

Però és en situacions de conflicte entre grans grups que aquesta confrontació pot adquirir uns nivells exponencials de violència, ja que en ells hi prevalen els elements grupals més primitius i dissociats.

Amb diferents expressions i formes aquesta confrontació violenta la podem veure avui, de manera dramàtica, en la peregrinació dels migrants que lluiten per sobreviure travessant  la Mediterrània i l’Europa central o esperant a Calais l’entrada al “paradís”.

També ho podem veure quan un determinat grup humà se sent atacat o perseguit  per un altre, que considera  a aquell com a rebel  (per ex. el conflicte Rus-Ucraïnès ) ; o quan un grup se sent portador d’una missió o d’una veritat, que ha d’imposar a un altre sovint de forma perversa (per ex. l’actuació de l’Estat Islàmic (EI) o la de Hitler); o quan el primer cas desemboca en el segon, com per ex. l’actuació de Sèrbia a la guerra dels Balcans o de l’ex-Iugoslàvia. Son exemples que podem trobar arreu, amb més o menys intensitat, en cada conflicte social i polític.

Centrant-nos en els grans grups que conformen països, podem observar que aquestes dinàmiques conflictives es manifesten de manera singular si es tracta de grans grups o comunitats en conflicte dins d’un mateix estat, constituït en un territori, que s’identifica com Estat-nació, i on en una part d’aquest hi ha, a la vegada, un grup humà que s’identifica com una formació nacional (tot i que pugui tenir certes atribucions administratives o estatals com a col·lectiu). Aquest és el cas de Catalunya/Espanya;  Regne Unit/Escòcia; Israel/Palestina; etc., cada cas amb les seves especificitats.

Imaginaris d'un conflicte

Des de la mirada sobre els grans grups intentaré conjecturar algunes idees sobre el conflicte existent actualment  entre  Espanya i Catalunya, mes enllà de les visions i debats polítics estrictes, o millor dit, sobre els imaginaris grupals que sustenten aquestes visions.

La meva intenció, en aquestes notes, és centrar-me en l’emergència  de l’actual conflicte entre imaginaris. No cal dir, que és una manera de mirar,  entre d’altres (històrica, política, etc.), massa sovint bandejada o col·locada en el bagul dels trastos inútils, com si els processos de pertinença grupal, les identificacions col·lectives, la producció d’imaginaris i les identitats no estiguessin en el nucli de la nostra vida individual i social.

Val  a dir, com a primera qüestió bàsica, que en totes les col·lectivitats organitzades (en relació a allò social) i estructurades (en relació al poder polític) ha existit i existeix, segons les conjuntures o marcs històrics,  la preocupació primària per expulsar o anul·lar  l’heterogeneïtat del seu interior, viscuda com una amenaça a la seva cohesió.  Aquestes diferències sovint són considerades com a font de litigis.

A la vegada, la construcció i afirmació de la identitat d’un grup és un procés originari, bàsic, conflictiu i complex en el seu desenvolupament, que depèn de la seva realitat interna i externa, de la delimitació del que està a dins i del que està a fora del grup en qüestió.

La dificultat per tolerar i fins i tot la voluntat per anihilar l’heterogeneïtat i la diferencia juntament  amb la pugna per les afirmacions identitàries, estan ancorades en les relacions històriques entre Catalunya i Espanya.

Des de temps històrics llunyans s’han anat construint dues representacions col·lectives, grosso modo, que tenen les seves arrels en unes formes d’organització productiva, social, política  (ben documentat per autors com J. Fontana, P. Vilar, entre d’altres), en unes llengües i cultures diverses i, en definitiva, en unes maneres de fer pròpies, que en el seu temps Valentí Almirall anomena “lo caràcter” [1]; per cert, un dels primers autors que es planteja obertament aquesta qüestió.

Aquestes dues representacions col·lectives, Espanya i Catalunya, s’estructuren cada una a partir d’un mecanisme de doble identificació, un entre els membres de la comunitat i l’altre a través de figures idealitzades (persones o esdeveniments), com un ideal del Jo -col·lectiu-.  Aquests mecanismes d’identificació ens mostren les notables diferències pel que fa a les respectives mentalitats i cultures grupals.

El conflicte entre els actuals imaginaris de Catalunya i Espanya, que es fa ostensiblement visible a partir de les primeries  d’aquest segle, cal emmarcar-lo a partir de dos elements bàsics i un tercer que n’és el corol·lari. Tots tres tenen a veure amb la representació (i vivència) del context sociocultural actual[2].

El primer element és la vivència d’un context global d’incertesa i pors generalitzades, que J.L. Tizón[3] caracteritza, al meu entendre, molt encertadament com a propi d’una “organització relacional perversa”.

