Per explicar i imaginar el que m'inspiren els detalls...

2 de maig 2018

Jornada de reflexió sobre les vivències emocionals des de l’1 d’octubre fins ara


Una mirada cap endins


D'ençà de l'1 d´Octubre, i en un marc polític d'intervenció de la Generalitat (aplicació del 155, empresonaments, etc.), hem vist com il·lusions i esperances d'una bona part de catalans convivien amb el silenci i el rebuig d'una altra part de catalans i d'una gran majoria d'espanyols, emergint cada vegada més un clima social de malestar, ansietats, pors, ràbia, incertesa i desorientació, afectant de diverses maneres l’estat d’ànim i l’autoestima de no poca gent en la seva vida quotidiana.
En aquesta situació necessitem de l’escolta, la comprensió i la cura de tots, per tal de donar suport al nostre apoderament individual i col·lectiu.
Per aquests motius hem dissenyat una Jornada per reflexionar i mirar de cara aquestes vivències compartides. La tasca que ens proposem consisteix a:

Compartir i reflexionar col·lectivament sobre les
 vivències recents, personals i col·lectives que, de fons,
 donen sentit i ens poden explicar el nostre estat d’ànim



Jornada i mètode de treball
·       Dia 5 de maig de 10 a 13h. Local: Casal de Joves Queix (Carrer de Rocafort, 236)
·      El mètode per a fer la tasca és la reflexió de cadascú sobre la pròpia experiència i les interaccions amb els altres durant les sessions de treball en grups, amb l’ajuda de persones que actuaran com a  facilitadors.
·       Després de la sessió, per qui vulgui, farem un dinar plegats (de carmanyola).

Inscripcions
·      La participació implica l’assistència a tota la sessió.
·   La inscripció es farà a traves del Telegram del CDR o notificant-ho al mateix CDR Esquerra Eixample.

Organitza: CDR Esquerra Eixample



19 de març 2018








Experiències emocionals i exploració de sentits compartits del conflicte actual Catalunya-Espanya



II Jornada experiencial i de reflexió
Organitzada per l’Associació cultural Casa Orlandai i promoguda per “Espais de Pensament”


D'ençà de l'1 d´Octubre, i probablement d'abans, hem vist com les il·lusions i esperances d'una bona part de catalans convivien amb el silenci i el rebuig d'una altra part de catalans i d'una gran majoria d'espanyols, emergint cada vegada més sentiments de malestar, ansietats i pors, en un marc polític d'intervenció de la Generalitat (aplicació del 155, empresonaments, judicialització política, etc.) i d'una certa confrontació, a vegades explicita, en la societat civil.
Actualment, la polarització i la hostilitat d’aquesta situació és present, directe o indirectament, en els diferents àmbits de la vida quotidiana de moltes persones a Catalunya. La incertesa sobre un futur immediat i els neguits diversos semblen ser el pa de cada dia pera molts.
Quan grans col·lectius o grups humans entrem en conflicte, les vies tradicionals de l’acció política es veuen fortament limitades i tendeixen a enquistar-se en la confrontació. Els grups en conflicte apel·lem, de manera conscient i sobretot inconscient, a la identitat, a la història i, sovint, actualitzem i revivim velles ferides compartides que reforcen el sentit de pertinença.
A Espais de Pensament donem importància a allò que és emocional en la manera de funcionar dels grups humans, tot i sabent que normalment és un aspecte que s’intueix però no es vol reconèixer. Els aspectes menys conscients de les nostres opcions col·lectives, il·lusions i esperances, sovint són qualificats d’irracionals o “màgics” i són exclosos del pensament explícit.
Però, quan la política es redueix a la força, a la imposició o a la negació de l’altre, tenim dos camins l’exclusió i l’enquistament en la barbàrie o la tolerància i persistència en la recerca de sentits compartits.
Nosaltres, pensem que és molt important identificar aquells aspectes emocionals i menys conscients, mirar-los de cara, intentar d’entendre’ls i treballar-los perquè entenem que juguen un paper clau en el comportament col·lectiu. Més encara, l’efectivitat de l’acció política, com qualsevol acció humana, ve molt determinada per la capacitat d’entendre’ns millor.
D'acord amb aquest enfocament, hem dissenyat unes Jornades que ens permetin explorar, d'una banda, els aspectes més inconscients que trobem en el nostre món mental i fer sentit del conflicte que es viu a Catalunya en relació a Espanya i, d'una altra, com influïm i som influïts pel funcionament dels diferents grups confrontats.
Allò que ens mou és entendre'ns millor, sabent que som lluny de la comprensió total.
De manera concisa, la tasca que ens proposem consisteix a:

