Quan després de la 2ªGuerra, 1947, Camus, Mann i altres
intueixen que el feixisme “seguia viu” en els diferents àmbits de la societat,
probablement ho feien considerant tan la
dimensió individual del subjecte social i a nivell col·lectiu, on els grups
humans arrelen.
També, i en aquests dos nivells, el feixisme seguia
present en les estructures de poder i de l’Estat. Aquesta visió ha estat
magníficament relatada per Rolando D’alessandro en el llibre “Si te’n vas no
tornis” a traves de la veu d’un testimoni-pres anomenat Pietro.
El personatge de Pietro es descrit com un home d’uns 70 anys,
que parlava a poc a poc, com si dubtes. Un context de repressió dins les
galeries:
...”L’home deia que a la guerra havia vist escenes terribles i que havia esperat que, amb la caiguda del feixisme i del nazisme, s’acabessin per sempre aquells mals sons. Que no entenia quina mena d’odi pot empènyer algú a actuar d’aquesta manera.
Pregunta equivocada. No és odi allò que porta una llopada
a destrossar l’animal salvatge”
L’espai de la presó il·lustra ben clarament aquesta doble
dimensió: la del subjecte individual i la dels grups socials on perviuen els
feixismes i on, ja ben d’hora, es va detectar el seu arrelament, ambdós travessats
per les relacions de poder i la seva concreció en els aparells de l’Estat, amb
el cor de l’Estat.
El subjecte més depauperat, més envaït per les parts més
primàries i negligides, que no troben contenció en el seu interior i tampoc un
sentit moral que l’orienti vers la cura i no vers la destrucció o, dit d’una
altra manera, que l’orienti en el sentit de les emocions vinculars positives
(afecte, solidaritat, etc.) i no en la prevalença de les emocions vinculars
negatives (l’odi, la cobdícia, etc.)Aquests tipus de subjectes troben empara en diversos grups humans que actuaran com a refugi, protecció i defensa de les pròpies ansietats dels seus membres. A canvi li confereixen identitat.
Avui, son grups per combatre les incerteses actuals, les pors, un futur ple d’amenaces,( les complexitats migratòries representen els altres o allò altre), etc.
També els grups així constituïts son l’empara de tot tipus de frustracions socials (moltes d’elles pròpies del sistema neoliberal consumista i de l’organització relacional perversa)
Els grups feixistes, para o neo-feixistes, son altament ressentits (ho podem observar fàcilment en el relats polítics de les elits Trump, Silvini, en debats de la 6ª, etc.)
Els ressentiments viscuts individualment es depositen al si dels grups humans de
pertinença. En aquest sentit és necessari comprendre els processos
psicodinàmics de vinculació de les identitats individuals amb la identitat dels
diferents grups grans de pertinença.
Com dèiem, el feixisme segueix viu, incrustat en els
aparells de l’Estat, a vegades més o menys visible. No cal ser cap expert
periodista per constatar sovint a l’Estat espanyol les actuacions de les “policies democràtiques”
i les grans dificultats de comunicar-ho (documental: Ciutat Morta); el mateix
succeeix en l’aparell judicial i la seva difícil convivència amb allò
democràtic (Judici als independentistes; documental “Les clavegueres de
l’Estat”; etc.)
Més enllà de la seva presència estructural i constitutiva
de l’Estat el feixisme “segueix viu” en la societat, en els espais individuals
i col·lectius, amb les seves corresponents interdependències.
Probablement el feixisme emergeix i es fa visible
descarnadament quan els subjectes viuen com a éssers “abandonats”, quan els
vincles positius amb els altres s’han trencat, quan hom és llençat a les
tenebres de la seves sorts (vides precàries, violència, etc.)
Aquestes vivències personals troben espais grupals on ser
“compensades”, on defensar-se de les seves penúries o de les fantasies
autodestructives projectant en l’altre de forma massiva els atacs, ofenses i el
mal comès.
Aquests grups-refugi poden prendre la forma de partits fèrriament
disciplinats, quasi militarment, amb components gregaris fortament identificats
en lideratges no qüestionats. Aquests lideratges poden variar per ex. de més
destructius a mes messiànics. Aquests funcionaments grupals, en els seus
clímax, poden fer actuar unes defenses psicòtiques socialment inconscients.
Es conformen diferents tipus de grups segons les
exigències més o menys primàries dels seus membres.
Actualment es veuen dos funcionaments grupals
característics. Per una part el funcionament grupal que s’anomena ”Ser –un”, com
si existís una necessitat de fusió per part dels seus membres, confosos en el
si del grup en qüestió.
També podem observar un funcionament grupal que negant el
grup en si, ho viuen com a personalitats aïllades, com per exemple les
violències quotidianes ex. les violacions, etc., suposadament desvinculades del
grup, les conductes es poden manifestar separades o individualitzades, però
comparteixen la “necessitat” de violència per a sentir-se vius.
Aquestes experiències quotidianes i funcionaments grupals
son la base, socialment interioritzades per les subjectivitats disponibles. Són
l’expressió del microfeixisme social.
Els relats dels polítics professionals poden servir per
enquadrar i justificar aquets microfeixismes, donant-li un marc grupal defensiu
més ampli.
Però no tota expressió del microfeixisme social es fa explícitament a traves del feixisme més
polític El feixisme ho impregna tot, aquesta és la seva visió.
Mussolini deia: “El poble és el cos de l’Estat i l’Estat
és l’esperit del poble,...El poble és l’Estat o l’Estat és el poble”.
Lluitar contra el feixisme no és només la lluita contra
un determinat grup polític, ni tan sols contra un determinat aparell d’Estat,
la lluita contra el feixisme és una lluita integral contra un sistema mental
inconscient, en gran part, social i encarnat en diferents tipus de grups
socials i pertinences.
Es també una lluita versus els models dominants de la
tecnociència hereus de les lectures més
perverses de la Il·lustració.
És una lluita contra la ignorància socialment construïda
i programada.
Federico Fellini deia rememorant la seva vida:
“No podem combatre el feixisme sinó reconeixem que no és
res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que
ens hauria d’avergonyir.”...Necessitem alguna cosa més que activisme a favor
d’un partit antifeixista, perquè en tots nosaltres hi ha amagat un feixisme
latent”
(F. Fellini en aquestes memòries fa al·lusió que, durant
un breu període, va ser membre del moviment juvenil feixista)