El segon element, molt notori a l’Estat Espanyol, és el que s’ha anomenat com a crisi del model de la Transició (la debilitat de les institucions democràtiques, etc.) que té la seva contrapart  en els moviments socials  que feren eclosió, en les places de viles i ciutats, al crit de “no ens representen”, posant en qüestió la representativitat dels electes i el funcionament del sistema.

El tercer element, corol·lari dels anteriors, és el rebrot d’un conflicte institucional, polític, social i cultural entre uns models i aspiracions  dominants de l’Estat i d’Espanya versus uns models i aspiracions de les dèbils institucions catalanes i part de la seva població.

En aquest context les dues col·lectivitats  tenen o delimiten en si mateixes una doble vessant. Per una part una realitat interna del propi grup, que avui a Catalunya s’expressa a través de visions i sentiments encontrats, i políticament  a través de diferents subgrups amb posicions diverses respecte a la sobirania i la independència.  Per una altra part una realitat externa, és a dir, el que hi ha fora del propi grup, percepció que actualment, a Catalunya,  representa  de manera desigual un espai de conflicte amb unes determinades idees d’Espanya i de l’Estat.

Centrant-nos a Catalunya, podríem dir que aquesta realitat interna, emmarcada com per una pell fina (a la vegada límit i a la vegada espai d'intercanvi) d’un cos fràgil, és un espai mental  (la casa imaginària) en re-construcció, tenallat  en el seu si per diverses ansietats bàsiques (de fragmentació, dispersió i pèrdua). Aquest espai mental, en els moments més tensos i conflictius, és viscut com si fos claustrofòbic per a uns i, a la vegada, agorafòbic per a altres.

La configuració de l’espai mental d’aquest gran grup (conjunt dels ciutadans de Catalunya), és a dir, l’espai intern on té lloc l’emergència dels esdeveniments de l’experiència col·lectiva  respecte al fet català (les ressonàncies fantasmàtiques intersubjectives, les diferents identificacions parcials o totals i relacions), reflecteix el vincle amb allò extern, una idea d’Espanya-Estat viscuda amb diferents polaritats.

Així, podríem dir que en l’espai mental català hi conviuen dos grans imaginaris polars, que anomenaré: "espai d'identificació catalana" i "espai d'identificació espanyola"; en el ben entès que intento referir-me als aspectes més inconscients dels mateixos. Intencionalment  deixo de banda altres espais fronterers amb aquells (un exemple clar és representat per Súmate) i els nous espais mentals propis de la immigració recent, que configuren en conjunt un espai ric i complex.

"L'espai d'identificació catalana" correspon a l’imaginari de la mare-pàtria catalana, mai prou reeixida, ressentida i rabiosa quan es resigna,  impregnada de sentiments de pèrdua, (potser els més simbòlics són els que evoca el 1714), amb la persistència i intenció de redreçament com l’Au Fènix (com aquell “tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”)  i amb uns sentiments d’amenaça persecutòria de desmembrament  (ex. Wert i la llengua catalana). Probablement, també la por de ser envejat, en la projecció, comporta actituds inhibides, meselles i toves, que potser estan en el ferment de l’anomenat pactisme català.

Sembla  com si "l'espai d'identificació catalana" sigui portador d'una certa culpa amb una resignació oscil·lant  empeltada d'una lesió de l’autoestima i l'altre part ("l'espai d'identificació espanyola"), representi  l’encarnació  l’objecte persecutori. En una situació conflicte com l'actual, en aquest imaginari, dominen uns sentiments propis de la il·lusió grupal[4] en la defensa d’allò propi, de persistència en l'afirmació  de la dignitat col·lectiva i de re-construcció identitària com a gran grup.

L’altre pol o "espai d'identificació espanyola" és el d'uns sentiments  de pertinença arrelats a la terra d'origen (extremeny, gallec, etc.) i de reconeixement de la terra actual, on es viu i es treballa,  impregnats d’un imaginari sublimat superior, la mare-pàtria espanyola, que s’aixopluga, es fusiona i legitima amb l’essència de l’Estat, en tant que encarnació de la norma social superior, la vigilància i l’ordre (la llei simbòlica del pare-Estat).

En aquesta part polar, de mentalitat grupal espanyola o espanyola-catalana, el seu imaginari  sovint s’entronca amb certes reminiscències omnipotents i expansives ("la fúria espanyola", Don Pelayo, el Cid, la Hispanidad), de passions intenses i contraposades,  impregnades de misticisme, austeritat i sobrietat, d'arrel castellana. Aquesta polaritat  interna del grup entra en ressonància amb la realitat externa, amb la que es mantenen forts vincles emocionals.

"L'espai d'identificació espanyola" representaria la salvaguarda de la unitat grupal, la pervivència totèmica de la primera llei simbòlica (no matar al pare o el tòtem, que n’és el substitut) i l'altra part ("l'espai d'identificació catalana") representaria  l'atac o l'amenaça de desintegració de la llei primigènia del grup. En aquest imaginari dominen uns sentiments d’inquietud, frustració, incomprensió i a la vegada de ràbia i irritació.