Explorar i reflexionar sobre les vivències personals i

 col·lectives que, de fons, donen sentit i ens poden

 explicar el conflicte Catalunya-Espanya avui.


Jornades i mètode de treball

Jornada experiencial, dia 20 d’Abril
·    Durant les sessions treballarem a partir de la interacció entre els participants i no a partir d’exposicions teòriques.
·       Les eines per a fer la tasca són la reflexió de cadascú sobre la pròpia experiència, les interaccions que es produeixin en les sessions, les metàfores utilitzades i la interpretació d’allò que està passant en els grups.
·  El rol dels consultors és el de recordar la tasca, subministrar interpretacions, identificaraspectes del funcionament grupal que ajudin en la tasca i vetllar pels límits.

Jornada de reflexió i diàleg, dia 21
·    Sessió de contrast i intervisió de la sessió del dia 20. Amb la participació del Dr. J.Oriol Esteve, psicoanalista, expert en el funcionament grupal
·  Sessió de diàleg sobre l’experiència grupal en situacions de conflicte amb la participació de Iñigo Retolaza de MemoriaLab, protagonistes d’iniciatives similars al País Basc

Horaris, dates i lloc

La Jornades es realitzaran durant la tarda del divendres 20 d’Abril el matí del dissabte 21 d’Abril de 2018, a la Casa Orlandai, C. Jaume Piquet, 23 - 08017 Barcelona.
L'horari serà el següent:

   · Jornada experiencial: divendres 20 d’Abril de 17,30 h a 21 h (la recepció dels participants s’iniciarà a les 17.00 fins a cinc minuts abans de l’inici de la Jornada)
    ·   Jornada de reflexió i diàleg: dissabte 21 d’Abril de 9.45 a 13.45 h


Inscripcions
La participació és limitada a 20 participants i implica la participació tant el divendres com el dissabte. Cal inscripció prèvia a la Casa Orlandai (www.casaorlandai.cat). L'acceptació de les inscripcions es farà d'acord amb l'ordre en què aquestes arribin. El període d’inscripció s’obrirà el dia 3 d’abril i finalitzarà dos dies abans de l'inici de la Jornada.

  
Informació
Per més informació, podeu contactar amb: espaisdepensament@gmail.com
o consultar el web: http://espaisdepensament.wix.com/espais-de-pensament o el programa d’activitats de Casa Orlandai







15 de febr. 2018

Ens calen altres mirades



En l’escenari polític que vivim actualment sembla que les dinàmiques dels esdeveniments es succeeixen amb una velocitat que, a vegades, sembla difícil de digerir, sobretot quan la informació deambula vertiginosament pels camins digital-mediàtics, com les turbulències habituals dels mercats financers.

A Catalunya, d'ençà de l'1 d´Octubre, i probablement d'abans, hem vist com les il·lusions i esperances d'una bona part de catalans convivien amb el silenci i el rebuig d'una altra part de catalans i d'una gran majoria d'espanyols, emergint cada vegada més sentiments de malestar, ansietats i pors, en un marc polític d'intervenció de la Generalitat (aplicació del 155, empresonaments, judicialització política, etc.) i d'una certa confrontació, a vegades explicita, en la societat civil.