Certament, sembla com si els sentiments de fragmentació, exclusió i pèrdua siguin latents i transversals a tot l’espai mental català, tant en un subgrup com en l’altre, però  tenyits o empeltats de la percepció i representació que se’n fa de la relació amb  l’objecte-realitat externa (la idea d’Espanya), sigui d’atac o de fusió.

En una entrevista d’un mitjà públic a una dona de Barcelona s’il·lustra, al meu entendre, el que he dit anteriorment. Diu la dona: “no queremos la independència, yo soy andaluza, esta es mi tierra y aquella también”.

A Catalunya la vivència del conflicte es veu reforçada i entra en ressonància amb la realitat interna del seu psiquisme grupal, com a grup humà travessat per la por a la despersonalització i a la fragmentació, sobretot en els moments més conflictius; fragmentació, que podem veure també, ens agradi o no, en allò cultural i lingüístic (“TV3. La teva”. La de qui?)[5], en els guetos migratoris, entre d’altres.

Aquella versió, diguem-ne atàvica, del sentiment de fragmentació i despersonalització del grup (a vegades amb un to fòbic) pot expressar-se de diferents maneres: com amenaça, com fan els acòlits del Sr. Fernández Díaz quan es lamenten que a Catalunya el procés sobiranista ha estat el causant que no es puguin menjar els torrons de Nadal en pau. Però també, en forma de “fatalisme”, quan s’afirma que  Europa no ens voldrà (mes o menys així s’expressava, fa uns dies, el Sr. Coscubiela), entre d’altres declaracions del mateix estil de diversos personatges públics.

A Espanya pocs dubten de la “roja”, pocs dubten de la pàtria o de les seves versions actuals, tot i que caldria pensar, o posar en qüestió, la conformació d'aquest imaginari patriòtic, per ex. com ha fet en els seus escrits Ramon Cotarelo[6].

Però, fins i tot el líder de Podemos (que diuen no ser, ni de dretes, ni d'esquerres), en plena eufòria omnipotent, deia fa uns dies "La pàtria es la gente”[7]; en una altra versió, alguns destacats líders del socialisme espanyol 2.0., s’han referit a una adaptació, sui generis, del patriotisme constitucional (model germanòfil); en fi, per no esmentar les múltiples veus amenaçadores dels portadors de les essències pàtries.

La complexitat de les relacions Catalunya-Espanya, com deia, adquireix una dimensió ressonant  a Catalunya, quan en el seu si es conformen uns grups discrepants o oposats, en major o menor grau, entre els abanderats del relat identificat com a nacional-català i l'identificat com a nacional-espanyol, o que compartint alguns aspectes molt parcials del relat d'un dels subgrups s’identifica amb el seu contrari per ex. el cas dels que sentint-se catalans a traves d’identificacions més o menys parcials (terra on viuen i treballen, etc.) s’oposen a la identificació nacional del col·lectiu identificat com a tal.

En moments conflictius i tensos, com els actuals, la relació entre aquests imaginaris   re-activa i re-genera uns “traumes escollits”[8], propis de cada part, que conformen un vincle parasitari  i per tant mútuament destructiu (a vegades amb trets sadomasoquistes).

Els dos imaginaris en conflicte, així simbolitzats, donen un sentit a les fantasies inconscients que suporten ideologies o relats quotidians, sovint airejats en el discurs social pels polítics i pels mitjans de comunicació, tan encontrats, amb tanta carrega emocional, que semblen impossibles de conciliar i que només puguin negar-se mútuament.

Potser per això la mentalitat grupal catalana, com un tot amb la seva possible complementarietat simbòlica, sovint no pot evolucionar cap a posicions més madures de cooperació, ja que esdevé bloquejada per una certa exclusió recíproca,  que dóna lloc, en certs moments, a uns imaginaris tancats en si mateixos.

Reconèixer i tolerar les diferències i projeccions mútues, enlloc de témer-les i intentar reduir-les  a qualsevol preu, pot constituir un resultat possible d’un enfocament diferent de la manera restrictiva del pensament social i polític actual i d’una praxi que és cada vegada mes qüestionada.

Una caricatura sobre les expressions polítiques dels imaginaris

Simplificant  com si d’un subjecte individual es tractés, podríem dir que en la ment grupal catalana, pel que fa a la seva expressió política, existeixen tres instàncies psíquiques, que estructuren respectivament tres construccions fantasmàtiques diverses.

Caricaturitzant aquest subjecte, podríem definir-lo com constituït per: un Jo de defenses febles (a vegades penetrat per l’Allò), que podria representar  l’espai sobiranista-independentista català (dramatitzat adequadament per l’abraçada Mas-Fernández, que ho il·lustra prou bé) i un Súper-Jo (o la seva part més estricta), que representaria l’espai unionista, més o menys nacionalista espanyol, (dramatitzat com la sublimació de la llei -del Pare-, de la qual fàcilment en podem trobar il·lustres conciutadans). Aquestes dues instàncies representarien, en allò polític, la polaritat bàsica en conflicte.