Actualment, la polarització i l’hostilitat d’aquesta situació és present, directe o indirectament, en els diferents àmbits de la vida quotidiana de moltes persones a Catalunya. La incertesa sobre un futur immediat i els neguits diversos semblen ser el pa de cada dia per a molts.

Quan grans col·lectius o grups humans entren en conflicte, les vies tradicionals de l’acció política es veuen fortament limitades i tendeixen a enquistar-se en la confrontació. Els grups en conflicte apel·len, de manera conscient i sobretot inconscient, a la identitat, a la història i, sovint, actualitzen i reviuen velles ferides compartides que reforcen el sentit de pertinença.

Per tal de poder connectar amb l’altre ens cal posar de relleu allò que és emocional en la manera de funcionar dels grups humans, tot i sabent que normalment és un aspecte que s’intueix però no es vol reconèixer o es deprecia. Els aspectes menys conscients de les nostres opcions col·lectives, il·lusions i esperances, sovint són qualificats d’irracionals o “màgics” i són exclosos del pensament explícit.

Quan la política es redueix a la força, a la imposició o a la negació de l’altre (per no parlar de la racionalitat algorítmica com a nous sistemes de control), tenim dos camins: l’exclusió i l’enquistament en la barbàrie o la tolerància i persistència en la recerca de sentits compartits.
 
Per a la transformació individual i col·lectiva és important identificar aquells aspectes emocionals i menys conscients, mirar-los de cara, intentar d’entendre’ls i treballar-los, perquè juguen un paper clau en el comportament col·lectiu. Més encara, l’efectivitat de l’acció política, com qualsevol acció humana, ve molt determinada per la capacitat d’entendre’ns millor.

Com diu G. Lakoff[1], "Mentre seguim ignorant la dimensió moral, mítica i emocional de la política, mentre ens cenyim a l'aplicació pràctica de tals o quals mesures, no entendrem la naturalesa del procés transformador".

Es tracta doncs, de poder mirar-nos allò polític també amb una altre visió, és a dir, pensar els aspectes socials i polítics des del punt de vista del funcionament de la nostra ment. No amb receptes preestablertes, no com un codi de bones pràctiques, sinó poder escoltar i pensar més enllà del que sembla evident i literal, com per ex. preguntar-nos, si quan ens referim a la “nació” probablement estem apel·lant, també, a una determinada idea de família, amb el que això pot representar; o quan, en el cas de Catalunya, hi ha una part significativa de gent que vota a Ciudadanos, potser també te a veure amb un ressentiment transgeneracional no elaborat.

Si fugim de la resposta immediata i reactiva, que sovint ens porta a un atzucac o a més del mateix, i ens obrim a preguntes connectades amb el nostre sentir, amb el nostre funcionament emocional, individual i col·lectiu, sens poden obrir nous camins per entendre i actuar.

En la situació que es viu a Catalunya, entenc que cal fer un treball que ens permeti explorar, d'una banda, els aspectes més inconscients que trobem en el nostre món mental i fer sentit del conflicte que es viu a Catalunya en relació a Espanya i, d'una altra, com influïm i som influïts pel funcionament dels diferents grups confrontats.

Es tracte, al meu entendre, d’ampliar al marc mental i obrir-nos a certes noves preguntes que no es poden resoldre amb el pim-pam-pum del la política pragmàtica.

Avui, en el context que vivim, ens cal trobar i construir espais de dignitat compartida, no despòtics, de confiança i empàtics, en el supòsit que allò que ens mou és entendre'ns millor, tot i sabent que som lluny de la comprensió total.