Però, i la tercera instància psíquica de la ment grupal catalana? Quina fantasia sub-grupal representa?

Seguint amb la simplificació caricaturitzada, la tercera part seria una instància psíquica dominada per un Jo-ideal (com el del reietó de la casa) que oscil·la bidireccionalment cap a la punta de l’iceberg racional-conscient  (com a bon cartesià), orientat per una part d’un Súper-Jo de llunyanes arrels marxistes (amb algunes excepcions més pures). Estic parlant d’un espai diguem-ne “intermedi” en la seva opció nacional catalana, que en part el podríem representar, en l’àmbit polític, amb els que s’anomenen “Catalunya Sí que es Pot”, exponent significatiu però no únic d’aquesta posició.

Seria com una part de la comunitat de germans que s’han unit per matar el Pare (Pujol-Mas) i celebrar el festí d’una incerta comunió totèmica, que realitza la identificació amb el pare mort, odiat i admirat, i que la seva interiorització ambivalent seria la base d’aquell Súper-Jo, també oscil·lant.

Sembla com si en la realitat mental catalana aquest rol polític “intermedi”, representant  l’ambigüitat (“es pot o no es pot?” ), hagi tingut en el passat i té avui una enorme rellevància social (esdevé primus inter pares). En el relat polític actual hi està força present.

En una recent entrevista[9] l’antropòleg Manuel Delgado deia:

“...i el paper dels del sí-no, que és d’absoluta ambigüitat. No hi ha manera de saber quin és el compromís de Catalunya Sí que es Pot per a convertir això en canvi social. Crec que ells tampoc no ho saben...” ... “Però miren de mantenir-se al marge d’aquest procés.” ... “Què fem? Ens mantenim al marge dient que el nostre regne no és d’aquest món o entenem que no podem faltar a aquesta cita?”

I Gemma Lienas, candidata de “Catalunya Sí que es Pot”, també en una recent entrevista[10] deia:

“No em manifestaré sobre si sóc partidària de la independència. És una qüestió que l’he mantinguda sempre reservada, no he fet bandera ni del sí, ni del no”.

Seguint amb la caricatura, aquesta reserva-secret, altrament força comú, sembla en certa manera el secret sobre una possible transgressió de la primera llei totèmica-simbòlica.

Més endavant afegia G. Lienas: “Crec que el canvi social l’hem de voler abans que la independència.”

Aquest  tipus  de dilema, amb certa ambigüitat, és viscut com un doble vincle que amb les seves especificitats, d’una manera o d’una altra, ha estat present en la història de Catalunya, és a dir, com una manera de pensar i estructurar les relacions Catalunya-Espanya. Recordem el Compromís de Casp, la posició del general Prim, el període de la Renaixença, la instauració de la Segona Republicà, el pujolisme i el “peix al cove”, etc.

L’anhel de convivència amb Espanya, intermedi entre les dues posicions polars (fusió i separació), ha format part de la ment grupal catalana i en menor mesura de la ment grupal espanyola (per ex. els debats sobre Espanya que es plantejava la Generació del 98), però sovint ha estat farcit d’incomprensions i confrontacions, que moltes vegades han acabat de manera violenta (el més significatiu fou l’aixecament franquista; “Antes una España roja que una España rota”, deien).

Més enllà de la caricatura. Un repte

En els últims temps, dins de l’espai grupal català s'han construït tres subgrups en el nivell politicosocial,  tres grans representacions  imaginàries, amb lideratges desiguals i produint relats diferents o matisats que cohesionen cada subgrup (em refereixo també a subgrups socials, no tan sols polítics).

Els tres subgrups s'han anat organitzant i estructurant a diferents nivells a traves de noves formacions (ANC, Súmate, SCC, etc.), polaritzant-se concretament respecte a les eleccions del 27 de setembre en tres expressions polítiques, que anomenaré  "subgrup-sí", "subgrup-sí/no" i "subgrup no".

Per una part sembla com si aquesta polarització hagi de mantenir la fragmentació, però per una altra, crec que s'apunta un cert procés evolutiu que va més enllà d'una fragmentació rutinària i encarcarada, ja que els subgrups, més perfilats i delimitats,  pugnen per la seva identitat d'una manera clara i oberta, dotant-se d'uns artefactes que els contenen (associacions, nous tipus de coalicions, etc.). Pot ser la represa d’un camí d'acceptació de la part diferent, en la ment grupal catalana?

Per cert, ni que sigui un indici,  el "subgrup-sí" en declaracions tant de Raül Romeva com d'Antonio Baños  ha apel·lat al "subgrup sí/no" a una possible col·laboració.

Atenuar en la mesura del possible les pors i els sentiments  d'escissió  de la ment grupal catalana, a traves de la cohesió del grup partint de l'acceptació de la diversitat, és una necessitat per a una convivència madura i a la vegada una manera d'evitar els clivatges projectats, per tal que l'altre pugui acceptar també els seus límits.

Sembla clar que en l'actual context sociocultural de la modernitat líquida tardana  podem apreciar  que la construcció de les identitats avui, individuals o col·lectives, és un procés de digestió lenta, desigual, heterogènia i múltiple, ja que apareixen diversitat de factors que posen en qüestió vells estereotips i prejudicis que tenim ancorats en els imaginaris.
 
Sigui com sigui, tinc la impressió que actualment Catalunya es troba en una transició complexa en el seu procés grupal intern-extern, de noves i velles projeccions i introjeccions, que afecten a l'autoestima, als estereotips, als prejudicis, etc., que la pot menar a repetir antigues inèrcies o obrir-se al repte, ple d'incerteses, de construir una identitat integrada, de pertinences múltiples (com deia Amin Maalouf), que pugui acceptar i tolerar  la seva diferencia i heterogeneïtat interna, condició per elaborar, a la vegada, el dol per les ferides externes.

nctual, ians, 
La construcció nacional és d’ordre polític, social, cultural, entre d’altres factors, però sobretot és un fenomen de representació col·lectiva, dels imaginaris que governen les relacions socials.
 
“No és en el nostre cos que ens sentim a casa: som a casa en la nostra ment una mica com en un cos”[11]



Marcel Cirera                                                                                    Agost 2015



[1] Valenti Almirall. “Lo Catalanisme”,1886. (Cap. II "Lo caràcter castellà" i Cap. III "Lo caràcter català"). https://ca.wikisource.org/wiki/Categoria:Lo_catalanisme
[2] M ‘he referit en aquest context en l'article, "Les identitats i els altres", Jul. 2014. http://marcelcirera.blogspot.com.es/2014/07/les-identitats-i-els-altres.html
[3] Jorge L. Tizón. Psicopatología del poder. Herder, 2015
[4] Per D. Anzieu, la “il·lusió grupal” representa certs moments d’eufòria fusional en qué tots els membres del grup se senten bé junts i s’alegren de formar un bon grup.
[5] La quota de pantalla de Tv3 el 2013 va ser del 13,5%. Informe 2012-13 L’audiovisual a Catalunya. CAC.
[8] Segons V. Volkan, el “trauma escollit” és aquell trauma viscut pels avantpassats, que ara  la imatge mental del succés serveix per unir el membres del  grup gran. Element molt significatiu de la identitat d’aquest grup.
[9] Vila Web. Manuel Delgado. 17.8.15
[10] Diari Ara. Gemma Lienas, 8.8.15
[11] Wollheim, 1969

31 jul. 2015

Millorar l’experiència dels supervivents de càncer a Catalunya






Per encàrrec de la Federació Catalana d'Entitats contra el Càncer (FECEC) es va realitzar (2014) un estudi i elaboració d'un pla d'acció per a la Millora de l'Experiència dels Supervivents de Càncer a Catalunya (http://www.juntscontraelcancer.cat/wp-content/uploads/Pdf/Supervivientes_CAT.pdf)

El treball el va realitzar Epirus Consultoria de Serveis Sanitaris.
Equip de consultors: Oriol Ramis, Marcel Cirera, Pau Farràs, Eulàlia Masachs i Dolors Ruiz-Muñoz.

Objectiu: Conèixer el nombre de supervivents de càncer a Catalunya, les seves vivències i identificar propostes d'actuació.

Metodologia: Càlcul del nombre de supervivents amb un diagnòstic de càncer en els cinc anys anteriors (per edat, sexe, tipus de càncer i territori).

Set grups d'exploració considerant edat, sexe, tipus de càncer i situacions personals i dos grups de professionals.

Dues jornades de treball amb les entitats de la FECEC per ajustar el diagnòstic i identificar propostes d'actuació.


Resultats: A Catalunya, l'any 2012, 107.778 persones més grans de 14 anys vivien amb un diagnòstic de càncer realitzat durant els 5 anys previs (60.606 homes i 47.172 dones). L'increment anual des de 2007 és d'un 1,7% en el cas dels homes, i d'un 1,6%, en les dones.

La finalització del tractament mèdic es percep com a abandó per la desvinculació amb el sistema sanitari i per l'acumulació d'emocions sovint poc elaborades. La transició de "malalt / a" a acceptar-se com a "persona supervivent" representa encaixar l'experiència viscuda i redefinir aspectes de la vida. Es detecten mancances relacionades amb les seqüeles físiques, la reinserció laboral o la necessitat de reorganitzar la vida.