Marcel Cirera                                                                              Febrer 2018


[1] Lakoff, George. Política moral. Ed capitán Swing, 2016

24 de gen. 2018

Catalogne. L’ignominie est en marche


Catalogne. L’ignominie est en marche

(PAR GABRIEL LAFLECHE)
Si l’on devait tracer en un trait le caractère de l’espagnol, qu’en serait-il ? Fondamentalement, l’espagnol est dans l’inconscient collectif, celui qui a écrasé les civilisations d’Amérique du Sud. Un conquérant, un guerrier, un militaire fier de ses batailles. D’ailleurs, l’espagnol, à l’entendre, n’a jamais connu de défaite. Quelques déboires, tout au plus. Le type de bataille n’est pas important : c’est un soldat ! Un guerrier qui trouve sa raison d’être dans l’affrontement, l’anéantissement de l’autre et l’humiliation de celui qu’il a soumis. Que celui-ci soit un homme, un taureau ou un moulin, c’est pareil. Il a vaincu, il est fort et vaillant ! Que le combat fût inégal, ridicule ou burlesque lui importe peu. Son but est de montrer sa valeur en abaissant celui qu’il a terrassé. Et s’il perd une bataille ? Il efface l’événement de sa mémoire et de l’histoire. L’espagnol est un personnage issu de la mythologie ibérique : il n’est d’aucune région en particulier. Mais la région qui répond le mieux à cette description est la Castille historique, ou le gouvernement de Madrid. C’est de là qu’émane cette pestilentielle odeur de testostérone. Pourtant une constante est remarquable : Castro était galicien, Franco était galicien, Rajoy est galicien, Hitler…. Ah, non, pas lui ! Lui, il était autrichien. “Les Espagnes” sont les pays du couchant comme le disaient les Romains. Serait-ce le pays où l’on se couche ?
Et le catalan qui est-il ? Son héritage historique fait de lui un négociant. Le phénicien, le vénitien de la péninsule ibérique. Tout d’abord parce que son droit coutumier d’héritage l’a forcé à le devenir : le droit de “l’hereu”, ce ne sont que les fils aînés qui héritent sans partage des propriétés. Cela contraignait les cadets à s’installer en ville et devenir des bourgeois. C’est à partir de ce moment-là que le tissu urbain, commercial et industriel se densifie en Catalogne. Lorsque la Castille fait tomber le monopole du commerce avec les Amériques à la fin du 18ème siècle, la Catalogne est prête : c’est l’explosion économique. De plus, le décret de Philippe V interdisant aux Catalans de faire de la politique ne fait qu’attiser cet activisme économique et intellectuel. La Catalogne se trouve être une terre d’accueil depuis l’antiquité. Les flux migratoires en provenance de tout le bassin de la Méditerranée font très tôt de cette région un havre de paix pour beaucoup de peuples. Ce brassage et ces migrations sont une partie constituante de la richesse culturelle et économique de la Catalogne. A titre d’exemple : durant l’inquisition, le comte de Barcelone fut le seul à punir les coupables du génocide du quartier juif de Barcelone.
Alors comment faire cohabiter deux sociétés, deux mentalités si diamétralement différentes ? L’une hiérarchisée et absolutiste, dans laquelle le peuple craint le pouvoir et se conforme aux règles, qui n’a pas vécu la Révolution industrielle, qui a dirigé la Contre-réforme et ignoré le Siècle des Lumières. Et l’autre composée de commerçants, artisans et ménestrels, dans laquelle le pouvoir est pactisé, qui a vécu la révolution marchande puis la Révolution Industrielle, qui a pratiqué la tolérance, stimulé l’innovation et qui a fait de la démocratie une réalité naturelle et partagée.
Ce qui se passe aujourd’hui en Catalogne est le cauchemar du conquistador : le peuple qu’il essaye de soumettre résiste et refuse de passer sous le joug. Alors, il essaye d’appliquer sur l’insoumis des techniques qu’il comprend et qui qui fonctionneraient sur lui-même : il fait subir la violence et l’humiliation.