Les associacions supleixen mancances del sistema formal d'atenció a la salut però amb un rol diferent i àrees d'actuació pròpies: relació social, orientació econòmica i fiscal, suport a l'educació, suport a les relacions familiars ia les tasques domèstiques, atenció a les seqüeles ia la cronicitat i reintegració en l'àmbit laboral.

Conclusions: Els supervivents de càncer creixen any rere any. Han de passar d'un sistema de dependència intensa, en la qual estan en mans d'altres, a estar en mans de si mateixos. Les associacions poden tenir un paper rellevant donant suport a aquesta transformació i en la cobertura d'altres necessitats no sanitàries.


11 juny 2015

Conjectures entre el malestar i el sentit






























La recerca de sentit i l’emoció del coneixement (en la vida, en els fenòmens, en les relacions, etc.) són uns dels vincles primaris del ser humà i motors de la nostra ment individual i grupal.

L’impuls al coneixement comporta estar obert a la curiositat i paradoxalment tolerar o acceptar que el nostre coneixement de la realitat serà parcial o aproximatiu, amb tots els neguits que això comporta,  doncs probablement se’ns fa difícil d’aprehendre-la com a quelcom definitiu o absolut, però és aquest actiu de cerca que ens posa en el camí del coneixement de la veritat (també objectiu consubstancial de tota ciència).

Massa sovint volem resoldre màgicament la tensió entre el dubte i la certesa, entre la pregunta i la resposta, pretenent carregar-nos de raons per evitar la frustració de la no-resposta o d’un coneixement complex. L’explicació racional ens tranquil·litza, sembla que ens dona certeses, però de fet de fet la raó és esclava de l’emoció i existeix per a racionalitzar l’experiència emocional.

Avui, en la  societat liquida, sembla ser  un imperatiu necessari tenir la resposta definitiva (només cal veure la proliferació de receptes suposadament eficaces, des de  l’anomenada autoajuda, passant per las claus de l’èxit que ens ofereix qualsevol trapella investit de guru, fins a l’omnipotència de la medicalització social), la resposta rapida, la resposta que tanca, elimina i esvaeix tot dubte, tot i que després aquest pugui aparèixer, altre volta, formulat d’altre manera. El desig de satisfacció immediata i la poca tolerància a l’espera dificulten l’emergència del sentit.

Maurice Blanchot deia, “La réponse est le malheur de la question” , que podria traduir-se com “La resposta es la desgracia de la pregunta”, és a dir, la limitació o aniquilació de la curiositat, doncs la pregunta obra camins i possibilitats que quan s’encarnen en una resposta sovint s’eliminen les altres possibilitats.

Entendre aquesta limitació, acceptar-la, poder observar des d’altres vèrtex, ens pot obrir a l’emergència de nous sentits. Quan Heisenberg, a traves de la seva recerca científica afirmava que era impossible calcular la trajectòria d’un electró perquè no existeix tal trajectòria, afirmava també que es impossible fer una observació científica si s’ignora la interacció entre l’observador i allò observat, i així buscant una veritat científica descobrí també la possibilitat de la incertesa (Heisenberg postula el Principi d’Incertesa).

Els processos d’elecció i decisió, com per ex. l’acte de compra, en la línia del que comentava anteriorment, els podem entendre com el canvi entre unes, més o menys, amplies possibilitats potencials de satisfacció (p. ex: una determinada quantitat de diner) i l’opció o resposta d’una satisfacció concreta (per ex: un producte). Aquí rauen les incerteses i les ansietats pròpies d’una elecció determinada (decidir i després fer una bona elecció). L’elecció i la decisió serien com el que se’ns explica a la Bíblia del que va fer Esau, que canvià el dret de primogenitura per un plat de llenties.

L’ Esau-consumidor d’avui es troba immers en un remolí de vertigen, amb els sentits aclaparats, sovint saturats i embotits  d’informacions, o millor dit de missatges, constants i contínuament canviants, i a cada u  li correspon decidir i escollir en la mesura del seu context.

Però aquest context, en els nostres dies, esta impregnat  de malestar o al menys de certs aspectes (corrupcions varies, pors, desconfiança, etc.) que enterboleixen aquella elecció i presa de decisions, és a dir, els comportaments socials estan íntimament afectats per aquests estats d’ànim col·lectiu, que potser hom prefereix no conèixer, però que como a investigadors, o simplement com a subjectes moguts per la curiositat, ens correspon entendre o preguntar-nos que signifiquen.

Cal no confondre la realitat amb els fenòmens observables, doncs qualsevol individu, tot i que a simple vista ens pot semblar un subjecte aïllat, es portador d’una visió grupal, és un esser grupal, i per tant per entendre aquell malestar o les actituds i comportaments socials, cal fer-ho des dels contexts o des dels grups que l’han conformat com individu.

Davant les dificultats per entendre aquest subjecte-consumidor de la societat liquida, poc fidel, voluble, hiperconnectat, etc. cal pensar-lo des d’una òptica grupal-contextual i en conseqüència cal emfatitzar que per observar, estudiar i analitzar aquestes dinàmiques socials necessitem les eines grupals, necessitem els grups d’estudi o  d’exploració, doncs aquelles dificultats no son un problema d’ordre tecnològic o del funcionament cerebral, son essencialment una qüestió que apel·la als vincles socials.

Des de la curiositat de la pregunta i des d’una visió grupal voldria conjecturar breument sobre dos aspectes de la realitat social d’avui, font d’estats d’ànim de profund malestar : la corrupció i la “cultura del rendiment”.

Al meu entendre, tant en la corrupció com en la “cultura del rendiment”, es posen de relleu els dos elements que he comentat anteriorment, per una part aquell aforisme de Blanchot (“La réponse est le malheur de la question”) i per altra, que allò individual és social i el que és social també es fa individual, tot i que depenent de l’enfoc en veiem més l’un o l’altre. Assumeixo que aquests dos elements son parcials i incomplets i no saturen o expliquen per si mateixos, òbviament, la complexitat de la realitats socials de la corrupció com de la “cultura del rendiment”.

La introjecció d’aquestes dinàmiques socials, pautes de corrupció i “cultura del rendiment”, comporta diversos tipus de conseqüències, i de diferent ordre (ètic, vital, emocional, etc.), no essent menys importants les restriccions de les capacitats de pensar i elaborar.

Corrupció i “cultura del rendiment” són dues maneres de fer, dues maneres de comportar-se,  íntimament arrelades en les nostres societats actuals, dos tipus d’actituds diverses però que tenen en comú, cada una amb la seva especificitat, generar respostes socials primàries i regressives.

Més enllà de les consideracions ètiques i polítiques, però necessàriament presents, em centraré en alguns  dels possibles significats i conseqüències en l’àmbit de les relacions socials.

La corrupció suposa algun tipus d’alteració i desintegració que te com a resultat la perversió d’una cosa, d’un subjecte o fenomen. Avui estan a l’ordre del dia els escàndols i corrupteles de tota mena i a tots nivells, la llista seria interminable i contínuament engreixada, arribant a límits vergonyants, com per ex. la recent descoberta d’una organització italiana, de personatges de tota mena, que traficava i es lucrava amb els centres d’acollida d’immigrants.

Com per casualitat, és en plena crisi (o “estafa”, com diuen alguns) quan es posen a primer pla de tots els mitjans d’informació la divulgació incessant de grans escàndols de corrupció, assenyalant sobretot els corruptes ( no tant els corruptors i ni els seus sistemes) com una manera d’expiar i projectar el mal cap a fora, individualitzant-ho.

Crec que no cal imaginar massa per pensar que la corrupció es una qüestió sistèmica i en aquest sentit ens toca a tots d’una manera o d’una altre, a alguns directament per identificació i a d’altres indirectament, doncs encara que sigui a petita escala, podem ser contribuïdors, més o menys conscients, en aquest estat de coses per més que les condemnem de forma declarativa. Davant del dubte caldria preguntar-nos per ex., com pot existir i excel·lir un sistema d’aquestes característiques?; Quantes vegades no hem contribuït a fer créixer les audiències de concursos i tertúlies ostensiblement perverses?

Sempre estem en risc, però hi moments en la historia de la humanitat, que per determinades circumstancies, i ara n’és un, els vincles socials s’afebleixen i un Narcís omnipotent regne en les ments col·lectives, depreciant el diferent, l’Altre. En el seu moment M.L. King  cridava l’atenció dels seus conciutadans tot dient: “La nostra generació no s’haurà lamentat tant dels crims dels perversos, com de l’estremidor silenci dels bondadosos”.

En les circumstancies actuals la corrupció s’incuba i troba un excel·lent caldo de cultiu en la “cultura del rendiment”, juntament amb les especificitats de cada lloc.

La “cultura del rendiment” emergeix de les actuals societats industrialitzades, de poder neoliberal i “neocon”, que són cada vegada més societats del rendiment, tal com les defineixen determinats autors ( entre ells, Byung-Chul Han, al qual em vaig referir en un anterior article[1]), caracteritzades per la creença en una mena de  capacitats sense límits, on el subjecte, convertit en “marca personal”, sembla comportar-se com un Sísif amarat de positivitat i eficiència, aparentment infatigable, en lluita pel més i més, amb la fantasia d’aconseguir-ho tot i ara (a la inversa del que deia F. Pessoa: “venç només qui mai aconsegueix” ), fragmentari i de vincles efímers, que pregona  paradoxalment, en allò col·lectiu, l’anhel del “Yes, we can”.