L’humiliation… Erigée en institution par le gouvernement espagnol au travers de l’application de l’article 155 de la constitution espagnole. Cette violence sournoise, émotionnelle et destructrice. Cette violence pratiquée par l’Etat mais aussi légalisée par l’Etat. Il est désormais autorisé aux médias, aux hommes politiques, aux gens de la rue de brimer, insulter et mépriser les Catalans. Comme en plein franquisme. Epoque bénie par le gouvernement actuel, puisqu’elle permettait à chacun de mépriser et d’opprimer l’autre de manière légale. De le soumettre au quotidien. De faire preuve à l’égard de celui qui doit se soumettre de la plus méprisante des condescendances. A la manière du racisme le plus crasse.
Le saviez-vous ? En période franquiste, les autres langues que le castillan étaient interdites. Lorsque qu’une personne parlait une des langues prohibées, catalan, euskara, galicien, il était repris de la manière la plus rude : “Hablame christiano ! ” (Parle-moi le chrétien !). Histoire de bien montrer la différence entre le conquérant et le barbare. Il en va de même aujourd’hui.
Aujourd’hui, ce genre de pratique est à nouveau permise. Selon Ramón Blázquez, l’avalanche d’ignominies et de vexations découlant de l’application de l’article 155 était programmée par le gouvernement. Elle est persistante et violente dans la presse, en particulier télévisuelle, et sur les réseaux sociaux. Même le Pays Basque, dit-il, durant la plus violente des périodes terroristes, n’a pas subi de telles vexations, humiliations, insultes, disqualifications et outrages.
Il y a deux faces à ce torrent d’ignominies : la première est frontale et primaire. Il s’agit de l’insulte et le mépris public quand Ana Rosa Quintana traite en direct le Vice-Président du gouvernement catalan, Oriol Junqueras, de “connard” ou quand Eduardo Inda qualifie en direct télévisé le président du gouvernement catalan, Carles Puigdemont, de “merde”. A ceci s’ajoutent tous les intervenants de qualité plus que douteuse sur les différents plateaux de débat ou de divertissements qui s’adonnent à une véritable course à l’insulte et à l’ignominie.
La deuxième face de cet opprobre, et peut-être la pire, est la manipulation médiatique. Lourdement orchestrée dans la presse, les articles d’opinion, les éditoriaux et exportée à outrance dans toutes les agences de presse. Coordonné comme il se doit, le répertoire anti-catalan est passablement unanime dans les termes utilisés : défi indépendantiste, référendum illégal, coup d’état, lâches, endoctrinement contre le gouvernement central, …. La violence des attaques, la manière effrontée d’asséner les mensonges et la permissivité des autorités face à cette situation digne de déclencher bon nombre de cas pénaux pour diffamation, montre à quel point le gouvernement des hidalgos de Madrid est décidé à s’enfoncer dans le mépris et l’humiliation du peuple catalan sans aucune limite éthique.
Devant cette volonté médiévale de faire perdre son honneur à l’ennemi, on reconnait l’impuissance et la faiblesse du gouvernement espagnol. Alors qu’il fait tout son possible pour faire mourir sur pied le peuple catalan en l’humiliant, il ne se rend pas compte que ses valeurs ne sont pas celles des Catalans. Les Catalans sont obstinés, prudents et résistants. Cela fait trois cents ans que l’Espagnol essaye de les contraindre par la force. Mais c’est inéluctable : la Catalogne sera indépendante ou ne sera pas. Les Catalans sont attachés à l’idée de république au moins autant que les Espagnols sont attachés à celle de la dictature. Les Catalans savent, et surtout sentent très profondément dans leur âme, que leur salut est dans l’indépendance. Qu’ils ne pourront pas vivre dans l’Espagne, car son gouvernement les traitera toujours comme une colonie. Les Catalans savent qu’un jour ils vivront, eux ou leurs enfants, dans leur pays et qu’ils y partageront leurs valeurs démocratiques et de respect avec tous ceux qui voudront être Catalans.
Et les Espagnols le savent aussi….