Les societats o els grups socials presidits per aquesta “cultura del rendiment” tenen per ensenya l’eficiència i aquesta és una forma elemental de negació. El lucre, aconseguir el màxim amb el mínim cost, és el bottom line de la “cultura del rendiment” i per això cal la màxima eficiència, on les consideracions ètiques i compassives son un destorb. En l’entrevista que Gitta Sereny[2] fa a al comandant del camp de Treblinka, Franz Stangl, aquest defensa la seva “tasca” (l’extermini de milers de persones) en base a la més estricta eficiència. La “cultura del rendiment” difereix en l’escala, però no en el concepte.

La “cultura del rendiment” deixa al subjecte sense espais buits, saturat de tasques i reunions, sempre estressat (és clar, em refereixo en els que poden estar-hi), permanentment hiperconnectat i àvid de sensacions, difícilment transformables en pensament, doncs per això disposa d’un  smartphone eficientment connectat a traves dels seus canals sensorials, com a via de substitució i compensació.

L’avidesa sensorial, que es manifesta arreu i en diferents àmbits, te un caràcter bulímic que no permet l’emoció del coneixement, ni la transformació en emocions i pensaments. Així doncs, on es l’espai per a la creativitat?

En un dels llibres Apòcrifs de l’Antic Testament, podem llegir que “la saviesa arriba a l'home docte pel lleure”; En un sentit similar, es diu que Arquímedes de Siracusa va poder sortir nu pels carrers, cridant ¡Eureka!, després d’haver-se relaxat plàcidament en la seva banyera.

Sembla com si el subjecte de la “cultura del rendiment” necessiti també l’eficiència en el seu lleure, real o metafòric, que és el mateix que dir que no es permet o no pot permetre’s tenir un espai mental per confrontar-s’hi. Podria ser ben bé el cas d’aquell científic eficient, intel·ligent i excel·lent en la recerca de les emocions inscrites en les cadenes del DNA, però que es incapaç de pensar emocionalment.

Si la creativitat no neix amb fòrceps i les llevadores són un espècie en extinció, com ens ho farem?

La corrupció i l’ànsia per la cobdícia, d’un més i més inesgotable (mai acaba essent del tot satisfactori), impregnen les nostres societats actuals (juntament amb altres factors que intencionadament obvio)  generant uns alts nivells d’incertesa, amb les seves ansietats consegüents, que afecten els comportaments socials dels diferents col·lectius i institucions, amb nivells de malestar i sofriment diversos.

Aquelles lògiques socials (la corrupció i la cobdícia de la “cultura del “rendiment”), maníaques i omnipotents, es construeixen sobre unes narratives (o fantasies inconscients) que les justifiquen i  serveixen per trobar escapatòries fàcils davant dels fracassos (els enemics son culpables), és a dir, la confrontació dels subjectes amb les complexitats de les situacions grupals provoca en aquells fenòmens regressius, respostes primitives i ansietats, pròpies de cada grup i circumstancia, reactivant uns mecanismes defensius[3] (negació, dissociació, etc.) que suposadament eviten el malestar.

Però, si davant les incerteses, individuals o grupals, som capaços de construir fantasies narratives lligades a la realitat, i no a la omnipotència, o si davant dels fracassos d’aquestes podem assumir-los, tolerar-los i elaborar-los, això ens permetrà connectar amb la realitat i convertir-ho en oportunitat per a obtenir algun tipus de benefici.

Confrontar-nos amb el malestar, o amb el canvi social, es una tasca difícil, però com ens recorda V. Frankl[4], en la seva experiència en els camps d’extermini, “únicament els homes que permetien que es debilités el seu intern sosteniment moral i espiritual queien víctimes de les influències degradants del camp.” “ ... moltes vegades és precisament una situació externa excepcionalment difícil la que dóna a l'home l'oportunitat de créixer espiritualment més enllà de si mateix.

Tot i així, sembla com si en mig de tanta incertesa i malestar hi hagi una pugna naixent, en determinats col·lectius, per la cerca de sentit, per un pensament més integrador i unes actituds més vinculades amb el reconeixement de la necessitat de l’Altre, amb més atenció i cura vers el sofriment humà, amb més capacitats de reparació, compassió i gratitud.

¡Així sigui!

Marcel Cirera                                                                                                         Juny 2015





[1] Canvi polític i resistències al canvi. M. Cirera,  marcelcirera.blogspot.com.es/  8.4.15
[2] Gitta Sereny, Into That Darkness. Nova York, Random House/Vintage, 1983
[3] El conjunt d’ansietats, fantasies i mecanismes defensius posats en joc estan en la base del que Bion va anomenar Supòsits Bàsics. En aquest sentit hi ha un interessant treball (fet a partir d’entrevistes en profunditat), de D. Tuckett, sobre el comportament dels mercats financers que il·lustra aquestes dinàmiques i  funcionaments inconscients. “Minding the markets”. David Tuckett, 2011 Palgrave Macmillan
[4] “El hombre en busca de sentido”, Viktor Frankl. Ed. Herder, 2003